L’edat de Constantí (306-337 dC)

De les diverses lluites entre els membres de la tetrarquia, en sortí victoriós una altra de les figures clau per entendre el Baix Imperi i també l’evolució posterior de l’Europa tardoantiga i medieval: CONSTANTÍ I, el Gran, fill de Constanci Clor. A la mort del seu pare, ja august, a Eboracum (York), les tropes decidiren proclamar-lo august, i es trencà així el sistema de successió oficial. Aleshores inicià la seva carrera política, marcada per una gran ambició i per una gran habilitat. A partir d’aquest moment, s’entaula una dura batalla pel control de l’imperi, fet que demostra que les reformes de Dioclecià no havien aconseguit resoldre els problemes successoris. Així, Constantí s’enfrontà primer pel control d’Occident a Maxenci, fill de l’antic august Maximià, que derrotà definitivament el 312 dC a la batalla del pont Milvi. Posteriorment, s’enfrontà a Licini (proclamat august a Orient el 308) durant un llarg període que finalitzà amb la derrota total d’aquest el 324, moment en què Constantí reunificà el poder imperial i quedà com a únic governant a Roma. Pel que fa a la seva activitat política, podem destacarne els punts següents:

• En l’àmbit jurídic i administratiu, es limità a continuar i completar les reformes ja iniciades per Dioclecià. Per tant, apostà de manera clara pel continuisme.
• En l’esfera econòmica, de nou igual que Dioclecià, intentà resoldre el problema de la inflació i creà una nova moneda d’or, el solidus.
• En el camp militar, tragué les atribucions militars als prefectes del pretori, que quedaren com a simples funcionaris.
• Des del punt de vista territorial, destacà per crear una nova capital de l’imperi, Constantinopolis, sobre l’antiga Bizanci grega. Feia temps que Roma era només el símbol del poder de l’imperi i no una capital de facto. Ja des de Dioclecià l’imperi havia tingut diferents seus de poder com ara Nicomèdia, Trèveris, Milà o Sírmium. A partir d’ara, aquest procés culminà amb la creació d’una nova capital a Orient, una gran urbs que Constantí s’encarregà de construir de forma magnificent, i que convertí en la principal ciutat de l’imperi. Així, els emperadors posteriors molts cops mai no trepitjaran Roma o hi passaran només en comptades ocasions.
• Quant a política exterior, prosseguí les lluites contra els pobles germànics, i molt especialment destaquen els enfrontaments amb els gots.
• Pel que fa a l’univers religiós, especialment destaquen els enfrontaments és aquí on trobarem la gran reforma de Constantí. Frenà les persecucions contra els cristians i afavorí clarament el cristianisme, conscient de la força política d’aquest nou moviment religiós. Així, el 313 dC signà conjuntament amb Licini l’edicte de Milà, pel qual se sancionava la legalitat de les pràctiques religioses cristianes. Constantí no es limità a aquest edicte sinó que participà activament dins de les disputes internes de caire doctrinal i, per exemple, convocà el primer concili ecumènic cristià, el concili de Nicea (325 dC), per tractar sobre l’heretgia arriana. Tot i els seus intents, però, fou incapaç de resoldre les dissensions internes del cristianisme.