L’imperialisme romà

El terme imperialisme aplicat al món romà és, de fet, un anacronisme, ja que no era usat com a tal en època antiga. Sorgí en el segle XIX en el context del procés de colonització dut a terme per part de les grans potències europees als països africans, americans i asiàtics. A partir d’aquí, per una analogia establerta entre tots dos processos, es començà a parlar d’imperialisme romà. Realment, però, ambdues situacions són totalment diverses: per posar un exemple de diferència bàsica, es pot assenyalar que, en el món romà, els ciutadans de les zones conquerides passaren a exercir un paper actiu dins del funcionament i l’estructura política de l’Estat romà i, fins i tot, arribaren a obtenir la ciutadania global en un moment determinat de l’Alt Imperi, una situació impensable en el segle XIX.

En realitat, doncs, ens trobem davant d’una qüestió més aviat de pragmatisme pel que fa a l’ús del terme. Tot i així, es tracta d’un concepte que la historiografia ha debatut àmpliament i les característiques del qual, aplicat a Roma, segueixen sent objecte de discussió. De fet, podríem afirmar que una història global de l’imperialisme romà encara està per fer. S’han proposat motivacions diverses per explicar el procés que dugué Roma a iniciar l’expansió militar pel Mediterrani i a sotmetre’l; en podríem destacar algunes:

• Motivacions econòmiques: el caràcter bàsic de la guerra en l’antiguitat implicava el saqueig dels pobles vençuts i l’obtenció de botí. Aquest botí, juntament amb les terres conquerides i els tributs imposats o amb la necessitat d’aconseguir determinades matèries, com ara els metalls preciosos, serien el principal motiu de l’expansió romana segons aquesta hipòtesi.
• Motivacions polítiques: en alguns casos es defensa que Roma s’introduïa en els afers d’altres estats quan els interessos de les oligarquies dirigents es veien en perill davant una revolta de tipus popular, per por que es pogués produir una situació similar a Roma mateix. Seria el cas, per exemple, de la província d’Àsia.
• Motivacions defensives: és una de les tesis més populars. Es basa en la idea que Roma atacava per tal de defensar-se. És a dir, Roma calculava el perill potencial d’un estat veí o d’una altra potència que pogués amenaçar els seus dominis i, per tal de reduir o d’eliminar el risc que comportava, atacava la potència en qüestió i, si feia el cas, la conqueria.
• Motivacions socials: aquesta hipòtesi dóna suport a la idea que l’expansionisme romà es degué bàsicament als interessos de la nobilitas governant. Així, les diferents gentes situades en l’àmbit del poder lluitarien per obtenir una major influència política i unes majors riqueses i, en aquest sentit, la manera més senzilla d’aconseguir-les seria mitjançant les conquestes militars de nous territoris que poguessin ser explotats econòmicament (o directament saquejats), en què fos possible estendre les seves clienteles i gràcies als quals augmentés la seva glòria i prestigi per poder accedir a més càrrecs.
• L’imperi no volgut: seria la tesi que defensa que Roma en cap moment no volgué crear un gran imperi sinó que foren les circumstàncies històriques les que l’obligaren a crear-lo. D’aquesta manera, no existiria un imperialisme romà per se, sinó que seria el resultat de l’evolució mateixa històrica de la zona mediterrània. Es recolza en el fet que Roma no tingué una política expansionista coherent i clara durant aquests dos segles. Igualment, en molts casos no sembla que Roma mostrés interès a mantenir un control directe sobre els territoris conquerits. A això hem d’afegir el fet que en diverses ocasions Roma rebé territoris per part de les elits governants d’aquests, les quals es veien incapacitades per resoldre situacions internes complexes, com seria el cas del regne de Pèrgam o de Cirene.

Segurament, però, no hi ha una única motivació sinó que és una barreja de totes aquestes raons les que definirien i explicarien el procés imperialista romà. Aquest imperialisme, generalment, s’expressarà en la política del divide et impera, és a dir, en la intromissió en la política interna dels diferents estats per tal de trencar aliances existents, provocar enfrontaments entre ells i, finalment, imposar la voluntat romana. La qüestió és que arribarà un moment en què Roma es trobarà amb un territori conquerit tan ampli, que haurà de remodelar la seva organització política interna per tal de poder fer front a aquesta nova situació, de tal manera que sorgirà l’imperi com a tal. L’inici d’aquest procés va tenir lloc el 264 aC amb el començament de la Primera Guerra Púnica.