La Segona Guerra Púnica (218-202 aC)

El resultat de la primera guerra i la pau de Lutaci no van marcar la fi del conflicte, ja que Cartago seguia conservant el poder militar i econòmic, mentre que Roma mantenia els interessos expansius. Així, per exemple, el 238 Roma intervingué a Sardenya i aconseguí la retirada dels cartaginesos de l’illa. D’aquesta manera, Sicília i Sardenya es convertiren oficialment en les primeres províncies romanes. Per la seva banda, Cartago hagué de fer front a una revolta generalitzada dels mercenaris del seu exèrcit que la posà vora el col·lapse, a la vegada que hagué d’assumir la pèrdua de Sardenya enfront de Roma. Davant d’aquesta situació, la recuperació econòmica i militar passava per noves conquestes i aquestes se centraren en la península Ibèrica: Amílcar Barca desembarcà el 237 aC a Gadir. Ràpidament, Amílcar, en companyia del seu gendre Àsdrubal, s’apoderà de la zona sud-oriental de la Península, on existien encara importants fundacions fenopúniques com la mateixa Gadir, Sexi, Abdera o Màlaca i on hi havia, sobretot, les mines d’or i de plata de Sierra Morena, les quals permeteren ràpidament la recuperació econòmica de Cartago. El seu domini s’estengué molt de pressa fins al llevant peninsular i arribà al punt culminant amb la fundació de Cartago Nova el 227 aC (Qart Hadasth, «la ciutat nova»), ja sota el comandament d’Àsdrubal. Aquesta creixent puixança cartaginesa a Hispània despertà el temor de Roma, que envià una ambaixada el 226 aC, quan se signà el polèmic tractat de l’Ebre, que limitava l’àrea d’influència cartaginesa i la romana. El 221 Àsdrubal serà assassinat i substituït per Anníbal com a estrateg, sota el qual tindrà lloc l’inici del conflicte per la qüestió de Sagunt. Sagunt era una ciutat suposadament aliada de Roma i el seu setge i destrucció per part d’Anníbal el 218 serà el casus belli usat pels romans per iniciar el conflicte. Curiosament, Polibi indica que es degué al fet que Cartago havia violat el tractat amb Roma, quan Sagunt òbviament està per sota de l’Ebre. Segurament, es referia a la circumstància que trencaren el tractat de Lutaci segons el qual no podien atacar aliats de l’altra potència i, posteriorment, violaren el tractat de l’Ebre, en passar aquest riu armats per dirigir l’exèrcit cap a Itàlia. I és que, un cop Roma hagué declarat la guerra, Anníbal portà un exèrcit a través dels Alps i de la Gàl·lia contra Roma. Aquesta empresa s’explica bàsicament perquè les indemnitzacions de guerra havien impedit la ciutat de Cartago de formar una flota, de tal manera que l’única manera d’atacar era per terra. A més, Anníbal comptava amb el suport dels gals de la Cisalpina, els quals acabaven de ser sotmesos de forma duríssima per Roma i estaven predisposats a ajudar Anníbal contra els seus subjugadors, com així fou durant tota la guerra. Per la seva banda, Roma, que volia que la guerra tingués lloc a Àfrica i a Hispània, nomenà cònsol Publi Corneli Escipió i li assignà el comandament de les tropes a Hispània, mentre que l’altre cònsol s’havia de situar a Sicília per preparar l’atac d’Àfrica. La rapidesa dels moviments d’Anníbal permeté als cartaginesos atènyer la vall del Po tot evitant l’enfrontament directe amb les tropes romanes. Finalment, però, Escipió aconseguí arribar fins a les tropes cartagineses i en el nord d’Itàlia es produí el primer combat directe al riu Tessí amb victòria cartaginesa, que es repetí immediatament a la batalla de Trèbia, una de les grans derrotes romanes. Després de la victòria, Anníbal continuà la seva tàctica d’aliança amb els pobles gals, però començà a estendre-la també entre els aliats i socii itàlics de Roma, de tal manera que intentava convèncer-los d’abandonar Roma a canvi de millores substancials en la seva situació. De fet, durant el conflicte, Anníbal aconseguí importants defeccions del bàndol romà i pactes amb ciutats importants com Tarent, Càpua o Locres. El 217 aC tingué lloc el següent enfrontament directe entre les dues forces a la batalla del llac Trasimè, una nova derrota clara dels romans. L’exèrcit romà fou exterminat i morí el cònsol que el dirigia. Ara, Anníbal era a només tres dies de Roma. Mentrestant, Roma pretenia atacar Hispània per tal de tallar els subministraments d’Anníbal. Per això, Gneu Corneli Escipió, germà de Publi, desembarcà el 218 a Empúries, es dirigí cap al Camp de Tarragona i, al costat de Kesse, s’enfrontà als cartaginesos, els derrotà i creà el quarter general de les tropes romanes en el que havia de ser la futura Tàrraco. El 217, a la batalla de les Boques de l’Ebre, Gneu obtingué una nova victòria naval i el Senat envià el seu germà Publi perquè junts es dirigissin cap a Cartago Nova.

A Itàlia, el nomenament com a dictador de Quint Fabi Màxim significà l’inici d’una nova tàctica de desgast per mitjà de la qual s’evitaven les lluites directes amb Anníbal i, en canvi, es provocaven petites escaramusses per tal de provocar baixes en l’enemic, tallar-li els subministraments i, en general, afectar-li la moral. La tàctica funcionà fins que el 216 aC el Senat romà reclutà el major exèrcit mai vist a la República romana, per entaular batalla amb Anníbal a Cannae (Cannes). Aquesta fou, sens dubte, la pitjor derrota romana, amb nombrosíssimes baixes (fins a 70.000 segons Livi) i la mort d’un cònsol, 29 tribuns militars, excònsols, expretors, senadors… Per a Roma, la situació era molt greu, ja que perdé bona part dels seus aliats, que es passaren al bàndol cartaginès, de manera que només quedaren en la seva zona d’influència el Laci, l’Úmbria i l’Etrúria. A la vegada, les tropes enviades a la Gàl·lia Cisalpina també foren derrotades. Per la seva banda, Anníbal inicià una política de diplomàcia que tingué com a punts més importants el pacte amb Càpua i el control de tota la Campània i el Bruci (Bruttium). A la vegada, el 215 s’establí un pacte amb Filip V de Macedònia contra Roma, mentre tenien lloc algunes revoltes procartagineses a Sardenya i a Sicília. Així, els cartaginesos prengueren Siracusa mentre que Filip atacà el 214 Apol·lònia, a Il·líria, i obrí així un nou front per a Roma. A partir del 212, però, el signe de la guerra començà a canviar. Així, a la Campània, Càpua fou assetjada pels romans, mentre que Anníbal fou incapaç de derrotar la guarnició romana de la ciutat de Tarent, que se li havia entregat. A la vegada, Siracusa caigué i això significà el control de tot Sicília, de nou, per part de Roma. Finalment, el 211 aC Anníbal es dirigí cap a Roma per tal d’intentar desviar la pressió de les legions sobre Càpua però, incapaç d’atacar-la, hagué de retirar-se, i Càpua fou presa i severament castigada.

Pel que fa a Hispània, els Escipions havien anat acumulant victòries des del 216 aC, a la vegada que aconseguien que ciutats clau com Càstulo o Iliturgi es passessin al seu bàndol. La situació patirà un gir greu quan els dos Escipions seran derrotats i morts per l’exèrcit d’Àsdrubal. Serà enviat aleshores a la Península Publi Corneli Escipió, l’Africà, fill de Publi i nebot de Gneu, el qual canviarà el rumb de la guerra. Arribat el 210, tot seguit es marcarà com a objectiu emparar-se de la principal base púnica: Cartago Nova, que en una ràpida maniobra el 209 serà presa i saquejada. A partir d’aquí, les victòries se succeïren i, després de la batalla de Baècula (208 aC) i d’Ilipa, el 206, la Península fou alliberada de la presència cartaginesa. A Itàlia, la situació també era complicada per Anníbal i, després de la pèrdua de Càpua, un gran nombre de ciutats tornaren al bàndol romà. Finalment, Àsdrubal es reunirà a Itàlia amb Anníbal el 207, però serà derrotat definitivament i mort a la batalla del Metaure. A partir d’aquest moment, l’escenari principal passarà a ser Àfrica, on Escipió obtindrà diverses victòries fins que obligarà Anníbal a abandonar Itàlia i a plantar-li cara a Zama, el 202 aC. La victòria romana marcarà el final de la guerra i significarà la derrota púnica definitiva.

Malgrat l’habilitat militar i la puixança de l’exèrcit púnic, Roma aconseguí la victòria gràcies bàsicament a tres factors:

• El fet de tenir un exèrcit «nacional», és a dir, format per ciutadans o membres de les ciutats aliades i dels socii. Per la seva banda, l’exèrcit púnic era bàsicament de mercenaris. Aquesta diferència, en una guerra llarga i de desgast, va ser clau. A més, la capacitat pràcticament il·limitada de l’exèrcit romà per regenerar-se constantment, fins i tot després de grans derrotes, féu que l’empresa d’Anníbal de conquerir Itàlia fos segurament inviable des d’un principi.
• El fet de tenir un exèrcit adaptable, és a dir, amb capacitat d’ajustar-se, després de les primeres derrotes, al tipus de guerra tàctica plantejada per Anníbal. En aquest sentit, fou bàsica l’habilitat d’evitar l’enfrontament directe al camp de batalla.
• L’existència d’un front hispà, és a dir, la transcendència de l’atac romà a Hispània, ja que significava tallar els subministraments de l’exèrcit d’Anníbal, tant de recursos alimentaris com humans. Resultarà especialment clau la presa de Cartago Nova, principal base militar i naval cartaginesa. De la mateixa manera, serà bàsica la pràctica d’Escipió consistent a cercar aliances amb els pobles locals i a establir-hi clienteles.

La derrota significà la imposició als cartaginesos d’unes condicions de pau molt dures. Així, Cartago s’havia de retirar d’Itàlia, cedir els territoris númides al rei Masinissa, retornar tots els presoners romans i lliurar tots els seus vaixells menys deu i tots els elefants. A banda d’això, els cartaginesos no podien fer la guerra ni a Àfrica ni enlloc més sense el permís dels romans, havien de pagar 10.000 talents en un termini de cinquanta anys i entregar 100 ostatges. Per tant, es limitava totalment el poder militar de Cartago i se la confinava a Àfrica. A partir d’aquest moment, Roma passarà a ser indiscutiblement la principal potència de tot el Mediterrani.