La dictadura de Cèsar

Un cop vençuts els seus rivals, Cèsar adoptà una posició no repressiva sinó conciliadora amb els seus antics enemics. A la vegada, inicià un programa destacat de reformes que no es pogueren consolidar a causa del seu assassinat. D’entre elles, destaquen:

• La reforma del calendari, el qual encara és la base del d’avui dia.
• Reformes de tipus administratiu que afectaran els tribunals i l’administració de les províncies.
• Un vast programa de creació de noves colònies a les províncies per tal d’assentar-hi els seus veterans. Fer assignacions a les províncies tractava d’evitar els problemes que comportava una assignació de terres a Itàlia, on s’havien d’expropiar terrenys a ciutadans romans. També estengué el dret de ciutadania a diversos nuclis provincials.

El problema de Cèsar és que realitzà aquestes reformes d’esquena al Senat i dels optimates. De fet, inicià un procés d’acumulació de poders que féu que fos al mateix moment pontifex maximus, cònsol, dictador i, finalment, dictador perpetu, en un procés mai no vist abans en la República. Aquest fet generà un malestar viu entre els optimates que desembocà en una conspiració i en el seu assassinat, que tingué lloc els idus de març del 44 aC. Tot i que no de forma nominal, segurament podem afirmar que amb l’assassinat de Cèsar es posà fi de manera definitiva a la República romana i que les lluites posteriors significaran l’aparició d’un nou model polític que Octavi August portarà a denominar imperi.