Les guerres celtiberes i lusitanes

Del període comprès entre els anys 177 i 154, en sabem més aviat poc i només en tenim algunes referències a fets concrets. Una de les notícies més importants és la que documenta el 171 aC una ambaixada hispana al Senat que es queixa dels maltractaments rebuts per part dels governadors romans, que els tracten pitjor que als enemics de Roma. Aquesta queixa es referia segurament a les exaccions que realitzaven els diferents pretors, que seguien sent abusives i totalment sotmeses a la voluntat dels magistrats del moment. El Senat decidí fixar els impostos en blat que s’extreien d’Hispània però realment no féu res per canviar la situació existent. També és important la demanda d’aquests hispans per assentar tots aquells fills de soldats romans i dones natives. El Senat, per acontentar la demanda, crearà a Carteia la primera colònia llatina fora del territori italià.

El procés més important de conquesta de la Península tindrà lloc entre el 155 i el 133 aC, que és quan Roma conquerí definitivament tota la zona central i occidental de la Península gràcies a la victòria aconseguida en dues guerres duríssimes i cruentes:

• Les guerres lusitanes (155-139 aC): els lusitans eren un poble de la zona occidental de la Península caracteritzats per les seves incursions contra pobles del sud i el centre d’Hispània. La seva ferocitat i la seva capacitat militar feren que fossin els principals rivals de Roma en la conquesta. Després d’una primera fase en què Roma s’imposà, serà el sorgiment d’un personatge pràcticament mític el que farà que aquesta guerra quasi acabi amb la desfeta total romana a Hispània. Es tracta de Viriat. Les seves campanyes foren un maldecap constant per a Roma durant quasi deu anys i diversos pretors i cònsols intentaren derrotarlo. Serà finalment el suborn i la traïció allò que desencadenarà la seva fi i la derrota consegüent dels lusitans. La conclusió d’aquesta campanya, la durà a terme Dècim Juni Brut, que atacarà i conquerirà els lusitans que s’havien desplaçat al nord, de manera que els actuals Portugal i Galícia quedaran sotmesos a Roma.
• Les guerres celtiberes (143-133 aC): els celtibers eren els pobles que ocupaven la part central i centreoriental de la Península i també es distingien pel seu caràcter bel·licós. Van ser un dur rival de Roma i hi hagué diversos enfrontaments des del mateix moment en què els romans arribaren a la Península. Serà, però, a partir del 143 quan la guerra viurà la fase més dura arran d’una revolta dels celtibers incitada per Viriat mateix. La principal enemiga de Roma serà la capital celtibera, Numància. Les tropes d’aquesta ciutat infligiren a Roma derrotes dures i vergonyoses i no serà fins a l’arribada d’Escipió Emilià, el destructor de Cartago, quan s’aconseguirà posar fi definitivament a la ciutat i a la resistència celtibera. Un cop vençuda Numància, Roma envià deu legats senatorials per organitzar les noves terres conquerides.

Malgrat aquestes victòries, la Península no quedà ni de bon tros pacificada, i les revoltes i els problemes militars continuaren. La manca de fonts ens impedeix de saber amb exactitud què passà en els anys següents. Tenim, però, algunes notícies i, per exemple, queda constància que es conqueriren les illes Balears i s’hi fundaren dues colònies (Palma i Pollentia). També es creà una colònia de veterans a Valentia i, una mica abans, una altra a Corduba. En general, doncs, Roma continuava el procés d’assentament de població i de romanització del territori.