Constantí i la consolidació del cristianisme

El punt d’inflexió, doncs, el marca Constantí I, que el 313, juntament amb Licini, promulga l’edicte de Milà pel qual la religió cristiana passa a ser acceptada de forma oficial com a tolerada dins de l’imperi Romà. Aquesta mesura serà importantíssima per a l’esdevenir del cristianisme, doctrina que, tot i haver encara de patir alguns períodes de persecucions, començarà a veure invertida la seva situació, de tal manera que la religió minoritària començarà a ser la pagana. Per tant, una de les principals raons de la consolidació del cristianisme és que serà protegit i adoptat pels emperadors romans. En certa manera, faran molt més els emperadors pel cristianisme que no pas els cristians per la consolidació de la monarquia autocràtica imperial. Tot i així, en la decisió de Constantí no hi havia una elecció purament espiritual, sinó més aviat política. En efecte, Constantí fou el primer emperador conscient de la força política de la comunitat cristiana, que ja abraçava una àmplia part de la població de l’imperi. Així, en la seva complicada situació, necessitava el màxim possible de suport per aconseguir el poder únic i segurament cal atribuir a això la seva aproximació a les comunitats cristianes. D’altra banda, el cristianisme es consolidarà també gràcies a un altre pilar que és la conversió de bona part de l’aristocràcia imperial a la nova religió, en bona part per tal de facilitar el seu ascens polític o bé senzillament seguint el clima del moment. Sigui com sigui, la qüestió és que, ràpidament, bona part de l’elit política, econòmica i cultural de l’imperi va adoptar el cristianisme com a religió personal. Això acabà de convèncer Constantí de la importància de prendre aquesta decisió que deixava d’alguna manera el cristianisme al marge de la legislació romana. El procés s’acabarà d’anar consolidant al llarg del segle i el cercle es tancarà sota Teodosi, que ja convertirà de forma definitiva la religió cristiana en la religió oficial de l’imperi.