El segle I aC

A partir d’aquest moment, Hispània torna a ser present d’una manera molt més clara a les fonts, fet que s’explica sobretot perquè passa a formar part directa dels conflictes que afecten Roma: les guerres civils. Precisament, els generals i els principals personatges romans havien creat clienteles indígenes importants que serien un suport fonamental en aquests conflictes. De fet, les poblacions autòctones estaven més lligades des del punt de vista personal a aquests patrons i a les seves famílies que no pas a la mateixa Roma. Així, per exemple, un dels primers a iniciar aquest procés de creació de clienteles és Gai Màrius, a la darreria del segle II. Serà, però, la seva derrota davant Sul·la en la Primera Guerra Civil la que donarà lloc segurament a l’episodi més important ocorregut a Hispània durant la República: la guerra de Sertori. Aquest era un comandant del partit de Màrius que, després de la victòria sul·lana, es retirà i es dirigí a Hispània. Allí, inicià un procés de creació de clienteles indígenes i arribà, fins i tot, a instaurar un Senat propi format per hispans. La seva actuació fou tan important que es pot considerar que entre el 77 i el 71 aC Hispània fou un territori independent de Roma. Hagué de ser finalment la combinació de les tropes del propretor de la Ulterior i de Pompeu des de la Citerior la que aconseguís derrotar Sertori de manera definitiva. Les seves actuacions, però, seran molt remarcables i es considera que després d’ell es pot parlar d’Hispània realment com a romana (llevat del nord-oest peninsular).

Pompeu també va ser una figura que cal tenir en compte en el cas d’Hispània i, de fet, substituí Sertori com a gran acumulador de clienteles. A més, continuà el procés de creació de nuclis romans i, per exemple, fundà Pompaelo al nord. Fou, però, sobretot Cèsar qui consolidà la situació d’Hispània com a província altament romanitzada. I, de fet, ho féu després de la guerra civil contra Pompeu, en què Hispània tingué un paper destacat, ja que s’hi donaren algunes de les batalles més importants del conflicte, com la d’Ilerda (49 aC) o la definitiva de Munda (45 aC). Amb les mans lliures per a actuar, Cèsar inicià un procés general de reforma de les províncies que cercà la integració definitiva de les poblacions provincials dins de l’estructura imperial.

• Creà noves ciutats com Scallabis o Norba i concedí l’estatut colonial a nuclis com Tàrraco, Híspalis o Cartago Nova.
• Creà municipis en zones indígenes com Úlia o Càstulo.
• Concedí la ciutadania a nuclis i a grups de població indígena.

En general, la reforma serà profunda però restarà inacabada per l’assassinat de Cèsar i haurà de ser el seu successor, August, qui completi el procés d’integració de la península Ibèrica.