El camp baiximperial

Durant tota la seva història, la clau de l’existència de Roma fou el camp, font principal de recursos i d’ingressos de l’Estat. El Baix Imperi no fou una excepció, de manera que el camp seguí sent la base de l’economia romana. Com hem vist, la idea d’una crisi agrícola a partir del segle III no es correspon amb la realitat arqueològica. Així, el que indica l’arqueologia és que per tot l’imperi (llevat de les províncies més afectades per la guerra) va créixer el nombre de vil·les i d’assentaments rurals, els quals mantingueren una productivitat important. Així, sabem que zones com Àfrica del Nord, Síria, Egipte, Hispània o Britània eren altament rendibles des del punt de vista agrícola. Igualment, l’Estat, que pretenia obtenir el màxim d’ingressos possibles, inicià un procés de posada en explotació de totes aquelles terres que restaven sense conrear o en estat d’abandonament, fet que contribuí a un augment de la producció agrària.

El procés més destacat que té lloc a partir d’aquest moment al camp romà és el d’una acumulació progressiva de la terra en mans dels grans terratinents, un procés que ja s’havia produït anteriorment però que ara s’accentua. Així, els principals propietaris seran ara l’Estat mateix i també l’Església, que ja comença a acumular grans propietats gràcies principalment a les herències i donacions de cristians. Per sota d’ells, hi ha un grup de terratinents importants que començaran a depredar les terres dels propietaris petits i mitjans per tal d’acabar creant grans latifundis. Així, aquests terratinents fundaren grans propietats dirigides per luxoses vil·les, des de les quals podien dur a terme una vida d’oci. Com ja hem vist, aquests grans senyors es desentengueren de la ciutat i dels deures cívics i s’allunyaren de les turbulències de la vida urbana i, sobretot, de les pressions fiscals dels funcionaris imperials. D’alguna manera, aquests grans terratinents establiren unitats pràcticament independents del control imperial i, fins i tot, en alguns casos, arribaren a reclutar els seus propis petits exèrcits. En general, podem dir que en aquest moment s’arriba a la màxima distància social i econòmica entre aquest grup i els més desfavorits.

Pel que fa a l’organització i al treball de les propietats, l’element clau per a entendre aquest període és l’aparició del colonat. Fins aquest moment, la principal força de treball al camp havien estat els esclaus i, sobretot, els camperols arrendataris lliures. A partir d’ara, aquests aniran sent progressivament substituïts per un nou grup social: els colons. Eren arrendataris de terres que substituïen els esclaus en el treball del camp i que vivien en una situació de semiesclavisme. No en coneixem amb exactitud la condició jurídica i social, però les fonts de dret tardoantigues els documenten clarament. Aquests colons solien ser petits o mitjans camperols lliures que, davant de la reforma fiscal de Dioclecià, es veieren obligats a censar les terres que treballaven per tal d’assegurar el pagament dels impostos sobre la terra a l’Estat. El problema és que la situació d’aquests camperols anà empitjorant a poc a poc. Així, en haver de pagar els impostos segons les seves terres, no es veien capaços d’abandonar-les, fet que reduïa totalment la seva mobilitat. D’aquesta manera, el camperol passà a estar lligat a la terra. De fet, serà l’inici de l’estret lligam dels camperols a la terra allò que marcarà posteriorment les relacions entre serfs de la gleva i senyors feudals. En molts casos, el que succeí és que aquests pagesos, per tal d’evitar la pressió fiscal estatal, cercaren el patrocini dels grans propietaris, els quals els oferien d’entrar a formar part de la seva hisenda pràcticament en un règim d’esclavitud a canvi d’evitar la seva inclusió en el cens estatal i, per tant, el pagament dels impostos a l’Estat. Per aquest procés devia sorgir la figura del colon. Així, els grans propietaris tendiren cada cop més a reduir la recaptació imperial en benefici propi, i afavoriren una tendència desintegradora del camp i també la pèrdua del seu control per part de l’Estat. Els grans latifundis treballats per aquests colons que depenien personalment del terratinent passaren a estar fora del control de Roma, i els propietaris es convertiren en una mena de senyors independents que havien de ser la base dels senyors feudals altmedievals.