La censura d’Api Claudi i la Lex Hortensia

Tot aquest procés arriba al punt final durant el primer quart del segle III. En aquest moment cal destacar com a personatge principal Api Claudi el Cec, que fou escollit censor el 312 aC. Entre les mesures que va dur a terme destaquen algunes obres públiques importants com la via Àpia o el primer aqüeducte de Roma. Igualment, generà un gran escàndol en confeccionar la llista de senadors i introduir-hi per exemple alguns fills de lliberts (esclaus alliberats). La seva reforma més important, però, fou la reorganització de les tribus, que comportà l’increment del poder de vot del proletariat urbà dins dels comicis tribunats. En aquest moment, les tribus de Roma ja eren 33 (quatre d’urbanes i 29 de rurals; després se n’hi afegiren dues més) i les classes més humils limitaven la seva presència a les urbanes, de manera que estaven en una situació clara de desavantatge en els comicis. La reforma d’Api repartí els humils en les tribus rústiques, que eren dominades pels grans terratinents, i això generà una important oposició dins dels grups de la nobilitas més conservadora. De fet, permeté que el seu secretari, el llibert Gneu Flavi, accedís al càrrec d’edil, cosa mai no vista fins aleshores. Finalment, però, l’intent d’Api Claudi de democratitzar les assemblees romanes fracassà i es mantingué la tònica d’acumulació de poder en mans de la nova nobilitas oligàrquica. Tot aquest procés es veurà confirmat i finalitzat per mitjà de la Lex Hortensia del 287 aC. La llei significava en si mateixa la ratificació del fet que els plebiscits afectarien tots els ciutadans romans en qualitat de lex. Aparentment, aquesta llei comportava l’afirmació del principi de sobirania popular. En realitat, Roma estava molt lluny de poder assimilar-se a una democràcia. Tant el funcionament dels comicis centuriats com el dels tribunats es basava en votacions en grups en què el poder es concentrava quasi exclusivament en mans de les classes riques. Per una altra banda, totes les assemblees, fins i tot el concilium plebis, només podien ser convocades per un magistrat. I els magistrats, recordem-ho, ja no tenien un interès clar a defensar els objectius de la plebs. A més, en aquestes assemblees els ciutadans es limitaven a aprovar o a rebutjar les lleis proposades pels magistrats, sense poder discutir-les. En aquest sentit, es tractava d’assemblees passives i no pas actives. A tot això cal afegir el fet que només els membres de les classes altes es podien presentar a les magistratures. Per tant, podem veure, en resum, que tot el procés de lluita entre patricis i plebeus desemboca en la creació d’un sistema polític que afavoria bàsicament les classes acomodades, reconvertides ara en un grup oligàrquic conegut com a nobilitas que lluitarà de forma conjunta per tal d’acumular el màxim de càrrecs polítics i per a perpetuar-se en el poder.