Les reformes gracanes

Els primers personatges que podríem considerar de forma clara com a optimates són els germans Tiberi i Gai Grac. Tiberi Semproni Grac era un membre de la nobilitas romana que havia patit una desfeta a Hispània durant les guerres celtibèriques i que pretenia recuperar el prestigi. Així, quan el 134 aC fou nomenat tribú de la plebs, inicià una reforma agrària que significaria un capgirament total de la situació política a Roma. El problema agrari estava latent a Roma ja des del segle V i, com ja hem vist, hi havia hagut diversos intents de reformar la situació de la propietat de l’ager publicus. En general, aquestes reformes eren vetades directament pel Senat o per algun magistrat, tal com havia succeït alguns anys abans amb les propostes de Gai Leli. La situació en aquest moment, però, es veu agreujada per les dificultats que té Roma a l’hora de reclutar tropes atesos el retrocés demogràfic i l’empobriment de les classes mitjanes camperoles. Aquesta situació tenia molt a veure amb el moment que es vivia al camp italià i que arrencava dels problemes agraris endèmics que patia Itàlia des de feia segles. Així, el segle II veié la consolidació d’un nou sistema econòmic, el de les villae, que es basava en la creació de grans propietats agràries dirigides per un terratinent. La seva existència, la documenten els agrònoms llatins, principalment Cató, Columel·la i Varró, els quals expliquen quin n’era el model i com s’estructurava i dirigia una vil·la. Aquesta gran casa de camp es basava en un nucli central que tenia una part residencial on vivia el senyor o els encarregats de dirigir l’explotació en el seu nom. Al voltant del nucli hi havia el fundus, és a dir, les terres propietat del terratinent que s’havien d’explotar i que havien d’aportar rendiments. El sistema econòmic en qüestió era de tipus esclavista i es fonamentava en la utilització massiva d’esclaus per al seu funcionament, tot i que també hi havia un ús important de mà d’obra lliure. Sigui com sigui, la implantació creixent d’aquest model d’estructuració agrària dirigit per membres de la puixant nobilitas fou un factor més per entendre la forta crisi que afectà la pagesia mitjana i baixa d’Itàlia, incapaç en molts casos de fer front a la competència dels grans latifundis, endeutada i, fins i tot, absorbida per aquestes noves i grans propietats rurals. Tot i que aquest context camperol del segle II aC encara resulta difícil de precisar pels historiadors, els indicis que aporten les fonts i l’arqueologia sembla que subratllen un seguit de problemes importants que afectaven les classes mitjanes i baixes, però que també devien palpar les elits romanes a causa d’alguns episodis violents com les greus revoltes esclaves a Sicília (135-131 aC).

Hem d’emmarcar les reformes dels Gracs en aquest context: davant de la situació descrita, Tiberi Grac proposà una llei de reforma agrària per la qual es limitava legalment la possessió de terres a 500 iugera per possessor. La terra sobrant havia de ser tornada i repartida entre els camperols pobres, sense ser venuda ni sotmesa a renda, de manera que esdevenia ager privatus vectigalisque. La gran novetat fou que Tiberi proposà la llei davant del concilium plebis, el qual, en virtut de la Lex Hortensia, emetia plebiscits amb caràcter de llei. Per tant, el poble aprovà la llei i nomenà un triumvirat per tal de dur a terme les reparticions. Cal dir que la reforma gracana no és revolucionària, ja que es basa en lleis anteriors com ara la Licínia-Sèxtia, i tampoc no pretenia una destrucció de l’ordre economicosocial imperant, sinó una millora de les condicions de les classes mitjanes i baixes que repercutís en la seva situació econòmica i que, per tant, permetés a l’Estat reclutar més soldats. El problema és que una qüestió que fins aquell moment s’havia resolt mitjançant la creació de colònies i les assignacions viritanes (individuals) de terra, Tiberi la intentava solucionar atacant directament el problema del latifundisme a Itàlia. Aquesta circumstància provocà la reacció totalment adversa dels terratinents, representats pel Senat, que miraren de vetar la llei per mitjà de l’altre tribú, Octavi. Tiberi, però, aconseguí que el poble el deposés. El Senat aleshores va intentar frenar la reforma negant els recursos suficients als triumvirs però la situació política exterior va afavorir Tiberi, ja que el 133 Àtal III, darrer rei de Pèrgam, cedí el seu regne a Roma i el Grac s’apropià del tresor de Pèrgam per tirar endavant la llei. Davant de la pressió constant del Senat, Tiberi intentà presentar-se a la reelecció però no ho aconseguí: va ser assassinat, amb bona part dels seus seguidors, el 129aC. Aquest moment es considera tradicionalment el de trencament de l’equilibri dins del sistema polític de la República oligàrquica. Tiberi demostrà de forma clara que amb el suport popular es podia frenar l’autoritat del Senat:

• En l’àmbit polític, aconseguint aprovar lleis sense el consentiment d’aquest cos.
• En l’esfera econòmica, privant-lo de la seva tradicional hegemonia en la gestió de les finances de les noves províncies conquerides.

Per la seva banda, el Senat i l’oligarquia terratinent demostraren que, d’ara endavant, estaven disposats a arribar fins a qualsevol extrem per posar fi a les amenaces en contra del seu poder.

Les reformes de Tiberi, en realitat, es mostraren poc eficients i, de fet, les dificultats de tenir recursos per finançar-les, l’oposició dels terratinents i els problemes interns amb els socii feren que el mateix 129 s’aturés l’activitat dels triumvirs. La situació, però, quedarà sense resoldre i serà el germà de Tiberi, Gai Grac, qui iniciarà un intent més complet de reforma global del sistema. Grac ho farà des de la seva posició de tribú de la plebs aconseguida el 123 aC. En el seu projecte intentarà evitar els errors del seu germà i acontentar una major part dels sectors socials romans:

• Reinicià el procés de reforma agrària però amb dues novetats importants: donava als comissionats poder per tractar amb l’ager publicus de fora d’Itàlia i els permetia fer assignacions no solament individuals sinó també en bloc, tot establint noves colònies, la més important de les quals era la colònia Iunònia, a l’antic territori de Cartago. El Senat s’oposà també a aquesta reforma i plantejà un programa de fundació de dotze noves colònies a Itàlia per guanyar-se el favor del poble, tot i que després no en va fundar cap.
• Reforçà el paper de l’ordre eqüestre, un ordre social format per comerciants, banquers i emprenedors enriquits que estaven enfrontats amb el Senat per l’obtenció de més poders polítics i d’una influència econòmica més gran. Gai els donarà un major poder per tal de debilitar el seus opositors senatorials. Així, passaren a ocupar de forma majoritària els tribunals criminals i civils, fins aquell moment zona privada dels membres senatorials. A la vegada, concedí a grups econòmics d’equites (les societats de publicans) el dret d’explotació dels tributs de determinades províncies en nom de l’Estat romà, a canvi del pagament d’una quota prèvia determinada.
• Proposà concedir la ciutadania romana als habitants dels nuclis aliats llatins, la qual cosa generà un ampli rebuig a Roma.
• Creà una nova lex frumentaria que establia el repartiment de gra per part de l’Estat, una funció fins aleshores limitada als membres de la nobilitas.

En general, es tractava de tot un seguit de reformes importants que, tot i no ser tampoc revolucionàries, foren rebutjades frontalment pels optimates. Finalment, el 121 aC Gai intentà presentar-se a un tercer tribunat, però no fou acceptat. En els disturbis generats posteriorment, tant ell com els seus seguidors foren assassinats a l’Aventí. En aquest cas, però, com a mínim la reforma agrària tingué una certa repercussió i el 111 aC s’aprovà una nova llei per la qual la major part de l’ager publicus d’Itàlia passava a ser privat; això sí, seguí majoritàriament en mans dels grans terratinents.