El primer triumvirat i la Segona Guerra Civil

Després d’arribar al consolat, Cèsar, per tal de poder continuar avançant en la seva carrera política, convencé els seus dos principals aliats polítics, Cras i Pompeu, de realitzar una aliança a tres bandes que els permetria cooperar i progressar en els seus objectius personals davant l’oposició del sector senatorial dur, representat per Cató. S’inicià així el primer triumvirat. Aquest suport fou el que permeté a Cèsar aprovar com a cònsol una llei de reforma agrària que feia possible que els veterans de Pompeu s’assentessin. La seva actuació no acabà aquí i, així, es donà suport a l’accés al tribunat de Publi Clodi, normalment proper als interessos del triumvirat. Aquest, però, inicià un procés de reformes que li atorgaren el suport d’àmplies capes urbanes i acabà enfrontant-se als seguidors de Pompeu, fet que va degenerar en un any 57 marcat per la brutal violència urbana a Roma. La situació es tornà a estabilitzar el 56, quan Cèsar es reuní amb Cras i, sobretot, amb Pompeu, a la Conferència de Luca, on s’acordà ampliar els poders dels triumvirs. Així, Cras i Pompeu accediren a un segon consolat. A la vegada, Cras va ser assignat a la província de Síria i Pompeu a Hispània. Mentrestant, Cèsar veié ampliat per cinc anys el seu mandat a les Gàl·lies. Aquesta serà la situació que desembocarà en la Segona Guerra Civil a partir de la degeneració de les relacions entre els triumvirs:

• Cras intentà la conquesta de Pàrtia per igualar la glòria i el prestigi militar de Pompeu, però patí una desfeta humiliant a Carrae (Carres) i fou mort en la comesa.
• Pompeu es mantingué a Roma com a procurador de les entregues de gra a la població i així delegà en legats el control d’Hispània. Aquesta situació de poder, tant a Roma com a les províncies, li comportà una influència política incomparable.
• Cèsar partí cap a les Gàl·lies pràcticament arruïnat i sense suports polítics. Dedicà els anys següents a guerrejar contra les tribus gal·les i aconseguí tals gestes militars i tal acumulació de botí que, després de derrotar el principal líder gal, Vercingètorix, a Alèsia (52 aC), i de completar la conquesta de la Gàl·lia, es podria dir que, quant a prestigi politicomilitar i a riquesa, era comparable a Pompeu mateix.

Per una altra banda, la situació a Roma a partir del 55 era realment complicada. Així, les lluites polítiques intestines comportaren la manca d’elecció de cònsols i el sorgiment d’un interregnum. A la vegada, es produí un enfrontament constant entre els partidaris de Clodi, que volia optar a la pretura, i els de Miló, el seu rival polític. Davant d’aquesta situació, el Senat reclamà Pompeu per posar-hi ordre, i el nomenà cònsol únic. Aquests fets afectaven directament Cèsar, que des de la distància veia com Pompeu anava acumulant poders a Roma. A més, la mort, uns anys abans, de la filla de Cèsar i esposa de Pompeu havia refredat les relacions entre tots dos. La situació arribà al punt crític el febrer del 50 aC, quan el tribú Gai Escriboni Curió, amic de Cèsar, proposà que tant Pompeu com Cèsar deposessin a la vegada els seus poders extraordinaris. La proposta no fou acceptada i el Senat comminà Pompeu a mantenir la seva força davant d’un Cèsar a qui s’acusà d’actuar contra la República. Finalment, el Senat obligà Cèsar a deposar les armes i a entregar el seu exèrcit si no volia ser acusat de traïció. Davant d’això, Cèsar apel·là al seu exèrcit i el gener de l’any 49 aC creuà el riu Rubicó, frontera amb Itàlia, amb el seu exèrcit, episodi que inicià la Segona Guerra Civil.

La reacció de Cèsar no era esperada per Pompeu, que es trobà incapacitat per defensar Itàlia i Roma davant les tropes cesarianes, entrenades i rapidíssimes. Així les coses, es veié obligat a retirar-se, i deixà Itàlia i Roma a la mercè de Cèsar, el qual prengué la Península sense vessar pràcticament ni una gota de sang. A partir d’aquí, s’inicià una guerra en què Cèsar, entre l’any 49 i el 45 aC, perseguí Pompeu i els seus exèrcits i, posteriorment, els seus fills. Les victòries cesarianes s’anaren succeint en diversos àmbits com ara Grècia, on a Farsàlia derrotà definitivament Pompeu, el qual va fugir i va ser assassinat a Egipte; Àfrica, on Cató serà derrotat a Thapsos (Tapse) i se suïcidarà i, finalment, Hispània, on Cèsar derrotarà els fills de Pompeu i guanyarà definitivament la guerra a la batalla de Munda (45 aC).