L’anarquia militar (235-284 dC)

El Baix Imperi s’inicia amb el que es coneix com l’anarquia militar, un període de cinquanta anys que comença tot just després de l’assassinat del darrer Sever, Alexandre Sever. Aquests anys es caracteritzen per un afebliment clar del poder imperial i del control que els emperadors tenien sobre l’imperi i, especialment, sobre l’exèrcit. A partir d’ara l’exèrcit cobrarà consciència definitiva de la seva importància per al manteniment de l’imperi, força que els seus generals començaran a aprofitar per mirar d’influir en les polítiques imperials, o fins i tot per a dirigir-les directament de forma personal. D’aquesta manera, durant el període que ens ocupa seran les tropes i les legions les que impulsaran els diferents emperadors i, de fet, durant quaranta-set anys els exèrcits nomenaran fins a vint-i-cinc emperadors, dels quals només un morirà al llit de mort natural. Aquesta situació quedarà reforçada per un canvi que es produeix en aquest moment dins la jerarquia militar i que és que, si fins ara els alts càrrecs de l’exèrcit estaven ocupats per membres de l’ordre senatorial, sembla que a partir d’ara passaran a estar monopolitzats per membres de l’ordre eqüestre. Per tant, el Senat deixa de tenir influència dins de l’estructura militar. A la vegada, cal que recordem que també era un cavaller el prefecte del pretori, el qual controlava aquesta institució que serà una de les instigadores principals dels diferents canvis d’emperadors. En general, podem dir que en l’àmbit politicomilitar aquest període es caracteritzarà per dos processos:

• Les invasions bàrbares: hi haurà, principalment, el moviment de pobles germànics, com ara els gots, els vàndals, els alamans, els francs, etc., que atacaran de forma continuada les fronteres del Rin i el Danubi. Seran onades migratòries força dures i posaran en greu perill la integritat de l’imperi, ja que fins i tot arribaran a les Gàl·lies, a Hispània o a Itàlia mateix. Es tracta d’un moviment que ja no s’aturarà i que s’anirà fent més freqüent amb el pas dels anys. Aquests pobles no pretenien tant conquerir nous territoris sinó més aviat poder obtenir terres dins de l’imperi mateix per treballar-hi i instal·lar-s’hi, però sense trencar-ne l’estructura. Juntament amb aquest objectiu, també hi haurà, òbviament, els moviments caracteritzats només pel saqueig i l’interès a obtenir botins de les riques ciutats romanes. Podem dir, però, que la principal funció militar dels emperadors romans a partir d’aquest moment i fins a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident serà la de frenar aquestes invasions «bàrbares». En aquest primer moment, les pèrdues territorials romanes seran poques (els Agri Decumates o la Dàcia) i, en general, els emperadors i les legions romanes aconseguiran controlar força bé aquests moviments. L’altra gran zona de conflicte serà l’Orient, on el renascut imperi Persa, ara sota la dinastia Sassànida, prendrà el relleu dels parts i es convertirà en un perill constant per a les províncies orientals.
• Les usurpacions: l’altra gran tònica d’aquest període seran les usurpacions, és a dir, la revolta interna en alguna província en la qual un personatge determinat, normalment algun general de renom, aprofitava la situació de descontrol per a autoproclamar-se august i reclamar la legitimitat imperial. La usurpació del poder del tron romà serà una constant durant aquests anys: se’n poden comptar més de vint. Aquestes usurpacions solien ser efímeres: responien a les necessitats del moment. Bàsicament, atesa la situació de descontrol i de perill constants per raó de les incursions externes, les diferents províncies romanes havien de poder respondre militarment de forma eficaç a les amenaces exteriors, ja que el poder centralitzat de l’emperador es veia incapaç d’afrontar els diversos punts d’atac conjunts. Així, en aquestes províncies i regions, tant la població com les tropes necessitaven un comandament fort i proper que els ajudés a fer front a la difícil situació. És en aquest context quan sorgeix bona part d’aquests usurpadors per respondre a les problemàtiques militars i polítiques d’un moment concret i aprofitant l’avinentesa de la debilitat momentània del poder imperial, que patí un procés gradual i accentuat de desprestigi davant les derrotes constants i les circumstàncies conflictives. Els exemples més clars d’aquesta situació, els trobem, per una banda, a Occident, on l’usurpador Pòstum crearà l’anomenat imperi Gal, que entre el 260 i el 274 dC actuarà com un imperi paral·lel, tot controlant Hispània, les Gàl·lies i Britània i oposant-se de forma efectiva a les diverses incursions de pobles germànics. Per una altra banda, a Orient hom assistirà a l’aparició d’Odenat, príncep de la ciutat de Palmira, que aconseguí frenar l’expansió persa i fins i tot conquerir nous territoris. La seva dona, la reina Zenòbia, acabarà constituint un regne independent de Roma que controlarà tot el Pròxim Orient, Síria i una part d’Egipte.

Tot aquest període de caos polític i militar començarà a remetre cap al 270 gràcies a l’aparició de l’anomenada dinastia Il·líria, amb un conjunt d’emperadors que posaran ordre en l’àmbit polític i frenaran momentàniament la problemàtica militar. El primer que cal destacar és AURELIÀ (270-275 dC), el qual derrotà els gots el 272 dC, aconseguí la reunificació de l’imperi Gal i, finalment, derrotà Zenòbia i reunificà també les províncies orientals. A més, conscient de la difícil situació, féu construir, a Roma, una nova muralla, per protegir l’urbs dels possibles atacs de pobles germànics. No serà, però, fins deu anys després quan podrem dir que la situació d’estabilitat s’haurà restablert un altre cop, i això gràcies al govern de Dioclecià.