Les primeres persecucions

Realment sabem molt poc sobre l’evolució de les primeres comunitats cristianes fins al segle III i, especialment, fins al segle IV dC. De fet, la major part de la informació d’aquests moments, l’aporten sobretot les fonts cristianes posteriors quan parlen de les diverses persecucions dels cristians dutes a terme pels emperadors. Entrem aquí ja en la primera etapa de les relacions entre l’imperi i el cristianisme, una etapa marcada per la repressió que, amb més o menys força, alguns emperadors duen a terme sobre les comunitats cristianes. Cal adonar-se que es tracta d’un moment encara molt recent en la constitució del cristianisme i que, per tant, aquest encara no podia tenir suficient força per respondre als atacs. Per tant, s’ha de relativitzar la idea de les grans persecucions decretades per emperadors com, per exemple, Neró o Domicià. Segurament, moltes d’aquestes informacions tenen a veure amb la confusió entre comunitats jueves i cristianes, les primeres molt més nombroses en aquests moments. Com dèiem abans, el principal cavall de batalla entre els uns i els altres es donà a causa del rebuig cristià a acceptar el culte imperial atès el seu monoteisme restringit. Aquesta característica va vinculada a un altre element fonamental per entendre l’evolució particular del cristianisme i és la creació d’un calendari propi, que girava al voltant del dia del Senyor, el diumenge, moment en què la comunitat cristiana deixava les seves tasques habituals per dedicar-se al seu déu, quan la comunitat es reunia a l’església. Per tant, els cristians començaren a marcar el seu propi tempo, divers al que marcaven la religió i l’Estat romans. A la vegada, tot això quedava reforçat per una estructura jeràrquica molt marcada en la qual destacaran els bisbes, veritables líders espirituals de les diverses comunitats cristianes i que a poc a poc començaran a tenir un paper polític en les diverses ciutats. Finalment, el cristianisme impulsà una moral que xocarà de ple amb la pagana i que, per exemple, defensarà:

• La beneficència: una de les grans raons per entendre l’impuls del cristianisme serà la seva defensa i ajuda de pobres i desvalguts. D’aquesta manera, naixia una nova concepció de la població pobra, que passava a ser «els fills predilectes de Déu». Això s’oposava de ple a la visió pagana en què aquesta ajuda només s’oferia des de les classes altes com a derivació de les seves obligacions cíviques i com a forma d’augmentar el prestigi davant de la comunitat.
• L’ascetisme: començà a sorgir un seguit de personatges que abandonaren la vida en comunitat per retirar-se a zones allunyades i poder viure així fora del pecat i de les preocupacions de la vida, en dedicar-se enterament a la vida religiosa. Aquest moviment, representat per figures com sant Jeroni, tindrà una gran influència i s’arribaran a crear grans comunitats d’eremites que fins i tot seran perseguides per alguns emperadors.
• La moral matrimonial: el matrimoni com a institució passarà a ser sagrat i dintre d’ell es començaran a defensar conceptes com la continència sexual o la procreació com a forma d’expressió religiosa, de manera que s’anirà abandonant de forma progressiva la major llibertat moral i sexual que havia tingut la societat romana. És a partir d’ara, per exemple, que la virginitat femenina passa a ser elevada a la categoria de condició pràcticament sagrada.

Totes aquestes innovacions faran que el cristianisme comenci a guanyar adeptes de forma molt ràpida, no sols entre les classes baixes i mitjanes, sinó també entre membres de la noblesa o entre sectors clau per al manteniment de l’imperi, com ara l’exèrcit, institució que sempre es mostrarà molt propensa a rebre i a adoptar aquestes noves espiritualitats. Això farà que hi hagi alguns emperadors que comencin a veure les comunitats cristianes com un perill i que decideixin atacar-les. En aquest sentit, les principals persecucions, les trobarem a partir del Baix Imperi, la qual cosa quadra bastant amb una comunitat religiosa molt més consolidada i amb un nombre de fidels molt més ampli i amb repercussió arreu del territori romà. Així, per exemple, mentre que algunes dinasties com la dels Antonins es mostraran força tolerants, hi ha emperadors com Septimi Sever, Deci o Valerià que duran a terme persecucions més o menys importants. La principal persecució, però, la farà Dioclecià i, la mateixa dinàmica crítica seguirà en emperadors com Julià l’Apòstata, si bé en aquest cas amb un atac més de tipus intel·lectual. La situació, però, era irreversible i la importància de la religió cristiana es feia cada cop més gran. D’aquesta manera, ja durant l’època dels Severs el cristianisme es trobava ben consolidat com a gran religió dins de l’imperi i, fins i tot, sembla que hi va haver algun emperador cristià, com Filip l’Àrab, durant l’anarquia militar. Ara bé, el canvi definitiu tindrà lloc sota el govern de Constantí, que marcarà el procés cap a la conversió definitiva de l’imperi Romà en un imperi Cristià.