Pròleg

Roma i el seu imperi, segurament una de les imatges més evocadores de tota l’antiguitat. La seva grandesa, els relats dels seus grans personatges, els mites que hi estan vinculats i, especialment, les abundants reminiscències que en podem trobar avui dia en la nostra vida quotidiana fan que la història de Roma sigui una matèria que sempre resulta atractiva, tant per a l’estudiós com per al profà. Aquesta atracció, doncs, neix precisament de les arrels de la nostra societat occidental, una societat que beu directament del món clàssic, a la vegada que de les fonts judeocristianes. Així, la possibilitat d’estudiar el món romà (i també, tot i que en menor mesura, el món grec) permet comprendre l’actualitat que té la història de Roma, veure com tots aquells problemes amb què el Senat i els magistrats romans es van haver d’enfrontar són problemes que encara avui dia tenim, i com moltes de les solucions que van aportar-hi són les mateixes que ara es continuen aplicant. I, així, la història de Roma està farcida de polítics sense escrúpols, d’especuladors, de tirans, d’hàbils propagandistes, d’herois quotidians, de grans emprenedors, d’ingenus somiadors…, però també de crisis econòmiques, d’inflació, de lluites familiars, de problemes socials, de migracions… Tot plegat, personatges i processos que estan plenament presents en la nostra societat. Per tant, tenim una primera Roma propera, una Roma nostra, palpable, que podem pràcticament tocar amb els dits només sortint al carrer i entenent el nostre món.

Però també hi ha una segona Roma, una Roma mítica, forjada en llegendes i en personatges magnífics i magnificats: la Roma de Ròmul, Rem i la lloba capitolina; la Roma dels Tarquinis i de Lucrècia; la Roma dels Horacis, de Camil i de Cató. La Roma que més ven i que més atreu, aquella en què Escipió l’Africà sotmet els cartaginesos a les arenes de Zama; aquella on els germans Gracs s’enfronten amb els sectors més intransigents del Senat i són massacrats pels seus adversaris. La Roma conqueridora, la Roma invicta que arriba a dominar allò que mai ningú no havia dominat. La Roma dels generals, aquella ciutat capaç de generar en seixanta anys escassos personatges gegants com Màrius, Sul·la, Sertori, Ciceró, Pompeu o Cèsar. Una Roma llegendària que, gràcies a aquesta grandesa, també se’ns apropa, d’una forma diferent, a través de la literatura i del cinema, amb les representacions recurrents de caràcters com Cèsar mateix o Marc Antoni i Cleòpatra. Hi ha encara la Roma imperial: la del gran August i de les perversions de Calígula i de Neró; la Roma de l’imperi global, dels emperadors filòsofs Antonins, de Trajà, d’Adrià i de Marc Aureli, però també de Còmmode i dels Severs. Aquella Roma, també, que Constantí va obrir als cristians, que serà devorada pels bàrbars i que s’esvanirà lentament entre les primeres boires de l’edat mitjana.

I, finalment, hi ha una tercera Roma: la Roma real, aquella que va aparèixer quan les primeres cases de Pompeia van començar a emergir. La Roma del Colosseu i del Fòrum, de la Domus Aurea i de les termes de Caracal·la, dels carrers d’Herculà i de la cúria d’Òstia, aquella Roma que només l’arqueologia permet veure; la que despunta cada cop que un arqueòleg treu a la llum un fragment d’àmfora o un tros de mur; la Roma dels aqüeductes i dels amfiteatres; la de les esglésies construïdes damunt d’antics temples pagans. La Roma que els epigrafistes documenten amb cada cursus honorum transcrit, amb cada edicte recuperat, amb cada municipi identificat.

Tres Romes diferents, tres Romes apassionants. I, totes tres, parts de la meva vida. Totes tres formant un conjunt indivisible i impossible d’esquivar, un conjunt que des de ben petit em fascinà i que, encara avui dia, quan aixeco el cap dels llibres, quan deixo de mirar la pantalla de l’ordinador i em poso a reflexionar, em sobta. Em sobta la seva bellesa i la infinitud de matisos que l’acompanyen. I és per això que estimo Roma i la seva imatge. I, per estimar-la, cal comprendre-la. I, per comprendre-la, cal estudiar-la. I, per poder estudiar-la, cal entrar en la seva història, endinsar-s’hi completament; com si no sabéssim res, però aspirant a saber-ho tot.