De la guerra de Veïs a la Llei Licínia-Sèxtia

Els anys posteriors seguiran marcats per aquesta lluita entre patricis i plebeus, especialment al voltant del tema agrari. Així hi haurà diversos intents de rogationes agràries que fracassaran. Finalment, la situació farà un gir el 396 aC. En aquest moment, Roma derrota la ciutat etrusca de Veïs i n’obté tot el territori. Davant d’això, la plebs demana la divisió i assignació de l’ager Veientanus i, finalment, el Senat, a proposta dels cònsols, atribueix a la plebs set iugera per cap. En realitat, la major part del territori de Veïs queda com a ager publicus i, per tant, en mans dels patricis. Tot i això, aquest fet representa un primer gran triomf econòmic de la plebs i s’uneix a les altres victòries polítiques obtingudes, com ara l’accés a la qüestura (421) i al tribunat militar, la permissió del connubium o el reconeixement dels òrgans plebeus. El següent gran pas dins d’aquest procés té lloc ja a la meitat del segle amb la Llei Licínia-Sèxtia. Aquesta parteix de l’elecció com a tribuns de Gai Licini Estoló i de Luci Sexti Laterà, els quals presenten unes rogationes sobre els deutes, l’ager publicus i l’admissió dels plebeus al consolat. Davant d’aquesta demanda, es produeix una reacció patrícia i s’escull com a dictador Marc Furi Camil, un personatge de gran prestigi, per intentar dissuadir la plebs d’aprovar les lleis, amenaçant-la fins i tot amb una intervenció militar. Finalment, no ho aconsegueix, renuncia a la dictadura i deixa via lliure als plebeus, els quals convoquen el concilium plebis, en què s’aproven les tres rogationes. El 367 aC, es venç l’oposició patrícia, s’aproven les lleis i es convoquen eleccions al consolat.

• En l’esfera política, s’arriba a un compromís: els plebeus poden accedir al consolat, mentre que es reserva l’administració de la justícia (pretura) als patricis i sorgeix el càrrec d’edil curul, també destinat en exclusiva als patricis. Així, de fet, políticament no és una gran victòria de la plebs, ja que el poder polític segueix estant monopolitzat pels patricis i molt pocs plebeus es beneficien d’aquest canvi.
• En el camp religiós, també hi ha alguna transformació i els plebeus passen a poder accedir al càrrec de decemvir sacre.
• En l’àmbit econòmic, la victòria plebea sí que fou més clara, ja que la Llei Licínia-Sèxtia representa la fi del monopoli patrici sobre les terres dividides i no assignades. Així, es limita la propietat de la terra per part dels terratinents i se’n regula la usura. En general, es dóna el primer pas de la possessio al dominium, és a dir, a la propietat privada i inalienable de la terra.

Aquestes reformes es veieren reforçades en els anys següents per diverses noves lleis que insistiren en aquest repartiment de càrrecs entre patricis i un grup reduït de plebeus. Així, les Lleis Publílies del 339 aC permeteren l’accés dels plebeus a la censura, mentre que el 337 s’aprovà l’accés plebeu a la pretura. Tot plegat, les Lleis Licínies-Sèxties i les altres reformes comportaran en essència el trencament del model anterior de caire aristocràtic. A partir d’aquest moment, es produeix una curiosa unió política entre bona part d’aquesta antiga aristocràcia (no tota, car algunes gentes desapareixen) i una petita part de plebeus enriquits. La unió d’aquests dos grups significarà el sorgiment de la nobilitas, nou grup social predominant que mostrarà el canvi d’una aristocràcia de sang de caràcter exclusivista (el patriciat) a una oligarquia competitiva, en la qual el prestigi el marca una barreja entre la distinció personal, determinada pels càrrecs exercits, i el rang social, fixat pels ascendents familiars. Sorgeix així una noblesa patricioplebea amb uns objectius similars i que, de fet, no entrarà en conflicte sinó que actuarà unida gràcies al que s’ha anomenat el repartiment de poder expressat en les noves magistratures. Així, per exemple, el tribunat deixa de ser un càrrec de defensa de la plebs, perquè qui l’exercia podia accedir ja als càrrecs maiores i, per tant, passà a ser senzillament un trampolí polític dels joves membres de la nobilitas. Igualment, els plebiscits, ja amb categoria de llei, esdevingueren bàsicament un recurs per aprovar reformes favorables a aquesta nobilitas oligàrquica.