EPÍLEG

(1620)

Amb vuitanta anys, en Ned es passava moltes hores dormint. Feia una becaina a la tarda, se n’anava a dormir d’hora i de vegades s’endormiscava després d’esmorzar a la sala del davant de la casa de Kingsbridge.

La casa sempre era plena. Tant el fill d’en Barney, l’Alfo, com el d’en Ned, en Roger, tenien fills i néts. En Roger havia comprat l’edifici del costat i, per als petits, les dues cases eren com una mateixa llar.

Algú els havia explicat que l’avi Ned ho sabia tot, i els seus besnéts sovint entraven corrent a la sala per fer-li preguntes. Ell sempre es quedava molt intrigat pel que li preguntaven: Quan es tarda a anar a Egipte? Jesús tenia una germana? Quin és el nombre més gran?

En Ned els contemplava amb un plaer intens, fascinat per l’arbitrarietat de les semblances familiars: l’un tenia l’encant inconformista d’en Barney; l’altre, la ferma determinació de l’Alice, i una nena petitona li feia pujar les llàgrimes quan somreia perquè era ben bé igual que la Margery.

Els trets heretats també es mostraven d’altres maneres. L’Alfo era el batlle de Kingsbridge, com ho havia estat el seu avi Edmund. En Roger era membre del Consell Privat del rei Jaume. I a New Castle, el comte Swifty era, malauradament, tan fanfarró i arrogant com ho havien estat en Swithin, en Bart i en Bartlet.

La família havia crescut com un arbre que estenia les seves branques, i en Ned i la Margery havien observat junts com s’engrandia, fins que la vida d’ella havia arribat a la fi plàcidament tres anys enrere. En Ned encara hi parlava de vegades, quan estava sol. «L’Alfo ha comprat la taverna de Slaughterhouse», li deia quan es ficava al llit, al final del dia. O bé: «El petit Eddie ja és tan alt com jo». No li sabia gaire greu, que ella no li contestés, perquè sabia què hauria pensat. «A l’Alfo, els diners se li enganxen als dits com la mel», hauria dit. I: «L’Eddie d’aquí a no res ja començarà a empaitar les noies».

Feia anys que en Ned no havia anat a Londres, i ja no hi tornaria mai més. Curiosament, no trobava a faltar l’emoció de cercar i trobar espies i traïdors, ni tampoc les dificultats i les intrigues del govern. El teatre, en canvi, sí que l’enyorava. Li encantaven les representacions des del dia en què havia vist la història de Maria Magdalena representada a New Castle aquell dia de l’Epifania de feia tants anys. Però a Kingsbridge no en feien sovint, d’obres de teatre: les companyies itinerants només hi anaven una vegada o dues a l’any, i actuaven al pati de la fonda Bell. El consol que tenia en Ned era que conservava algunes de les seves obres preferides en forma de llibre, de manera que les podia llegir. Hi havia un escriptor que li agradava d’una manera particular, encara que no es recordava mai de com es deia, aquell individu. Darrerament se li oblidaven moltes coses.

Tenia el llibre a la falda, en aquell moment, i s’havia quedat adormit al damunt. Preguntant-se què l’havia despertat, va alçar els ull i va veure un xicot que tenia els cabells foscos i arrissats de la Margery: era el seu nét Jack, el fill d’en Roger. Somreia. En Jack també s’assemblava a la Margery en altres coses: era atractiu, encantador i lluitador, i massa fervent pel que feia a la religió. El seu extremisme havia anat en direcció contrària al de la Margery, gairebé era un purità. Allò provocava discussions malhumorades amb el seu pare, que era més pragmàtic.

En Jack tenia vint-i-set anys i era solter. Havia decidit ser constructor, cosa que havia sorprès la família, i havia prosperat. En el passat, en el seu llinatge ja hi havia hagut constructors famosos: potser allò també era una herència.

Aleshores es va asseure davant d’en Ned.

—Tinc una notícia important, avi. Me’n vaig.

—Per què? Si tens un negoci que et va bé aquí, a Kingsbridge…

—El rei ens fa la vida difícil als que volem prendre’ns seriosament els ensenyaments de la Bíblia.

El que volia dir en realitat era que ell i els seus amics puritans discrepaven obstinadament amb l’Església anglicana en nombrosos punts de la doctrina, i el rei Jaume era tan intolerant amb ells com amb els catòlics.

—Em sabrà molt greu veure’t marxar, Jack —li va dir en Ned—. Em recordes la teva àvia.

—I a mi em sabrà greu dir-te adéu. Però volem viure en un lloc on puguem fer la voluntat de Déu sense intromissions.

—He passat la vida intentant fer d’Anglaterra un país així.

—Però no ho és, oi?

—És més tolerant que cap altre al món, pel que jo sé. On aniràs a buscar més llibertat?

—Al Nou Món.

—Redéu! —En Ned es va quedar torbat—. No em pensava que volguessis anar tan lluny. Perdona la paraulota, però m’has deixat parat.

En Jack va fer un gest amb el cap per acceptar la disculpa. Reprovava gairebé tant com els catòlics les blasfèmies que en Ned havia après de la reina Elisabet; però no li va dir res més.

—Una colla hem decidit agafar un vaixell cap al Nou Món i fundar-hi una colònia.

—Quina aventura! És de les que li haurien encantat a la teva àvia Margery. —En Ned va sentir enveja d’en Jack, perquè era jove i intrèpid. Ell ja no tornaria a viatjar mai més. Per sort, tenia molts records: de Calais, de París, d’Amsterdam… Recordava fins a l’últim detall d’aquells viatges, encara que no aconseguia recordar quin dia de la setmana era.

—Tot i que en Jaume en teoria continuarà sent el nostre rei, esperem que no tingui tan interès en com decidim viure la fe, li serà impossible imposar les seves normes tan lluny —explicava en Jack.

—Crec que tens raó. Et desitjo el millor.

—Resa per nosaltres, si us plau.

—Ho faré. Digue’m com es diu el vaixell, perquè pugui demanar a Déu que vetlli per ell.

—Es diu Mayflower.

—El Mayflower. Miraré de recordar-me’n.

—T’ho apunto —va dir en Jack, anant cap a l’escriptori—. Vull que ens esmentis en les teves oracions.

—Gràcies. —Era curiós, commovedor, que a en Jack li importessin tant les oracions d’en Ned.

En Jack ho va apuntar en un paper i va deixar la ploma.

—Ara me n’he d’anar… Tinc un munt de coses per fer.

—És clar. De tota manera, estic cansat. Potser aprofitaré per fer una becaina.

—Que dormis bé, avi.

—Que Déu t’acompanyi, estimat Jack.

En Jack va marxar i en Ned es va quedar mirant per la finestra la magnífica façana de ponent de la catedral. Des d’allà arribava a veure l’entrada del cementiri on reposaven tant la Sylvie com la Margery. No va abaixar els ulls cap al llibre. Era feliç amb els seus pensaments. Darrerament, sovint no li calia res més.

El seu cap era com una casa i s’havia passat la vida moblant-la. Les taules i els llits eren les cançons que sabia, les obres de teatre que havia vist, les catedrals que havia visitat i els llibres que havia llegit en anglès, francès i llatí. Compartia aquesta casa fictícia amb la seva família, els vius i els morts: els pares, el seu germà, les dones que havia estimat i els fills i néts. Hi havia habitacions de convidats per a visites importants, com en Francis Walsingham, en William i en Robert Cecil, en Francis Drake i, per descomptat, la reina Elisabet. També hi eren els seus enemics: en Rollo Fitzgerald, en Pierre Aumande de Guisa, en Guy Fawkes…, per bé que aquests estaven tancats amb pany i clau al soterrani, perquè no li poguessin fer més mal.

Els quadres de les parets eren de l’època en què havia estat valent, llest o bo. Feien que la casa fos un lloc feliç. I les coses dolentes que havia fet, les mentides que havia dit i la gent que havia traït i els moments en què havia estat covard, estaven escrites amb una lletra horrible a la paret de la latrina.

La seva memòria constituïa la biblioteca de la casa. Podia escollir qualsevol volum i veure’s transportat a l’instant a un altre lloc i un altre temps: a l’escola de primària de Kingsbridge, a la seva infantesa innocent, al palau de Hatfield, l’emocionant any de 1558, a les ribes del riu Sena la nit sagnant de sant Bartomeu o al canal de la Mànega durant la batalla amb l’armada espanyola. Curiosament, el personatge d’en Ned que vivia en aquelles històries no era igual que ara. De vegades li semblava que era una altra persona, aquell que havia après llatí, i algú diferent havia sucumbit als encants de la jove princesa Elisabet; un altre personatge havia apunyalat un home sense nas al cementiri de l’església de Saint-Julien-le-Pauvre, i encara un altre havia presenciat com les naus enceses dispersaven i allunyaven els galions de Calais. Però, evidentment, tan sols eren diferents versions de si mateix, l’amo de la casa.

I algun dia la casa s’ensorraria, com feien els vells edificis, i llavors, molt aviat, tot es convertiria en pols.

Amb aquest pensament, es va quedar adormit.