II

En Gilbert Gifford semblava innocent, però podia enganyar, va pensar en Ned Willard. L’home no aparentava vint-i-quatre anys: tenia una cara fina en què només lluïa un borrissol d’adolescent al bigoti i la barba, i probablement encara no s’havia afaitat mai. Però l’Alain de Guisa havia dit a la Sylvie, en una carta que havia arribat per mitjà de l’ambaixada anglesa a París, que no feia gaire en Gifford s’havia reunit amb en Pierre Aumande a París. Segons el parer d’en Ned, en Gifford era un agent molt perillós dels enemics de la reina Elisabet.

I tot i això es comportava com un ingenu. El desembre del 1585 havia travessat el canal des de França i havia desembarcat a Rye. Naturalment, no tenia el permís reial que necessitaven els anglesos per viatjar a l’estranger, per la qual cosa havia ofert un suborn al capità del port. Temps enrere, se n’hauria sortit sense problemes, però la situació havia canviat. Avui dia, qualsevol responsable de ports que deixés entrar al país un personatge sospitós podia ser condemnat a mort, almenys en teoria. De manera que aquest havia detingut en Gifford, i en Ned havia ordenat que el portessin a Londres per parlar-hi.

En Ned encara estava capficat en aquell enigma quan ell i en Walsingham es van encarar a en Gifford, assegut de cara a ells a l’altra banda de l’escriptori de la casa de Seething Lane.

—Però què dimonis tenies el cap per pensar que te’n sortiries? —va preguntar en Walsingham—. El teu pare és un catòlic destacat. La reina Elisabet l’ha tractat amb una gran indulgència, fins al punt de nomenar-lo xèrif en cap de Staffordshire… I, malgrat tot, es va negar a assistir als oficis encara que la reina mateixa hagués anat a la seva església parroquial!

En Gifford semblava només un mica angoixat, a pesar que es trobava davant d’un interrogador que havia enviat molts catòlics a la mort. En Ned va suposar que el noi no tenia ni idea d’en quin embolic s’havia ficat.

—És clar que sé que em vaig equivocar quan vaig sortir d’Anglaterra sense permís —va dir com qui confessa una falta sense importància—. Us prego que tingueu en compte que aleshores només tenia dinou anys. —Va intentar fer un somriure còmplice—. Vós no vau fer cap ximpleria quan éreu jove, sir Francis?

En Walsingham no li va tornar el somriure.

—No —va dir amb rotunditat.

En Ned gairebé es va posar a riure. Probablement, era veritat.

—Per què has tornat a Anglaterra? —va preguntar en Ned al sospitós—. Quin és el motiu del viatge?

—Fa gairebé cinc anys que no veig el meu pare.

—Per què ara? —va insistir en Ned—. Per què no l’any passat, o l’any vinent?

—Em semblava un moment tan bo com qualsevol altre —va dir en Gifford, i va arronsar les espatlles.

En Ned va canviar la línia d’interrogatori.

—I on et penses allotjar, a Londres, si no et tanquem a la Torre?

—A The Plough.

Era una fonda que hi havia just passat el Temple Bar, a l’oest de la ciutat, freqüentada per catòlics que estaven de pas per Londres. El cap dels palafreners treballava per a en Walsingham i els proporcionava informes fiables de totes les anades i vingudes.

—I on més d’Anglaterra aniràs? —va preguntar en Ned.

—A Chillington, naturalment.

Chillington Hall era la residència del pare d’en Gifford, a Staffordshire. Era a mig dia a cavall de Chartley, on actualment Maria Estuard estava empresonada. Una casualitat? En Ned no creia en les casualitats.

—Quan va ser l’última vegada que vas veure el sacerdot Jean Langlais?

En Gifford no va contestar.

En Ned li va donar temps. Es desesperava per saber més coses d’aquella figura indefinida. La Sylvie havia vist en Langlais, un breu moment, el 1572, a París, i només havia descobert que era anglès. Des d’aleshores, en aquells anys, la Nath i l’Alain l’havien vist unes quantes vegades, i el descrivien com un home una mica més alt que la majoria, amb una barba de color castany rogenc i els cabells esclarissats, que parlava francès amb la fluïdesa de qui hi té molta pràctica, però amb un accent anglès inconfusible. Dos dels sacerdots il·legals que en Ned havia interrogat li havien dit que ell era qui havia organitzat la seva arribada a Anglaterra. I res més. Ningú no sabia com es deia de debò ni de quin indret d’Anglaterra era originari.

—I bé? —va dir en Ned.

—Miro de pensar-hi, però estic segur que no conec cap home que es digui així.

—Em sembla que ja he sentit prou —va dir en Walsingham.

En Ned va anar cap a la porta i va fer venir un criat.

—Acompanya el senyor Gifford a la sala i queda’t amb ell, si us plau.

—Què en penses? —va dir en Walsingham quan en Gifford va ser fora.

—Menteix —va dir en Ned.

—Hi estic d’acord. Avisa tots els nostres agents que estiguin atents al que fa.

—Molt bé —va dir en Ned—. I potser ha arribat el moment que faci una visita a Chartley.