IX

Al cap de dos dies eren a mar obert.

L’Ebrima havia navegat moltes milles, però sempre pres, encadenat a la bodega. Contemplar el mar des de la coberta era una experiència nova i engrescadora.

Els reclutes no podien fer altra cosa que especular sobre la seva destinació, que encara no els havia estat revelada; era secret militar.

L’Ebrima tenia un enigma afegit: el seu futur.

En pujar a bord del José y María, s’havien trobat davant d’un oficial que seia en una taula amb un llibre major.

—Nom? —havia preguntat.

—Barney Willard.

L’oficial havia pres nota del nom i en acabat havia mirat en Carlos.

—Nom?

—Carlos Cruz.

També havia apuntat el seu nom, tot seguit havia mirat l’Ebrima i havia deixat la ploma.

—No podeu tenir un esclau a l’exèrcit —havia dit mirant en Carlos i en Barney, ara l’un ara l’altre—. Un oficial, sí que pot, tot i que l’ha d’alimentar i vestir de la seva butxaca. Però un recluta, no.

L’Ebrima havia mirat en Carlos als ulls amb expressió desesperada. Veia com se li tancava l’única via de fugida. Després d’un moment de dubte, en Carlos havia dit l’única alternativa que li quedava:

—No és un esclau, és un home lliure.

El cor de l’Ebrima s’havia aturat en sec.

L’oficial va assentir amb el cap. De lliberts, n’hi havia pocs, però no era un fet desconegut.

—Perfecte —havia respost. Havia mirat l’Ebrima i li havia preguntat—: Nom?

Havia anat tot tan ràpid que, quan la seva esclavitud es va haver acabat, l’Ebrima encara no sabia en quin punt estava. En Barney no l’havia felicitat perquè l’haguessin alliberat, i en Carlos no s’havia comportat com un home que acabava de fer un gran regal. Era evident que a dins de l’exèrcit s’havia de tractar l’Ebrima com un home lliure, però fins a quin punt era real?

Era un home lliure o no?

Encara no ho sabia.