IX

En Ned Willard i la major part dels membres del Consell Privat estaven asseguts al voltant de la taula d’en Robert Cecil, sopant, quan va entrar un servent per dir a en Cecil que lord Monteagle havia de parlar amb ell molt urgentment.

Es va excusar i va demanar a en Ned que l’acompanyés. En Monteagle l’esperava en una estança contigua, amb expressió de preocupació; duia un paper a la mà que aguantava com si li pogués esclatar. Va començar a parlar amb una frase clarament preparada.

—Qui ha escrit aquesta carta em fa l’efecte que és un traïdor —va dir—, però espero poder demostrar que jo no ho sóc, portant-vos la carta a vós, el secretari d’Estat, una hora després d’haver-la rebut.

A en Ned li va semblar irònic que lord Monteagle, que era jove, alt i robust, estigués espantat d’en Cecil, que gairebé era nan, d’una manera tan palesa.

—La vostra lleialtat no està en dubte —va murmurar en Cecil en to temperat.

«Això no és del tot veritat», va pensar en Ned, però en Cecil ho va dir per cortesia.

En Monteagle li va allargar la carta i en Cecil la va agafar. Va arrugar aquell front alt i blanc que tenia de seguida que va començar a llegir.

—Renoi, quina mala lletra. —La va llegir fins al final i tot seguit la va passar a en Ned. En Cecil tenia unes mans llargues i fines, com les d’una dona alta—. Com us ha arribat, això? —li va preguntar.

—El criat me l’ha portat quan sopava. L’hi ha donat un home que ha trucat a la porta de la cuina. El meu criat li ha donat un diner.

—Després de llegir la carta, heu enviat algú a buscar el missatger?

—És clar, però havia desaparegut. Francament, sospito que el meu criat deu haver acabat de sopar abans de portar-me la carta, tot i que ell jura que no. Sigui com sigui, no hem pogut trobar el missatger quan l’hem anat a buscar, de manera que he ensellat el cavall i he vingut directament cap aquí.

—Heu fet el que és correcte, milord.

—Gràcies.

—Què en penses, Ned?

—D’entrada, que és una mena de falsificació —va respondre en Ned.

—De debò? —va fer en Monteagle, sorprès.

—Mireu. Qui escriu diu que li preocupa la vostra preservació, diu, per l’estima que té a uns amics vostres. Em sembla una mica improbable.

—Per què?

—Aquesta carta és una prova de traïció. Si un home té coneixement d’un complot per matar el rei, el seu deure és informar-ne el Consell Privat; i si no n’informa, el poden penjar. Algú posaria en perill la seva pròpia vida pel bé dels amics d’un amic?

En Monteagle estava desconcertat.

—No hi havia pensat —va dir—. M’he pres la carta al peu de la lletra.

En Cecil li va fer un somriure còmplice.

—Sir Ned no es pren mai res al peu de la lletra —va dir.

—De fet —va prosseguir en Ned—, sospito que l’autor és algú que coneixeu bé o, si més no, algú a qui li podríeu ensenyar la carta.

En Monteagle tornava a estat destarotat.

—Per què ho dieu?

—Ningú no escriu així, tret d’un col·legial que encara no domina bé la ploma. Ara bé, el redactat és d’un adult. Per tant, la lletra està alterada deliberadament. Això indica que és probable que qui llegeixi la carta conegui prou bé el remitent per identificar-ne la lletra.

—Déu meu! —va exclamar en Monteagle—. No sé pas qui pot ser…

—La frase sobre la perversitat d’aquests temps només és per a omplir —va observar en Ned, pensant en veu alta—. El suc del missatge és a la frase següent. Si en Monteagle assisteix al Parlament, potser el mataran. Sospito que aquesta part és veritat. Encaixa amb el que he esbrinat a París.

—Però com el cometran, l’assassinat? —va inquirir en Cecil.

—Aquesta és la pregunta clau, i crec que l’autor no ho sap. Fixa’t com n’és de vague: «Rebrà un cop terrible… no veuran de qui ve». Això suggereix un perill a certa distància, potser un tret d’un canó, però no ho concreta.

—O bé, òbviament, tot plegat podria ser producte de la imaginació d’un boig —va dir en Cecil assentint amb el cap.

—No ho crec —va diferir en Ned.

—No hi ha cap prova concreta —va insistir en Cecil arronsant les espatlles—, res que puguem comprovar. Una carta anònima no és més que un paper.

En Cecil tenia raó: com a prova no s’aguantava, però a en Ned l’instint li deia que l’amenaça era real.

—Tant se val el que n’opinem nosaltres, la carta l’ha de veure el rei —va dir en Ned en to de preocupació.

—Per descomptat —hi coincidí en Cecil—. Està caçant a Hertfordshire, però això serà el primer que veurà quan torni a Londres.