Em vaig casar amb la Sylvie dues vegades: primer, a l’esglesiola de Saint-Julien-le-Pauvre, fora de la qual ella havia mort l’home sense nas, i després una altra vegada en una missa protestant a la capella de l’ambaixada anglesa.

La Sylvie era verge a l’edat de trenta-un anys, i, com si haguéssim de recuperar el temps perdut, durant mesos vam fer l’amor nit i dia. Quan em posava damunt d’ella, s’aferrava a mi com si l’hagués de salvar del naufragi, i després sovint plorava fins que es quedava adormida als meus braços.

Mai no vam trobar el cos de la Isabelle, i això encara va complicar més el dol. A l’últim, vam tractar la llibreria incendiada com una tomba, i cada diumenge hi anàvem i ens hi quedàvem uns minuts de peu dret al davant, agafats de la mà i recordant aquella dona forta i coratjosa.

Inexplicablement, els protestants es van recuperar del dia de Sant Bartomeu. Havien assassinat tres mil persones a París, i milers més en matances paral·leles en altres llocs; però els hugonots s’hi van tornar. Les ciutats de majoria protestant acolliren multitud de refugiats i tancaren les portes als representants del rei. En esclatar de nou la guerra civil, el cercle reial va tornar a acollir la família de Guisa amb els braços oberts: per la seva condició de poderosos catòlics i per ser partidaris del monarca.

Les misses van tornar al paller de l’estable i en altres racons clandestins de tot el país.

A en Walsingham, el van reclamar a Londres, i ens en vam anar amb ell. Abans de marxar de París, la Sylvie va ensenyar a la Nath el magatzem de la rue du Mur, i la Nath va assumir la venda de literatura il·legal als protestants parisencs. No obstant això, la meva dona no tenia cap intenció d’abandonar la seva missió. Va dir que es continuaria encarregant de les comandes de llibres de Ginebra. Creuaria en vaixell el canal de la Mànega fins a Rouen, rebria la comanda allà, acompanyaria el transport fins a París, pagaria les propines necessàries i lliuraria el carregament a la rue du Mur.

A mi això em preocupava, però ja havia après per la reina Elisabet que hi havia dones a qui no les podia manar un home. De tota manera, no sé si hauria pogut aturar-la en el cas que hagués estat a les meves mans fer-ho. La Sylvie tenia una missió sagrada, i això no l’hi podia arrabassar. Si continuava gaire temps dedicant-s’hi, estava clar que un dia l’atraparien. I aleshores moriria; jo això ja ho sabia.

Era el seu destí.