III

En Ned tenia el convenciment que veuria la Margery a la festa del comte Swithin. Els pares no la podrien deixar al marge, seria com anunciar als quatre vents que hi havia algun problema i l’absència de la noia aniria en boca de tothom.

Les roderes que el pas dels carros deixava al fang estaven glaçades com una pedra, i el petit cavall d’en Ned avançava amb cura per aquell camí traïdor. La calor que desprenia la bèstia li escalfava el cos, però tenia les mans i els peus insensibles a causa del fred. Al costat, l’Alice, la seva mare, guiava una euga d’espatlles amples.

La casa del comte de Shiring, New Castle, quedava a dinou quilòmetres de Kingsbridge. Per arribar-hi calia ben bé mig dia curt d’hivern, i en Ned era un feix de nervis. Havia de veure la Margery; es delia per veure-la, però sobretot havia d’esbrinar què diantre passava.

Al cap d’una estona, va aparèixer, al lluny, New Castle, que havia estat reformat cent cinquanta anys enrere. El comte havia fet aixecar una mansió sobre les ruïnes de la fortalesa medieval. Els merlets que en quedaven, construïts amb la mateixa pedra grisa de la catedral de Kingsbridge, avui estaven engalanats amb llaçades i garlandes de boira glacial. En apropar-s’hi, a en Ned li van arribar sons de festa: crits de salutació, rialles i un grup de música equipat amb un tambor tronador, un enèrgic violí i el gemec aflautat de la cornamusa que surava en l’aire fred. La gatzara transportava la promesa de fogueres ardents, menjar calent i alguna cosa per beure que alegrés l’esperit.

En Ned va fer trotar el cavall amollant-li un cop de taló, impacient per arribar i esvair els dubtes d’una vegada. La Margery estimava en Bart Shiring? I tenia pensat casar-s’hi?

El camí portava cap a l’entrada. Tot de graules altives enfilades a les parets del castell grallaven maliciosament als visitants. El pont llevadís feia temps que havia desaparegut i el fossat havia quedat colgat de terra, però les espitlleres de la porta fortificada encara aguantaven. En Ned va entrar al pati bulliciós: un femer de convidats radiants, cavalls i carros entre els atrafegats servents del comte. En Ned va confiar el seu cavall a un mosso de quadra i es va unir al torrent de gent que es dirigia a la casa.

No va veure la Margery.

Al fons del pati s’alçava una mansió moderna feta de maons, adossada a les antigues edificacions del castell, amb la capella a un costat i la cerveseria a l’altre. En Ned només hi havia estat una vegada en quatre anys des que l’havien construït, i encara es meravellava de les rengleres de finestrals i les fileres de xemeneies. Superava de llarg les cases dels mercaders de Kingsbridge més acabalats; la del comte era la més gran del comtat; segur que a Londres n’hi havia que encara ho eren més, però ell no hi havia estat mai.

El comte Swithin havia perdut estatus durant el regnat d’Enric VIII per mostrar-se contrari al trencament del rei amb el Papa; però les fortunes del comte havien reviscolat cinc anys enrere amb l’entronització de la ultracatòlica Maria Estuard, i en Swithin va recuperar la condició de privilegiat, ric i poderós. El banquet d’aquella nit, per tant, prometia ser fastuós.

En Ned va entrar a la casa i es va trobar en un gran vestíbul de dues plantes. Els llargs finestrals aconseguien donar claror a l’estança fins i tot en un dia d’hivern. Les parets estaven revestides amb taulons de roure envernissat, d’on penjaven tapissos amb escenes de caça. Els tions cremaven en dues llars de foc descomunals, a un extrem i l’altre de la llarga sala. A la galeria isabelina, que envoltava l’espai per tres de les quatre parets, hi tocava enèrgicament el trio de música que havia sentit de fora estant. Al capdamunt de la quarta paret hi havia el retrat del pare del comte Swithin subjectant una vara, símbol de poder.

Alguns convidats ballaven una animada dansa en grups de vuit, agafats de la mà per formar rotllanes giratòries, i hi entraven i en sortien saltironant. D’altres conversaven en grups, alçant la veu per imposar-se a la música i als sonors repics de les sabates dels músics. En Ned va agafar un got de fusta ple de sidra calenta i va llançar una llambregada a la sala.

Hi havia un grup que es mirava el ball des de certa distància: eren l’armador Philbert Cobley i la seva família, tots vestits de gris i negre. Els protestants de Kingsbridge constituïen un grup semisecret; tothom sabia que existien i s’afigurava qui eren, però no se’ls reconeixia obertament; una mica com la comunitat mig oculta d’homes que estimaven els homes, va pensar en Ned. Els protestants no confessaven les seves creences perquè aleshores els torturarien fins que se’n retractessin, i si s’hi negaven els enviarien a la foguera. Si els preguntaven en què creien, ells responien amb evasives. Assistien als serveis catòlics perquè hi estaven obligats per llei. Però aprofitaven qualsevol oportunitat per mostrar el seu rebuig a cançons indecents, vestits massa escotats o sacerdots empitofats. I no hi havia cap llei que perseguís la roba massa lúgubre.

En Ned coneixia tothom de la sala: els convidats més joves, els nois amb qui havia anat a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge i les noies a qui havia estirat els cabells els diumenges a la sortida de missa; i la generació més vella, els notables de la vila que tot el dia entraven i sortien de casa de la mare.

Cercant la Margery, els ulls van topar un desconegut: un home de nas llarg, d’uns trenta anys ben covats, els cabells castanys clars amb entrades incipients; duia la barba perfectament retallada en forma cònica, com manava la moda. Petit i revingut, portava una capa vermell fosc, de les cares, tot i que no en feia ostentació. Parlava amb el comte Swithin i sir Reginald Fitzgerald, i a en Ned li va xocar l’actitud dels dos magnats de Kingsbridge. Era evident que no els complaïa la visita d’aquell visitant distingit. En Reginald se’l mirava amb el cos tirat enrere i de braços plegats, i en Swithin, amb les cames separades i les mans clavades als malucs, però tots dos se l’escoltaven atentament.

Els músics van acabar una peça fent un floreig, i en Ned va aprofitar la calma relativa per adreçar-se al fill d’en Philbert Cobley, en Daniel: dos anys més gran que ell, cos rodanxó i cara pàl·lida, de pa de ral.

—Qui és aquell d’allà? —li va preguntar en Ned assenyalant el desconegut de la capa vermella.

—Sir William Cecil, l’administrador de les propietats de la princesa Elisabet.

Elisabet Tudor era la germanastra petita de la reina Maria.

—N’he sentit a parlar —va dir—. Oi que durant un temps va ser el secretari d’Estat?

—Sí, senyor.

En aquella època en Ned era massa jove per seguir la política de prop, però recordava la seva mare esmentant el nom de Cecil amb admiració. En Cecil no era prou catòlic per al gust de Maria Tudor, i tan bon punt es va proclamar reina el va despatxar, per això en aquells moments tenia una feina de rang inferior i s’ocupava de vetllar per les finances d’Elisabet.

Aleshores, què hi feia, allà?

A la mare d’en Ned segur que li interessaria saber que en Cecil era a la festa. Els visitants eren font de notícies, i a l’Alice l’obsessionaven. Sempre havia ensenyat als seus fills que la informació podia ser la fortuna d’una persona… o la taula de salvació o salvar-la de la ruïna. Però mentre en Ned buscava l’Alice va veure la Margery, i es va oblidar d’en William Cecil.

En veure la Margery es va quedar glaçat. Semblava cinc anys més gran, no pas un. Duia els cabells castanys foscos i rinxolats, recollits en un elaborat pentinat, i el cap cofat amb un barret d’home amb una ploma de tons grocs. La petita gorgera blanca que li envoltava el coll semblava que li il·luminés la cara. Era menuda, però no magra, i el cenyit cosset del vestit de vellut blau no dissimulava la seva esplendorosa forma rodona. Com sempre, tenia una cara expressiva. Va somriure, aixecà les celles, inclinà el cap i va encadenar expressions de sorpresa, desconcert, rebuig i, finalment, d’alegria. Ell es va quedar clavat mirant-la, tal com havia fet en el passat. Per un moment va semblar que no hi hagués ningú més a la sala.

Finalment, en Ned va baixar dels núvols i es va obrir pas entre la gentada en direcció a la noia.

La Margery el mirava mentre ell se li acostava. Se li va il·luminar la cara, il·lusionada, cosa que el va complaure gratament. Però tot d’una la seva expressió va fer un gir inesperat, va canviar més de pressa que el temps en un dia de primavera, i es va enterbolir, amoïnada. Ell venia a trobar-la i els ulls se li feien més grossos, estava espaordida, semblava que li digués vés-te’n; però ell no se la va escoltar. Havia de parlar-hi.

En Ned va obrir els llavis, però ella se li va avançar.

—Segueix-me quan comencin a jugar a caçar el cérvol —li va dir de sota veu—. No diguis res ara.

Caçar el cérvol era un joc de fet i amagar que solien practicar els joves a les festes. A en Ned li va complaure aquella invitació, però no pensava marxar del seu costat sense algunes respostes.

—Estàs enamorada d’en Bart Shiring? —li va preguntar.

—No! I ara vés-te’n! Ja parlarem després.

En Ned estava emocionat, però encara no havia acabat.

—T’hi penses casar?

—No mentre em quedi prou alè per dir-li «vés-te’n a l’infern».

En Ned va somriure.

—Entesos —va dir—, ara ja puc esperar. —I va desaparèixer, feliç.