VI

Al sempre atrafegat port de Marsella, al Mediterrani, la Sylvie va traslladar la seva càrrega de la gavarra a un vaixell mercant. Va navegar a través de l’estret de Gibraltar, va travessar la badia de Biscaia, on la Sylvie es va marejar de mala manera, va recórrer el canal de la Mànega i després va remuntar el riu Sena fins a Rouen, el port més important del nord de França.

Una tercera part de la ciutat era protestant i, el diumenge, la Sylvie va assistir a una celebració que gairebé ni es molestava a ocultar la seva naturalesa, i que es va fer en una església de debò. Podia haver venut tots els seus llibres allà mateix. Però n’hi havia més necessitat a la catòlica París. I a París els preus eren més alts, també.

Era el mes de gener del 1561, i a França totes les notícies eren bones. Després de la mort del rei Francesc II, la seva mare, la reina Caterina, havia agafat el poder i havia apartat els germans De Guisa d’alguns dels seus càrrecs polítics. Havia dictat noves normes que feien la vida més fàcil als protestants, tot i que formalment encara no tenien la categoria de lleis. Va ordenar alliberar tots els presos per motius de religió, va suspendre els judicis per heretgia i va abolir la pena de mort per als heretges. Els protestants, als quals ara la Sylvie sentia que la gent es referia amb el nou malnom d’hugonots, ho festejaven.

No obstant això, vendre llibres prohibits era heretgia amb agreujant, i encara era delicte.

Mentre navegava riu amunt en direcció a París, amb les seves caixes a la bodega, tenia por i esperança en la mateixa mesura. Un matí fred de febrer va arribar al moll de Grève, on dotzenes de barques i vaixells estaven amarrats a les ribes o ancorats riu endins.

La Sylvie va enviar un missatge a la seva mare per dir-li que havia arribat i una nota a en Luc Mauriac, en què li deia que esperava veure’l aviat i li donava les gràcies per ajudar-la a organitzar aquell viatge reeixit. Després va anar caminant al despatx de duanes de la place de Grève, que era a prop. Si havia de tenir problemes, començarien allà.

Portava rebuts falsos que havia fet amb molta cura, amb l’ajuda d’en Guillaume, per demostrar que havia comprat cent deu caixes de paper d’un fabricant imaginari de Fabriano. També portava la bossa dels diners, disposada a pagar la taxa d’importació.

Va ensenyar els rebuts a un duaner.

—Paper? —va dir l’home—. Només paper, sense res escrit o imprès?

—La meva mare i jo venem paper i tinta als estudiants —va explicar.

—N’heu comprat molt.

La Sylvie va intentar somriure.

—A París hi ha molts estudiants… És una sort per a nosaltres.

—I heu anat molt lluny a buscar-lo. Que no tenim fabricants de paper, aquí a Saint-Marcel?

—El paper italià és més bo… i més barat.

—Hauré de parlar amb el cap. —Li va tornar els rebuts i va assenyalar un banc—. Espereu-vos aquí.

La Sylvie va seure amb la sensació que l’esperava una condemna inevitable. Només havien d’obrir les caixes i mirar atentament! Tenia la sensació que ja l’havien declarat culpable i estava esperant la sentència. La tensió costava de suportar. Gairebé desitjava que l’enviessin de seguida a la presó i acabar d’una vegada.

Va intentar distreure’s observant com es feien allà els negocis, i es va adonar que la majoria d’homes que entraven eren coneguts dels duaners. Els despatxaven els documents amb eficiència i sense preocupar-se de res, pagaven el que tocava i se n’anaven. Quina sort que tenien!

Després d’una hora de patir, la van fer pujar a un despatx més gran, que ocupava el recaptador adjunt de duanes, Claude Ronsard, un individu d’aspecte amargat que portava un gipó marró i una gorra de vellut. Mentre li feia les mateixes preguntes que abans, ella es va demanar, inquieta, si se suposava que havia d’oferir un suborn a algun d’aquells homes. No havia vist que passés res d’allò al pis de sota, però suposava que tampoc no es feia obertament.

—Hem d’inspeccionar la vostra partida —va dir al cap d’un moment en Ronsard.

—Molt bé —va dir, intentant parlar en to lleuger, com si només fos un petit inconvenient, però el cor li bategava amb força.

Va fer dringar la bossa amb discreció, insinuant un possible suborn, però va semblar que en Ronsard no se n’adonava. Potser només acceptava suborns de persones que coneixia. Ara no sabia què havia de fer per salvar les mercaderies, i potser la vida.

En Ronsard es va aixecar i van sortir del despatx. La Sylvie estava tremolosa i li costava caminar, però semblava que el recaptador no era conscient de les seves mostres d’inquietud. Va cridar l’empleat amb qui la Sylvie havia parlat abans i van caminar pel moll fins a la barca.

La Sylvie es va quedar parada en veure que la seva mare era allà. Havia llogat un mosso amb un carretó robust de quatre rodes per portar les caixes al magatzem de la rue du Mur. La Sylvie li va explicar el que passava i la Isabelle es va espantar.

En Ronsard i el duaner van pujar a bord i van triar una caixa per descarregar-la i inspeccionar-la. El mosso la va portar a terra i la va deixar al moll. Estava feta de fusta lleugera, tancada amb claus, i al costat hi deia, en italià, «Carta di Fabriano».

La Sylvie va pensar que no era gens probable que s’haguessin pres tantes molèsties per ara no arribar a buidar la caixa… i aleshores trobarien les quaranta bíblies de Ginebra en francès que hi havia a dins, amb els controvertits comentaris protestants al marge.

El mosso va obrir la caixa amb una palanca. A dalt hi havia uns quants paquets de paper en blanc.

En aquell moment va arribar en Luc Mauriac.

—Ronsard, amic meu, fa estona que et buscava —va dir alegrement. Portava una ampolla a la mà—. Ha arribat una partida de vi de Xerès i he pensant que l’havies de tastar, només per estar segurs que es troba en bon estat, ja saps què vull dir —va concloure, amb una gran picada d’ullet.

La Sylvie no podia apartar els ulls de la caixa. Just a sota d’aquelles raimes de paper hi havia les bíblies que la condemnarien.

En Ronsard va fer una càlida encaixada de mans amb en Luc, va agafar l’ampolla i li va presentar l’empleat.

—Ara estàvem inspeccionant les mercaderies d’aquesta dona —va dir assenyalant la Sylvie.

En Luc va mirar la Sylvie i va fer veure que estava sorprès.

—Hola, mademoiselle, ja heu tornat? No cal que pateixis per ella, Ronsard. Ja la conec: ven paper i tinta als estudiants de la riba esquerra.

—De debò?

—I tant, puc respondre per ella. Escolta, company, m’acaba d’arribar un carregament de pells del Bàltic, i n’hi ha una de llop que li quedaria de meravella a madame Ronsard. M’imagino perfectament el contrast dels seus cabells amb un coll fet d’aquella pell. Si t’agrada, el capità te la regalarà; un gest de bona voluntat, ja saps què vull dir… Vine, anem a donar-hi un cop d’ull.

—I tant —va accedir amb ganes en Ronsard. Es va adreçar a l’empleat i va ordenar—: Signa-li els papers.

En Luc i ell van marxar agafats de bracet.

La Sylvie gairebé es va desmaiar d’alleujament.

Va pagar les taxes al duaner. L’home li va demanar un escut d’or «per comprar tinta», cosa que evidentment no era oficial, però la Sylvie el va pagar sense protestar i se’n va anar content.

Aleshores, el mosso va començar a carregar les caixes al carretó.