VI

—Hem de suspendre la cerimònia —va decidir el degà Luke quan en Ned li va explicar el que passaria.

—Però, aleshores, fins quan l’ajornaríeu?

—No ho sé.

Eren al presbiteri, drets al costat d’un dels grans pilars que sostenien la torre. En Ned va mirar enlaire i es va recordar que era la torre d’en Merthin; l’havia reconstruït després que l’anterior s’esfondrés, segons explicava la història de Kingsbridge coneguda com El llibre d’en Timothy. En Merthin la devia haver bastit bé, perquè, d’allò, ja en feia dos-cents anys.

En Ned va evitar mirar en Luke a la cara; tenia uns ulls blaus tranquils, però estava neguitós. Era un sacerdot que volia evitar els conflictes a qualsevol preu.

—No podem posposar la cerimònia —va dir en Ned—. Políticament, seria un cop per a la reina Elisabet. La gent diria que els puritans de Kingsbridge no li han deixat nomenar el bisbe que volia. Els protestants radicals d’altres ciutats pensarien que ells tenen el dret de decidir qui ha de ser el seu bisbe, i potser els imitarien, i hi hauria més aldarulls. I la reina ens crucificaria a tots dos per permetre-ho.

—Ai, Senyor —va fer en Luke—. Doncs haurem de deixar el sant dins la seva capella.

En Ned va mirar de cua d’ull la tomba de sant Adolf. El monument estava envoltat d’una reixa de ferro tancada amb pany i clau. Hi havia un petit grup de pelegrins agenollats, que contemplaven el reliquiari a través dels barrots, un cofre en forma d’església, amb arcades, torres i una agulla. Era d’or, amb perles, robins i safirs encastats, que brillaven sota el ressol que entrava pel gran finestral de llevant.

—No estic segur que amb això n’hi hagi prou —va comentar en Ned—. Ara que tenen aquest pla, podrien trencar el reixat.

En Luke semblava molt espantat.

—No hi pot haver un aldarull durant la meva ordenació!

—I tant que no. Seria gairebé igual de dolent com anul·lar-ho, des del punt de vista de la reina.

—Doncs, què podem fer?

En Ned sabia què volia fer, però encara dubtava. La Margery li estava amagant alguna cosa. Li havia demanat que armés els puritans, no que evités completament la baralla. Era sorprenent que hagués agafat aquell camí, perquè estava molt en contra de qualsevol tipus de violència religiosa. Aquella idea li havia passat vagament pel cap mentre parlava amb ella, però ara, retrospectivament, ho veia més clar. Allà passava alguna cosa més, però no sabia què.

Tanmateix, no podia basar els seus actes en impressions tan poc definides. Va deixar de banda els pensaments sobre la Margery. Havia de presentar a en Luke una manera segura de sortir-se’n.

—Hem de treure la pólvora del canó —va dir.

—Què vols dir?

—Ens hem de desempallegar de les relíquies.

En Luke es va quedar atònit.

—No les podem llençar com si res!

—És clar que no. Però les podem enterrar, amb tot el cerimonial necessari. Celebreu un funeral demà a trenc d’alba; només vós i un o dos capellans. Demaneu a en George Cox que aquesta nit faci un forat en algun lloc de la catedral, però no digueu a ningú on és. —En George Cox era l’enterramorts—. Enterreu els ossos dins del cofre d’or i digueu a en George que torni a posar les lloses del terra de manera que no es noti que les han mogut.

En Luke ho repassava mentalment amb cara de preocupació.

—Quan arribi la gent per assistir a l’ordenació, ja estarà fet. Però què diran? Veuran que el sant ja no hi és.

—Poseu un avís al reixat de la capella dient que sant Adolf està enterrat a la catedral. Després, durant el sermó, expliqueu que el sant encara és aquí, beneint-nos amb la seva presència, però que està amagat en un lloc secret per protegir les seves despulles de la gent que les podria voler profanar.

—És un pla molt intel·ligent —va dir en Luke amb admiració—. La gent se sentirà satisfeta, però els puritans no tindran cap motiu per queixar-se. La seva protesta serà com la pólvora quan s’han separat els ingredients.

—Una bona imatge. Feu-la servir al sermó.

En Luke va assentir.

—Doncs ja està decidit —va dir en Ned.

—N’hauré de parlar amb el capítol.

En Ned va reprimir una resposta impacient.

—De fet, no cal. Sou el bisbe electe. —Va somriure—. Podeu donar ordres.

En Luke semblava incòmode.

—Sempre és millor explicar a la gent els motius de les ordres.

En Ned va decidir no lluitar en una batalla hipotètica.

—Feu-ho a la vostra manera. Jo vindré per ser testimoni de l’enterrament.

—Molt bé.

En Ned no estava del tot segur que en Luke arribés fins al final. Potser l’ajudaria si li recordava el deute que tenia amb ell.

—M’alegro d’haver pogut persuadir la reina que éreu l’home adequat per ser bisbe de Kingsbridge —va deixar anar.

—T’ho agraeixo moltíssim, Ned, que hagis cregut en mi.

—Crec que treballarem bé junts, durant els anys vinents, per evitar l’odi entre religions.

—Amén.

En Luke encara podria canviar d’opinió sobre tota la idea si un dels seus col·legues posava objeccions a enterrar les relíquies, però de moment en Ned no hi podia fer res més. Va decidir que abans de la nit tornaria a veure en Luke per assegurar-se’n.

Es va acomiadar i va baixar per la nau, entre les rengleres de pilars, els arcs elevats i les finestres resplendents, pensant en tot el bé i el mal que havia vist aquell edifici durant els darrers quatre-cents anys. Quan va sortir per la porta de ponent, va veure de nou la Margery, que tornava a casa amb el cistell del peix penjat d’un braç. Es va adonar que la mirava i es va girar per parlar-hi.

—Ho has fet? —li va dir al porxo de la catedral.

—Crec que he evitat la violència —va dir—. He convençut en Luke perquè enterri els ossos d’amagat, demà al matí, i així no hi haurà cap motiu pel qual barallar-se.

Esperava que ella estigués contenta i agraïda, però la seva reacció el va deixar consternat. Va mirar-lo horroritzada un llarg moment.

—No! Això no —va dir finalment.

—Es pot saber de què dimonis parles?

—Hi ha d’haver una baralla.

—Però tu sempre has estat molt en contra de la violència.

—En Swithin ha de morir!

—Calla!

La va agafar pel colze i la va portar a dins. A la nau nord hi havia una capella dedicada a santa Dimpna. No era una figura gaire popular, i la petita capella era buida. Abans hi havia un quadre de la decapitació de la santa, però l’havien tret per fer contents els puritans.

Es va quedar dret davant la Margery, agafant-li les mans.

—Val més que m’expliquis què passa. Per què ha de morir, en Swithin?

Ella no va dir res, però observant-li la cara, en Ned veia la lluita interior que estava passant, i va esperar. Finalment, la Margery parlà.

—Quan en Bart no és a casa, en Swithin ve al meu llit a les nits.

En Ned se la va quedar mirant, esbalaït. Estava sent violada… pel seu propi sogre. Allò era obscè i brutal. El va posseir una ràbia ardent i va haver de contenir les seves emocions per pensar de manera racional. Li van venir un munt de preguntes al cap, però les respostes eren òbvies.

—Tu t’hi resisteixes, però és massa fort, i et diu que si crides dirà que tu l’has seduït, i que tothom el creurà a ell.

Ella tenia les galtes plenes de llàgrimes.

—Sabia que ho entendries.

—Aquest home és un animal.

—No t’ho hauria d’haver explicat. Però potser demà Déu s’endurà la vida d’en Swithin.

«I si Déu no ho fa, ho faré jo», va jurar en Ned, però no ho va dir en veu alta.

—Tornaré a parlar amb en Luke —va dir, en canvi—. M’asseguraré que hi hagi una batussa.

—Com?

—No ho sé. Hi he de pensar.

—No arrisquis la vida. Això seria encara pitjor.

—Porta el peix a casa —va dir ell.

Ella va dubtar un llarg moment abans de parlar.

—Ets l’única persona en qui puc confiar. L’única.

—Ja ho sé —va dir ell assentint amb el cap—. Torna a casa.

La Margery es va eixugar els ulls amb la màniga i va sortir de la catedral. En Ned es va esperar un minut.

Si en aquell moment hagués vist passar en Swithin, se li hauria llançat al damunt, li hauria envoltat el coll amb les mans i l’hauria escanyat fins a matar-lo… o potser en Swithin l’hauria travessat amb l’espasa, perquè estava massa enfadat per parar-se a tenir por d’allò o de qualsevol altra cosa.

Es va girar i va tornar a contemplar la impressionant façana de ponent de la catedral, ara humida per la pluja anglesa persistent. Per aquella portalada, la gent hi entrava a buscar Déu: com podia pensar en assassinats en un lloc així? Però en Ned gairebé no tenia res més al cap.

Va fer un esforç per concentrar-se i ser coherent. «Ho has d’admetre —es va dir a si mateix—, en un combat amb en Swithin, és molt possible que no guanyis, i si guanyessis, et penjarien per haver assassinat un noble. Però tu ets llest, i en Swithin és un estúpid; per tant, busca una manera enginyosa d’acabar amb ells».

Es va girar i va travessar la plaça del mercat. Els dissabtes sempre hi havia molta activitat, però aquell dia bullia amb tots els visitants que hi havien anat per assistir a la cerimònia de l’endemà. Normalment, mentre s’obria pas fent giragonses entre les parades, s’hauria fixat automàticament en si els preus s’apujaven o baixaven, què anava escàs i de què n’hi havia de sobres, quants diners tenia la gent i en què se’ls gastava; però avui no. Veia els coneguts que el saludaven, però estava massa immers en els seus pensaments per contestar res més enllà de fer un gest vague amb la mà o un cop de cap distret. Va arribar a la porta principal de la casa de la seva família i hi va entrar.

La mare s’havia fet vella sense alegria. L’Alice s’havia encongit dins la pell i caminava encorbada. Semblava que havia perdut tot l’interès en el món de fora de la casa: feia preguntes superficials a en Ned sobre la seva feina amb la reina i gairebé no escoltava les respostes. Temps enrere, s’hauria delit per sentir parlar de maniobres polítiques i ho hauria volgut saber tot sobre com la reina Elisabet portava la casa.

Tanmateix, alguna cosa havia canviat respecte del matí, quan havia sortit. La seva mare era al vestíbul principal amb els seus tres criats: la Janet Fife, la majordoma; el seu marit, el coix Malcom, i la filla dels dos, l’Eileen, de setze anys. Se’ls veia animats. En Ned va deduir de seguida que tenien bones notícies. Tan bon punt el va veure, la mare va exclamar il·lusionada:

—En Barney ha tornat a Anglaterra!

Algunes coses anaven bé, va pensar en Ned, i va somriure.

—On és?

—Ha amarrat a Combe Harbour amb el Hawk. Ens ha enviat un missatge: Només està esperant per cobrar, tres anys de paga!, i tot seguit vindrà cap a casa.

—I està sa i estalvi? Us vaig dir que havia estat al Nou Món.

—Però ha tornat sense prendre mal!

—Bé, doncs ens hem de preparar per celebrar-ho; matem el vedell gras.

L’alegria de l’Alice va desaparèixer de cop.

—No tenim cap vedell, ni gras ni prim.

La jove Eileen, que quan era una criatura havia estat enamoriscada d’en Barney, va proposar, molt il·lusionada:

—Tenim un garrí de sis mesos al pati del darrere, que la mare havia pensat aprofitar per tenir cansalada a l’hivern. El podríem rostir a l’ast.

En Ned estava content. Tota la família tornaria a estar junta.

Però el patiment de la Margery li va tornar a venir al cap quan va seure amb la mare per fer l’àpat del migdia. L’Alice xerrava tota animada, especulant sobre quina mena d’aventures hauria viscut en Barney a Sevilla, Anvers i la Hispaniola. En Ned la va deixar parlar mentre ell rumiava.

La Margery havia tingut la idea d’avisar els puritans perquè anessin armats, esperant que en Swithin acabés mort en l’enfrontament. Però al principi en Ned no sabia tota la història i, tot i que havia actuat amb la millor de les intencions, havia posat fi a les seves esperances. Ara no hi hauria cap batussa: les relíquies no es mostrarien durant la cerimònia de consagració del nou bisbe, els puritans no protestarien i en Swithin no tindria cap excusa per lluitar.

Podia desfer el que acabava de fer? Era gairebé impossible. De segur que el degà Luke es negaria a tornar al pla original per garantir un aldarull.

En Ned podia tornar a posar les condicions perquè hi hagués una baralla si avisava els dos bàndols que enterrarien les relíquies a trenc d’alba. Però hi havia una altra pega. Les baralles eren imprevisibles. En Swithin podria resultar ferit, o potser no. Necessitava poder-ne estar més segur, pel bé de la Margery.

Hi havia manera de convertir l’enterrament de l’endemà en una trampa per a en Swithin?

I si en Ned podia conservar el pla violent d’en Rollo, però eliminar-ne la justificació?

Un estratagema va començar a prendre forma en el seu cap. Potser podria atraure en Swithin a la catedral amb informació falsa. Però, naturalment, els catòlics no confiarien en en Ned. De qui es refiarien?

Aleshores es va recordar que la Margery li havia explicat que en Donal Gloster era un espia. En Rollo confiaria en en Donal.

Va començar a recuperar les esperances.

Es va aixecar de la taula de la seva família tan aviat com va poder. Va baixar pel carrer principal, va girar pel moll de Slaughterhouse i va anar a l’altra banda dels embarcadors, al barri dels blanquers, un veïnat que hi havia a la vora del riu amb indústries pudents i cases petites. Allà va trucar a la porta principal d’en Donal Gloster. Va obrir la seva mare, una dona ben plantada de mitjana edat, amb els llavis molsuts i els mateixos cabells foscos i espessos que en Donal. El va mirar amb suspicàcia.

—Què us porta per aquí, senyor Willard?

—Bona tarda, vídua Gloster —va dir educadament en Ned—. Voldria parlar amb el vostre fill.

—És a la feina. Ja sabeu on té el negoci en Dan Cobley.

En Ned va assentir amb el cap. En Dan tenia un magatzem a baix als molls.

—No el vull molestar a la feina. Quan espereu que torni?

—Plegarà quan es pongui el sol. Però normalment va la taverna de Slaughterhouse abans de venir a casa.

—Gràcies.

—Què li volíeu?

—No li vull res de mal.

—Gràcies —va dir ella, però sense gaire seguretat, i en Ned sospitava que no se’l creia.

Va tornar als molls i va seure en una corda que hi havia enrotllada, rumiant el pla, que era poc segur i perillós, mentre observava l’activitat comercial, les barques i els carros que anaven i venien, carregant i descarregant gra i carbó, pedres de la pedrera i fusta del bosc, fardells de roba i bótes de vi. Així era com havia prosperat la seva família: comprant en un lloc i venent en un altre, i embutxacant-se la diferència de preu. Era una cosa senzilla, però era una manera de fer-se ric; l’única manera, si no eres noble i podies obligar la gent a pagar-te rendes per la terra que conreaven.

La tarda es va anar enfosquint. Es van tancar les escotilles i les portes dels magatzems, i els homes van començar a abandonar els molls amb expressions en què es veia l’anhel de la llar i el sopar, o la taverna i les cançons, o un carreró fosc i una amant. Va veure que en Donal sortia de l’edifici d’en Cobley i es dirigia cap a Slaughterhouse amb l’aire d’algú que no ha de prendre cap decisió perquè cada dia fa el mateix.

En Ned el va seguir fins a l’interior de la taverna.

—Voldria parlar un moment amb tu, Donal, si pot ser.

Aquells dies, ningú no es negava a parlar amb en Ned. Havia esdevingut un home poderós i important, i tothom de Kingsbridge ho sabia. Curiosament, això no li donava cap gran satisfacció. Hi havia homes que es delien perquè els mostressin aquella deferència; d’altres, pel vi, o pel cos de les dones boniques, o per una vida monàstica d’ordre i obediència. Què anhelava, en Ned? La resposta li va venir al cap amb una velocitat i facilitat que el va sorprendre: justícia.

Hi hauria de reflexionar.

Va pagar dues gerres de cervesa i va guiar en Donal cap a un racó. De seguida que van estar asseguts, va dir:

—Portes una vida perillosa, Donal.

—En Ned Willard, sempre el més llest de la classe —va respondre l’altre amb una ganyota desagradable als llavis.

—Ja no anem a l’escola. Aleshores, si ens equivocàvem, només ens queien unes quantes fuetades. Ara ens maten.

En Donal va semblar intimidat, però va posar cara de valent.

—Doncs sort que jo no m’equivoco.

—Si en Dan Cobley i els puritans s’assabenten dels teus tractes amb en Rollo, et trinxaran.

En Donal es va posar blanc.

Després d’un llarg moment va obrir la boca per dir alguna cosa, però en Ned se li va avançar.

—No ho neguis. Seria perdre el temps i fer-me’l perdre a mi. Centra’t en el que has de fer per estar segur que guardaré el teu secret.

En Donal es va empassar la saliva i, finalment, assentí.

—El que vas dir ahir a en Rollo Fitzgerald era cert en aquell moment, però ara ha canviat.

En Donal es va quedar amb la boca oberta.

—Com…?

—Tant és, com sé el que li vas dir a en Rollo. L’únic que has d’entendre és que demà profanaran les relíquies del sant a la catedral, però ha canviat l’hora. Ara es farà a l’alba, amb menys gent present.

—Per què m’ho dius?

—Perquè ho diguis a en Rollo.

—Tu odies els Fitzgerald, van arruïnar la teva família.

—No intentis entendre-ho. Tu fes el que et diuen i salva la pell.

—En Rollo em preguntarà com m’he assabentat del canvi.

—Digue-li que has sentit que en Dan Cobley en parlava.

—D’acord.

—Vés a veure en Rollo. Segur que tens alguna manera d’indicar-li que necessites reunir-t’hi urgentment.

—De seguida que m’acabi la cervesa.

—No t’estimes més estar ben serè?

En Donal es va mirar la gerra amb tristesa.

—Vés, Donal —va indicar en Ned.

En Donal es va aixecar i va marxar.

En Ned va sortir al cap d’una estona. Va anar amunt i avall pel carrer principal. No acabava d’estar tranquil. Tenia un pla, però depenia de moltes persones fent el que ell esperava: el degà Luke, en Donal Gloster, en Rollo Fitzgerald i —el més important de tots, i el més voluble— el comte Swithin. Si una anella de la cadena es trencava, el pla fallaria.

I encara havia d’afegir-hi una altra baula.

Va passar pel costat de la catedral, de la fonda Bell i del nou palau dels Fitzgerald, que anomenaven Priory Gate, i va entrar al consistori. Un cop allà, va trucar a la porta de les dependències del xèrif Matthewson i va entrar sense esperar que el convidessin. El xèrif sopava d’hora, pa i carn freda. Va deixar el ganivet i es va eixugar la boca.

—Bona nit, senyor Willard. Espero que estigueu bé.

—Molt bé, xèrif, gràcies.

—En què us puc servir?

—Podeu servir la reina, xèrif. Sa Majestat té una feina per encomanar-vos… aquesta nit.