VI

La marina anglesa havia fracassat, i en Ned ho sabia. L’armada espanyola, gairebé intacta i ara amb noves provisions, estava a punt de reunir-se amb el duc de Parma i el seu exèrcit dels Països Baixos. En acabat, estarien a menys d’un dia de la costa anglesa.

El diumenge al matí, lord Howard va convocar un consell de guerra a la coberta de l’Ark Royal. Era la seva última oportunitat d’aturar la invasió.

Ara, un atac directe seria un suïcidi. L’armada tenia més vaixells i més canons, i els anglesos ni tan sols tindrien el lleuger avantatge de tenir naus més maniobrables. Però a mar obert, en moviment, la mitja lluna de les forces espanyoles semblava invulnerable.

Hi podien fer alguna cosa?

Uns quants homes van parlar alhora, per proposar fer servir vaixells encesos, el que es coneixia com a brûlots.

Era una maniobra desesperada, o això li semblava a en Ned. S’havien de sacrificar valuosos vaixells, als quals calarien foc i guiarien cap a l’enemic. Els capricis del vent i els corrents imprevisibles els podien desviar fàcilment del seu rumb, i els vaixells enemics podien ser prou àgils per apartar-se, i per tant no hi havia cap certesa que els brûlots arribessin al seu objectiu i aconseguissin calar foc a la flota enemiga.

Però ningú no va tenir cap idea millor.

Van seleccionar vuit dels vaixells més antics que es donarien per perduts, i els van traslladar al centre de la flota anglesa amb l’esperança de dissimular els preparatius.

Van omplir les bodegues dels vaixells amb brea, draps i fusta vella, i van pintar els pals amb quitrà.

En Ned es va recordar que havia estat parlant amb en Carlos del setge d’Anvers, en què els rebels holandesos havien fet servir una tàctica semblant, i va suggerir a en Howard que els canons dels brûlots estiguessin carregats. L’escalfor del foc encendria la pólvora i dispararia els canons, si tenien sort, en el moment en què els brûlots estiguessin enmig de la flota enemiga. A en Howard li va agradar la idea i va donar l’ordre.

En Ned va supervisar la càrrega dels canons tal com en Carlos li havia explicat, posant una càrrega doble a cadascun: una bala i, a més, munició més petita.

Van lligar una barqueta a la popa de cada nau que cremaria per tal que els pocs valents que les portarien cap a l’enemic en poguessin fugir a l’últim minut.

L’intent d’amagar tota aquesta activitat va fracassar, cosa que va decebre en Ned. Els espanyols no eren estúpids, i van deduir el que passava. En Ned va veure com els espanyols situaven unes quantes barques i pinasses de manera que formessin una pantalla entre les dues flotes, i va suposar que el duc de Medina Sidonia tenia un pla per protegir la seva armada. Això no obstant, en Ned no es podia acabar d’imaginar com podia funcionar.

Es va fer de nit, el vent va refrescar i va canviar la marea. A mitjanit, el vent i la marea eren perfectes. Els mariners dels remolcadors van hissar les veles i van guiar els brûlots, amb els llums apagats, cap a la lluïssor de les llànties de l’armada espanyola. En Ned s’esforçava per veure-hi, però encara no havia sortit la lluna i els vaixells eren formes negres indefinides damunt del mar fosc. Les dues flotes només estaven a mitja milla de distància, però l’espera va semblar interminable. A en Ned el cor li bategava de pressa. Tot depenia d’allò. No resava sovint, però en aquell moment va enviar un prec fervent al cel.

De sobte es va encendre una llum. L’un darrere l’altre, els vuit vaixells van esclatar en flames. Retallats davant del vermell de l’incendi, en Ned va veure com els mariners saltaven a les barques i fugien. Aviat va semblar que les vuit fogueres, separades, s’ajuntaven per convertir-se en un infern. I el vent empenyia inexorablement aquelles bombes incendiàries cap a la flota enemiga.