I

La Sylvie estava enfeinada, perillosament enfeinada.

París era ple d’hugonots que hi havien anat pel casament reial, i compraven molt paper i molta tinta a la botiga de la rue de la Serpente. També demanaven llibres il·legals, i no només la Bíblia traduïda, sinó també les obres incendiàries de Joan Calví i Martí Luter en contra de l’Església catòlica. La Sylvie anava sempre amunt i avall, del magatzem de la rue du Mur a lliurar els llibres de contraban en llars protestants i fondes i pensions de tot París.

I tot s’havia de fer amb discreció total. Ja hi estava acostumada, però no amb tant volum de feina. S’arriscava a ser detinguda tres vegades al dia, en comptes de tres vegades per setmana, i la tensió creixent era esgotadora.

Les estones que passava amb en Ned eren com un descans en un oasi de calma i seguretat. A ell, se’l veia preocupat, no angoixat. No estava mai espantat. Pensava que la Sylvie era valenta; de fet, un dia li va dir que era una heroïna. A ella li agradava sentir-se admirada, tot i que sabia que tan sols era una noia esporuguida.

A la tercera visita d’en Ned a la botiga, la mare de la Sylvie li va revelar els seus noms autèntics i li va demanar que es quedés a dinar.

La Isabelle no ho havia consultat a la seva filla. Ho va fer perquè sí, i va agafar la Sylvie per sorpresa. En Ned ho va acceptar de bon grat, i ella es va quedar una mica desconcertada, però contenta.

Van tancar amb clau la porta del carrer i es van retirar a la rebotiga. La Isabelle va cuinar una truita de riu fresca, pescada aquell matí, amb carabassó i fonoll, i en Ned va menjar de gust. En acabat, ella va treure un bol de prunes clàudies, grogues amb taques vermelles, i una ampolla de brandi entre daurat i fosc. Normalment no tenien brandi a casa: cap de les dues no bevia res més fort que el vi, i encara el solien rebaixar. Era evident que la Isabelle havia planejat aquell àpat sense dir res.

En Ned els va donar la notícia dels Països Baixos, una mala notícia.

—En Jean de Hangest va desobeir les ordres d’en Coligny, va caure en una emboscada i va patir una derrota escandalosa. Ara el tenen presoner.

A la Isabelle li interessava en Ned, no en Hangest.

—Quant de temps creieu que us quedareu a París? —va preguntar.

—Tot el que la reina Elisabet vulgui.

—I després suposo que tornareu a Anglaterra, oi?

—Segurament aniré allà on em vulgui enviar la reina.

—Us deveu a ella totalment.

—Em sento afortunat de servir-la.

La Isabelle va passar a una altra línia d’indagació:

—Les cases angleses són diferents de les franceses? Per exemple, la vostra.

—Jo vaig néixer en una casa gran, al davant de la catedral de Kingsbridge. Ara la casa és del meu germà gran, en Barney, però, quan sóc allà, hi visc jo.

—Davant de la catedral… deu ser una situació esplèndida.

—És un racó meravellós. M’agrada molt seure a la sala del davant per contemplar la catedral.

—De què feia, el vostre pare?

—Mare, sembles la Inquisició! —va protestar la Sylvie.

—No em fa res —va dir en Ned—. El pare era mercader, tenia un magatzem a Calais. Quan es va morir, la mare va portar el negoci durant deu anys. —Va somriure amb tristor—. Ho va perdre tot quan els francesos ens vau prendre Calais als anglesos.

—Hi ha francesos, a Kingsbridge?

—Els hugonots perseguits busquen asil per tot Anglaterra. En Guillaume Forneron té una filatura on fan batista al raval de Loversfield, i tothom vol tenir una camisa d’en Forneron.

—I el vostre germà, on viu?

—És capità. Té un vaixell, l’Alice.

—I és seu?

—Sí.

—Però la Sylvie va dir alguna cosa d’una finca.

—La reina Elisabet em va nomenar lord d’un poble que es diu Wigleigh, avinent de Kingsbridge. És un poble petit, però hi ha una casa pairal, procuro anar-hi un parell de vegades o tres a l’any.

—A França us diríem sieur de Wigleigh.

—Sí. —Als francesos els costava pronunciar aquell nom, igual que Willard.

—Vós i el vostre germà us heu recuperat bé de la desgràcia de la vostra mare. Sou un diplomàtic important, i en Barney té un vaixell.

La Sylvie va pensar que en Ned es devia haver adonat que la Isabelle s’estava informant del seu estatus social i econòmic, però no semblava que allò li molestés: de fet, semblava que volgués deixar palès que era un home respectable. Fos com fos, a la Sylvie allò li feia vergonya; en Ned es podia pensar que volien que es casés amb ella.

—Hem d’obrir la botiga —va dir la Sylvie per posar fi a l’interrogatori.

—Ja hi vaig jo —es va oferir la Isabelle alhora que es posava dreta—. Vosaltres dos quedeu-vos a parlar una mica més. Ja t’avisaré si et necessito, filla. —I va sortir.

—Em sap greu que hagi tafanejat tant, la mare —va dir la Sylvie.

—No et disculpis —va fer ell amb un somriure—. Les mares tenen dret a saber-ho tot sobre els joves que fan amistat amb les seves filles.

—Això és molt amable, de part teva.

—No dec ser pas el primer home a qui ha fet tantes preguntes.

La Sylvie sabia que tard o d’hora li hauria d’explicar la seva història.

—Hi va haver una persona, fa molt de temps. Va ser el pare, qui li va fer les preguntes.

—Et puc preguntar què va passar?

—Aquell home era en Pierre Aumande.

—Què dius? Era protestant, llavors?

—No, però ens va enganyar per poder espiar la congregació. Una hora després del casament, estàvem tots arrestats.

En Ned va allargar la mà per sobre de la taula per agafar la d’ella.

—Que cruel!

—Em va trencar el cor.

—M’han informat del seu passat, saps? El seu pare és capellà de poble i fill il·legítim d’un membre dels De Guisa. I la mare és la majordona del capellà.

—Com ho saps?

—M’ho va explicar la marquesa de Nimes.

—La Louise? És de la nostra congregació… però a mi no m’ho havia dit.

—Potser va pensar que et faria sentir violenta, si t’ho explicava.

—En Pierre em va dir moltes mentides. Segurament per això no he confiat en ningú des de llavors…

En Ned la va estudiar amb ulls inquisitius. Sabia que volia dir «i en mi?», però encara no estava preparada per respondre-li aquesta pregunta.

Ell va esperar un moment, fins que comprengué que la Sylvie ja no diria res més.

—Bé, ha estat un dinar molt agradable —va dir—. Gràcies.

Ella es va aixecar per acomiadar-se. En Ned s’havia quedat moix, i a ella, compadida, el cor li va fer un salt. Seguint un impuls, va fer el tomb a la taula i li va fer un petó.

La intenció era fer-li un petó amistós, però no li va sortir així. Sense saber com, quan se’n va adonar li estava fent un petó als llavis. En Ned era com una menja dolça: aquell gust li va fer anhelar-ne més. Li va agafar el cap per darrere i va prémer la boca contra la d’ell, àvidament.

A ell no li va caldre que l’incités més. La va envoltar amb els braços i la va estrènyer contra el seu cos. Ella estava dominada per una sensació que havia oblidat: la joia d’estimar el cos d’algú. No parava de dir-se que pararia al cap d’un segon.

En Ned li va posar totes dues mans sobre els pits i els hi va agafar suaument, i mentre la tenia així li pujava un sorollet des del coll. La Sylvie es va estremir de l’emoció, però a l’instant va posar seny. Va tallar el petó i el va empènyer per apartar-lo.

—No ho volia fer —va dir panteixant.

Ell no va dir res, només somreia, feliç.

La Sylvie va comprendre que li havia donat el missatge que volia guardar-se per a si mateixa. Però en aquell moment ara ja li era igual.

—Val més que te’n vagis, abans no faci alguna cosa de què em pugui penedir —va afegir.

En sentir-ho, ell s’alegrà encara més.

—D’acord —va accedir—. Quan et tornaré a veure?

—Aviat. Vés a dir adéu a la mare.

Va provar de fer-li un altre petó, però la Sylvie el va aturar posant-li una mà al pit.

—Prou.

En Ned s’hi va conformar i va sortir a la botiga.

—Gràcies, madame Palot, per la vostra hospitalitat.

La Sylvie es va deixar caure a la cadira. Al cap d’un moment va sentir que la porta de la botiga es tancava.

La seva mare va tornar a entrar a la rebotiga amb cara de satisfeta.

—Se n’ha anat, però tornarà.

—Li he fet un petó —va dir la Sylvie.

—Ja m’ho he pensat, pel somriure que feia.

—No l’hi hauria d’haver fet.

—No veig pas per què no. Jo també l’hi hauria fet, si fos vint anys més jove.

—No siguis vulgar, mare. Ara es pensarà que m’hi casaré.

—Jo de tu ho faria, i de pressa, abans no l’enxampi una altra noia.

—Ja n’hi ha prou. Saps perfectament que no m’hi puc casar.

—No, no en sé res, d’això! Què vols dir?

—Tenim la missió de portar el veritable Evangeli al món.

—Potser ja hem fet prou. —La Sylvie es va quedar bocabadada. La seva mare no parlava mai així—. Fins i tot Déu va descansar al setè dia, després de crear el món —va afegir la Isabelle posant-se a la defensiva, en adonar-se de la seva pròpia reacció.

—No hem acabat pas la feina.

—I potser no l’acabarem mai fins que soni la trompeta final.

—Més motiu, doncs, per continuar.

—Vull que siguis feliç. Ets la meva nena.

—Però i Déu, què vol ell? Tu em vas ensenyar a preguntar-m’ho sempre.

—Tens raó —va fer la Isabelle, amb un sospir—. De jove era més forta.

—Ja ho deies bé. No em puc casar perquè tinc una missió.

—De tota manera, i deixant de banda en Ned, potser algun dia haurem de buscar altres maneres de fer la voluntat de Déu.

—No sé pas com.

—Potser ell ens ho revelarà.

—O sigui que és en mans de Déu, oi, mare?

—Sí.

—Per tant, ens hi hem de conformar.

La Isabelle va fer un altre sospir.

—Amén —va dir, però la Sylvie no estava segura de si ho havia dit de debò.