I

El casament de la Margery es va ajornar.

Després de la caiguda de Calais, Anglaterra esperava que l’envaïssin, i a en Bart Shiring se li va encomanar que aplegués cent homes armats i situés una guarnició a Combe Harbour. El casament hauria d’esperar.

Per a en Ned Willard, l’ajornament significava esperança.

Les ciutats com Kingsbridge reparaven les muralles a marxes forçades i els comtes reforçaven els seus castells. Als ports es treia l’òxid als vells canons dels passejos marítims i s’exigí a la noblesa de cada regió que complís amb les seves obligacions i defensés la població dels temuts francesos.

La gent feia responsable d’aquella situació la reina Maria Tudor. Tot era culpa seva per haver-se casat amb el rei castellà. Si no fos per ell, Calais encara seria anglès i Anglaterra no hauria entrat en guerra amb França, i no hi hauria cap necessitat d’arreglar les muralles i els canons a primera línia de mar.

En Ned estava content. Mentre la Margery i en Bart no es casessin, tot era possible: en Bart podia canviar d’idea, o el podien matar a la batalla, o morir per la febre que causava tremolors i assolava el país.

Ras i curt, la Margery era la dona que en Ned volia. El món era ple de dones atractives, però les altres no comptaven: havia de ser ella. Tampoc no entenia per què n’estava tan convençut. Només sabia que la Margery sempre hi seria, com la catedral.

Per a ell, el compromís de la Margery era un revés, no una derrota.

Dissabte abans de Pasqua, en Bart i el seu esquadró s’aplegaven a Kingsbridge per viatjar amb la barcassa fins a Combe Harbour. Aquell matí, una munió de vilatans s’arribaren al riu per ovacionar els homes. En Ned s’hi va afegir. Volia assegurar-se que en Bart se n’anava de debò.

Era un dia fred però assolellat, i el moll era una festa. Riu avall, al pont d’en Merthin, hi havia tot de vaixells i barcasses amarrats a ambdues bandes, i també tot al voltant de Leper Island. I a l’extrem, al raval de Loversfield, magatzems i tallers batallaven per un forat. El riu era transitable des de Kingsbridge fins a la costa amb vaixells de poc calat. Kingsbridge havia estat molt de temps una de les viles mercantils més grans d’Anglaterra; en aquell moment també feia negoci amb Europa.

Quan en Ned arribava al moll de Slaughterhouse, antigament la rasa de l’escorxador, una gran barcassa atracava a la riba. Havia de ser l’embarcació que s’emportaria en Bart i la seva companyia a Combe Harbour. Vint homes havien remuntat el riu a cop de rem, ajudats per una sola vela. Ara descansaven mentre uns altres impel·lien la barcassa cap a l’amarrador amb l’ajut d’unes perxes. El trajecte riu avall seria molt més fàcil, fins i tot amb cent passatgers a bord.

Els Fitzgerald van baixar caminant pel carrer principal per donar un gran comiat a l’home que havia d’esdevenir el seu gendre. Sir Reginald i en Rollo caminaven de costat, velles i noves edicions del mateix patró alt, prim i farisaic; en Ned els mirava amb odi i menyspreu. La Margery i lady Jane anaven al darrere: l’una, menuda i atractiva; l’altra, menuda i mesquina.

En Ned pensava que en Rollo només veia la Margery com un mitjà per aconseguir poder i prestigi. Molts homes consideraven així les dones de la seva família, però als ulls d’en Ned això era el contrari de l’amor. L’orgull que en Rollo sentia per la seva germana no era gaire més que l’emoció que podia sentir per un cavall: potser sí que li agradava l’animal, però si calia el vendria o el bescanviaria.

Sir Reginald no era millor. En Ned sospitava que lady Jane no era tan despietada, però sempre posaria els interessos de la família per davant de la felicitat d’un del seus membres, i al final això la feia ser igual de cruel.

En Ned va veure com la Margery s’atansava a en Bart. Ell s’estarrufava, orgullós de tenir la noia més bonica de Kingsbridge per promesa.

En Ned va examinar la Margery. Semblava que fos una altra persona la que portava un abric lluent fet amb tela escarlata de Kingsbridge i el barret guarnit amb una ploma. Ella estava immòbil, dreta com un fus, i si bé enraonava amb en Bart, tenia cara d’estàtua. L’aire que l’envoltava expressava determinació, no pas vida. La nena entremaliada havia desaparegut.

Tanmateix, les persones no podien canviar tan ràpidament. El dimoniet que portava dins bé devia ser en algun lloc.

Sabia que la Margery estava abatuda, i això l’enrabiava i l’entristia alhora. Volia anar-la a buscar i fugir plegats. A la nit fantasiejava que tots dos s’escapolien de Kingsbridge a l’alba i desapareixien al bosc. De vegades se n’anaven caminant fins a Winchester i s’hi casaven amb noms falsos; o feien via fins a Londres i iniciaven algun negoci; fins i tot anaven a Combe Harbour i marxaven en un vaixell rumb a Sevilla. Però no la podia salvar si ella no ho volia.

Els remers van desembarcar i se’n van anar al primer lloc que van trobar per sadollar la set, la taverna de Slaughterhouse. Un passatger va saltar de la barcassa, en Ned se’l va quedar mirant, sorprès. Anava embolicat amb una capa ronyosa i carregat amb una bossa de pell arrossinada; tenia la mirada tenaç i cansada del viatger que ha fet un llarg recorregut. Era el cosí d’en Ned, l’Albin de Calais.

Tots dos tenien la mateixa edat, i havien intimat quan en Ned vivia amb l’oncle Dick.

En Ned es va precipitar cap al moll.

—Albin! —va cridar—. Ets tu?

—Ned, per fi —li va dir en francès—. Quin descans.

—Què ha passat a Calais? No hem rebut cap informació clara, i mira si en fa de dies.

—Només tinc notícies dolentes —va dir l’Albin—. Els meus pares i la meva germana són morts, i ho hem perdut tot. La corona francesa va decomissar el magatzem i ho va lliurar tot als mercaders francesos.

—És el que ens temíem. —Eren les notícies que els Willard havien temut durant tants dies, i en Ned es va desanimar. Li sabia especialment greu per la seva mare, que havia perdut la feina de tota una vida. S’ensorraria. Però l’Albin havia patit una pèrdua encara més devastadora—. Lamento molt la mort dels teus pares i de la Thérèse.

—Gràcies.

—Vine a casa. Ho has d’explicar tot a la mare.

En Ned temia el moment, però s’havia de fer.

—Vaig aconseguir escapar de Calais —li va explicar l’Albin mentre pujaven pel carrer major—. Però no tenia diners, tot i que igualment, ara, amb la guerra, és impossible aconseguir un passatge de França a Anglaterra. Per això no rebíeu notícies.

—I com t’ho has fet per arribar fins aquí?

—Primer vaig haver de sortir de França: vaig creuar la frontera i vaig entrar als Països Baixos. Però encara no tenia el bitllet per tornar a Anglaterra. I per això vaig anar a buscar el nostre oncle d’Anvers.

En Ned assentia amb el cap.

—En Jan Wolman, el pare del nostre cosí.

En Jan havia visitat Calais quan en Ned encara hi era, i tant ell com l’Albin l’havien conegut.

—Així que vaig anar caminant fins a Anvers.

—Això són més de cent seixanta quilòmetres.

—I els meus peus notaven cada pas que feien. Vaig agafar molts camins equivocats, una mica més i em moro de gana, però hi vaig arribar.

—Fantàstic. I l’oncle Jan et va acollir, és clar.

—Va ser meravellós. Em va donar bou i vi per menjar, i la tia Hennien em va embenar els peus. En Jan em va comprar un passatge d’Anvers a Combe Harbour i unes sabates noves, i em va donar diners per al trajecte.

—I ja et tenim aquí.

Van arribar a la porta de la casa dels Willard. En Ned va acompanyar l’Albin a la sala d’estar. L’Alice estava asseguda en una taula que tenia arran de la finestra per aprofitar la llum; escrivia en un llibre major. A la llar cremava un gran foc, i ella anava enfundada en una capa folrada de pell. «Portar els llibres al dia mai no et dóna escalfor», deia de vegades.

—Mare, ha vingut l’Albin, de Calais.

L’Alice va deixar la ploma a la taula.

—Benvingut, Albin. —Es va girar i va ordenar a en Ned—: Vés a buscar alguna cosa de menjar i beure per al teu cosí.

En Ned va anar a la cuina i li demanà a la minyona, la Janet Fife, que servís vi i pastís.

Un cop a la sala, l’Albin va explicar el seu periple. Enraonava en francès i en Ned traduïa les parts que la seva mare no entenia.

Allò va desfermar les llàgrimes d’en Ned. La corpulenta figura de la seva mare semblava que s’encongís a la cadira a mesura que s’anava sabent la crua realitat: el seu cunyat mort, amb la dona i la filla; el magatzem, amb tot el seu contingut, lliurat a un mercader francès; uns desconeguts vivint a casa d’en Dick.

—Pobre Dick —va dir l’Alice amb un fil de veu—. Pobre Dick.

—No saps quin greu que em sap, mare.

L’Alice va fer un esforç per mantenir l’esquena recta i ser positiva.

—No estem arruïnats, no del tot. Encara em queda aquesta casa i quatre-centes lliures. I tinc en propietat sis cases al costat de l’església de Saint Mark. —Les casetes de Saint Mark eren l’herència que li havia deixat el pare, i els lloguers li aportaven una petita renda—. Tinc més riqueses del que la majoria de la gent arriba a veure en tota la vida. —Aleshores va tenir un pensament inquietant i li van venir totes les pors—. Tot i que ara donaria el que fos per no haver donat en préstec aquelles quatre-centes lliures a sir Reginald Fitzgerald.

—Millor que millor —va dir en Ned—. Si no ens les torna, el priorat és nostre.

—Per cert —va dir la seva mare—. Albin, que en saps res d’un vaixell anglès que es diu Saint Margaret?

—Sí, per què? —va dir l’Albin—. Va arribar a Calais perquè el reparessin el dia abans de l’assalt dels francesos.

—I què li va passar, al vaixell?

—El va decomissar la corona francesa, com totes les altres propietats angleses de Calais: és el botí de guerra. La bodega anava reblerta de pells. Les van subhastar al moll, les van vendre per més de cinc-cents lliures.

En Ned i l’Alice es van mirar entre ells. Aquella notícia havia caigut com una bomba.

—O sigui que en Reginald ha perdut la seva inversió. Mare de Déu, d’aquesta no se’n surt.

—I perdrà el priorat —va afegir en Ned.

—Hi haurà brega —va dir l’Alice amb gravetat.

—Ja ho sé —va reconèixer en Ned—. Es queixarà. Però tindrem un nou negoci. —Començava a animar-se—. Podrem començar de zero.

L’Alice, sempre atenta, va dir:

—Albin, segur que necessites rentar-te i una camisa neta. La Janet Fife et donarà tot el que necessites. I, en acabat, dinarem.

—Gràcies, tia Alice.

—Sóc jo qui t’ha d’agrair que hagis fet un viatge tan llarg i que per fi m’hagis informat dels fets, per més terribles que siguin.

En Ned va estudiar la cara de la seva mare. Les notícies l’havien trasbalsat, cosa que era d’esperar. Llavors va sentir la necessitat urgent de fer alguna cosa per revifar-li els ànims.

—I si anem al priorat i hi fem una ullada? —va proposar—. Podríem començar a imaginar com parcel·larem l’espai i totes aquestes coses.

L’Alice no semblava que hi tingués cap interès, però al final va fer l’esforç.

—Per què no? —va dir—. Ara és nostre. —I es va posar de peu dret.

Van sortir de casa i van creuar la plaça del mercat fins al costat de migdia de la catedral.

El pare d’en Ned, l’Edmund, havia estat batlle de Kingsbridge quan el rei Enric VIII havia començat a abolir els monestirs. L’Alice havia dit a en Ned que l’Edmund i el prior Paul, l’últim prior de Kingsbridge, les havien vist venir quan les coses s’havien començat a tòrcer i havien conspirat plegats per salvar l’escola. L’havien separat del priorat i l’havien dotat d’autogovern i d’un fons econòmic. Dos segles abans, s’havia fet una cosa semblant amb l’hospital de la Caris, i l’Edmund s’havia inspirat en aquell model. La vila conservava encara una gran escola i un hospital de renom.

Els altres edificis del priorat eren tot runes.

La porta principal estava tancada, però les parets començaven a esfondrar-se. Van trobar un lloc, per darrere la cuina vella, per on podien trescar i entrar als terrenys del vell priorat.

Hi havia més gent que havia tingut la mateixa pensada. En Ned va veure les cendres d’un foc recent, quatre ossos de carn escampats i una bóta de pell podrida. Algú hi havia fet nit, segurament amb un amant clandestí. Els edificis feien una olor estantissa, pertot hi havia excrements d’ocells i rosegadors.

—I pensar que els monjos eren tan nets —digué l’Alice amb una veu tenebrosa, llançant un cop d’ull al voltant—. Res no és permanent, excepte el canvi.

Malgrat l’estat ruïnós del priorat, en Ned se sentia il·lusionat. A partir d’aquell moment, tot allò pertanyia a la seva família. D’aquelles ruïnes, en podrien fer alguna cosa meravellosa. Quina vista que havia tingut la seva mare, i justament quan la família necessitava traçar un pla de rescat.

Van dirigir-se cap al claustre i es van plantar al costat de la font en ruïnes on els monjos solien rentar-se les mans, enmig de l’herbassar que poblava el jardí. Examinant la porxada que l’envoltava, en Ned va observar que molts dels pilars i les voltes, dels ampits i dels arcs, encara s’aguantaven prou bé malgrat les dècades d’abandonament. Els mestres d’obres de Kingsbridge havien fet una bona feina.

—Hauríem de començar per aquí —va indicar l’Alice—. Obrirem un portal d’arc rodó al pany de muralla de tramuntana de manera que la gent en pugui veure l’interior des de la plaça del mercat. Podríem dividir el claustre en petites botigues, una per cada arc.

—En sortirien vint-i-quatre —va dir en Ned, fent el recompte—. Vint-i-tres si en fem servir un per al portal.

—El públic pot entrar al pati i des d’aquí anar mirant tot al seu voltant.

En Ned ja s’ho imaginava, justament com ho feia la seva mare: les parades amb teixits lluents, fruita i verdures fresques, botes i cinturons, vi i formatge; els paradistes pregonant les seves mercaderies, guanyant-se la clientela, agafant diners i tornant el canvi; i els compradors amb les seves millors robes, el portamonedes aferrat a la mà, mirant, tocant i remenant mentre feien córrer les enraonies entre els veïns. A en Ned li agradaven els mercats: eren el bressol de la prosperitat.

—Inicialment no cal que hi fem gaire obra —va continuar dient l’Alice—. Haurem de fer una neteja general, però els paradistes poden portar les taules de casa seva i tot el que necessitin. Un cop tinguem el mercat muntat i en marxa, i que doni diners, ens podem plantejar arreglar l’empedrat, refer el sostre i pavimentar el pati.

De sobte, en Ned va sentir que els observaven. Es va girar. La porta de migdia de la catedral era oberta i el bisbe Julius els mirava des del claustre, amb les mans com urpes sobre els malucs esquelètics, els ulls blaus sotjant-los sinistrament. En Ned es va sentir culpable, tot i que no tenia cap motiu: els capellans tenien aquella virtut; se n’havia adonat.

Al cap d’un moment l’Alice va veure el bisbe. Va fer un gruny de sorpresa.

—Suposo que també haurem de superar aquest obstacle.

En Julius va cridar amb indignació:

—Què hi feu, aquí?

—Bon dia tingueu, excel·lentíssim senyor bisbe. —L’Alice es va dirigir on era ell, i en Ned hi anà al darrere—. Estic examinant la meva propietat.

—Què dieu?

—El priorat és meu, ara.

—Ni parlar-ne. És de sir Reginald.

La cara cadavèrica del bisbe mostrava menyspreu, però en Ned ja veia que, per més que mossegués, estava preocupat.

—En Reginald em va donar el priorat com a aval d’un préstec que no em pot tornar. Va comprar el carregament d’un vaixell, el Saint Margaret, que el rei francès ha decomissat. Per tant, no podrà recuperar mai els diners i la propietat ha passat a les meves mans. Naturalment, vull que siguem bons veïns, bisbe, i espero compartir els plans que tinc amb…

—Un moment. No podeu exigir que es compleixi la promesa.

—Tot el contrari. Kingsbridge és una ciutat comercial que té bona reputació perquè respecta els contractes. La nostra prosperitat depèn d’això. I la vostra també.

—En Reginald va prometre que vendria el priorat a l’Església, a qui pertany de ple dret.

—Sir Reginald va trencar la promesa que tenia amb vós quan el va posar com a garantia del préstec. De tota manera, no em farà res vendre-us la propietat, si és això el que voleu. —En Ned va contenir la respiració. Sabia que la seva mare en el fons no volia vendre-l’hi—. Pagueu-me —va continuar ella— els diners que em deu sir Reginald i el lloc serà vostre. Quatre-centes vint-i-quatre lliures.

—Quatre-centes vint-i-quatre? —repetí el bisbe Julius, com si la xifra no fos del tot correcta.

—Sí.

«El priorat val molt més», va pensar en Ned. Si en Julius tingués dos dits de front no deixaria escapar l’oferta. Però potser no tenia els diners.

—En Reginald —va dir el bisbe, indignat— me’l va oferir pel preu que en va pagar ell: vuitanta lliures!

—Això hauria estat una donació, i no una operació comercial.

—I vós hauríeu de fer el mateix.

—El costum que té en Reginald de vendre les coses per sota del seu valor deu ser el motiu pel qual ara no té ni un penic.

El bisbe va canviar de parer.

—Què en faríeu, d’aquestes ruïnes? Quina proposta teniu?

—No ho tinc clar —va mentir l’Alice—. Deixeu-me que m’ho rumiï bé i més endavant us ho vindré a explicar.

En Ned va suposar que la seva mare no volia donar l’oportunitat a en Julius d’iniciar una campanya contra el mercat abans de tenir els plànols enllestits.

—Tant és el que hi intenteu fer, us ho impediré.

«Això no passarà», va pensar en Ned. Tots els membres del consell municipal sabien que la vila necessitava urgentment un espai perquè els vilatans hi poguessin vendre els seus productes. Alguns dels mateixos membres anaven desesperats per trobar locals, i serien els primers a llogar espai en el nou mercat.

—Espero que puguem treballar plegats —digué l’Alice, en to pacífic.

—Us podrien excomunicar per això —li advertí en Julius, perdent el control.

L’Alice conservava la calma.

—L’Església se les ha empescat totes per poder recuperar les propietats monàstiques, però el Parlament no ho permetrà.

—És un sacrilegi!

—Els monjos es van tornar rics, ganduls i corruptes, i la gent els va perdre el respecte. Per això el rei Enric va aconseguir dissoldre els monestirs.

—Enric VIII era un home malvat.

—Jo vull ser la vostra amiga i aliada, excel·lentíssim senyor bisbe, però no al preu d’empobrir-nos jo i la meva família. El priorat és meu.

—No, no ho és —va sentenciar en Julius—. És de Déu.