III

En Rollo es va quedar impressionat amb el palau dels De Guisa. Era més gran que el del Louvre. Entre els patis i els jardins, abastava com a mínim dos acres. Pertot hi havia servents, homes d’armes, parents llunyans i vividors que cada dia tenien un plat a taula i cada nit un llit. Les cavallerisses soles eren més grans que la gran casa que havia fet construir el pare d’en Rollo a Kingsbridge en temps de vaques grasses.

A en Rollo l’havien convidat al palau el juny del 1583 per a una reunió amb el duc de Guisa.

El duc Francesc, el Caratallada, ja feia temps que era mort, com també el seu germà, el cardenal Carles. El fill de Francesc, Enric, de trenta-dos anys, era el duc del moment. En Rollo l’examinà amb fascinació. Per una coincidència que la majoria de francesos veien com una ordre divina, a Enric l’havien ferit a la cara, exactament com al seu pare. A Francesc l’havia desfigurat una espasa, mentre que Enric havia rebut una bala d’un arcabús, però tots dos havien acabat amb marques a la cara que no passaven desapercebudes. I a Enric ara també l’anomenaven el Caratallada.

El cardenal Carles, molt conegut per la seva audàcia, l’havien substituït, en qualitat de conseller de la família de Guisa, per en Pierre Aumande de Guisa, el parent llunyà de baixa estirp que havia estat el seu protegit. En Pierre era mecenes del Seminari Anglès; era ell qui havia posat a en Rollo l’àlies de Jean Langlais, el nom que adoptava sempre que s’infiltrava en una missió secreta.

En Rollo es va trobar amb el duc en una sala petita però fastuosa, on penjaven quadres d’escenes bíbliques en què sortien un bon grapat de dones i homes de cos nu. Hi havia un clar ambient d’indiferència que el va fer sentir incòmode.

En Rollo se sentia afalagat, però també intimidat en certa manera, per l’alt estatus dels altres participants a la trobada. El cardenal Romero hi assistia en representació del rei d’Espanya, i en Giovanni Castelli, ho feia en nom del Papa. En Claude Matthieu era el rector dels Jesuïtes Professos. Aquells homes eren l’artilleria pesant de l’ortodòxia cristiana, i no se’n sabia avenir, de trobar-se allà en companyia seva.

En Pierre va seure al costat del duc Enric. La malaltia de la pell d’en Pierre havia empitjorat amb el pas dels anys, i ara tenia descamació i taques vermelles a les mans, al coll i a les comissures dels ulls i de la boca, i no parava de gratar-se.

Tres servents dels De Guisa servien vi i dolços mentre els notables seien al seu lloc, i tot seguit es quedaven de peu dret a la porta esperant que els donessin noves ordres. En Rollo va suposar que tots eren de màxima confiança, però així i tot ell els hauria fet esperar a fora. El secret era una obsessió, per a ell. En aquella sala, l’única persona que coneixia el seu nom de veritat era en Pierre. A Anglaterra era tot el contrari: ningú no sabia que en Rollo Fitzgerald era en Jean Langlais, ni tan sols la seva germana, la Margery. Teòricament en Rollo treballava per al comte de Tyne, que era un tímid catòlic, devot però massa espantat per conspirar; el comte li pagava un sou, li donava el dret indefinit d’absentar-se i no li feia preguntes.

El duc Enric va encetar el debat amb una declaració que va emocionar en Rollo:

—Ens hem reunit aquí per parlar de la invasió d’Anglaterra.

Aquest era el somni d’en Rollo. La feina que havia estat fent els últims deu anys, introduir sacerdots a Anglaterra, era important, però només era una mesura pal·liativa: mantenia viva la fe veritable, però no aconseguia canviar l’statu quo. El seu valor real era com a preparatori d’aquella situació. Una invasió encapçalada pel duc Enric podia tornar Anglaterra a l’Església catòlica i la família Fitzgerald, a la posició que li pertocava: l’elit dominant.

Ja s’ho imaginava: la flota invasora amb banderes onejants, homes protegits amb la seva armadura assaltant abrivadament les platges, l’entrada triomfal a Londres, les ovacions de la multitud, la coronació de Maria Estuard i ell mateix, amb vestidures de bisbe, oficiant missa a la catedral de Kingsbridge.

Amb les discussions que havien tingut amb en Pierre, en Rollo havia entès que la reina Elisabet era un destorb per als De Guisa. Cada vegada que els ultracatòlics començaven a dominar la situació a França, una riuada d’hugonots buscava asil a Anglaterra, on els rebien gratament per les seves habilitats en l’artesania i l’emprenedoria. En territori anglès prosperaven i després enviaven diners a casa per als seus coreligionaris. Elisabet també interferí en els Països Baixos espanyols, permetent que els voluntaris anglesos hi anessin i lluitessin al bàndol rebel.

Però Enric tenia una altra raó.

—És intolerable —va dir— que l’Elisabet, a qui el Papa ha declarat il·legítima, governi Anglaterra i tingui tancada a la presó la veritable reina, Maria Estuard.

Maria Estuard, la reina dels escocesos, era la cosina del duc Enric. Si ella es proclamava reina d’Anglaterra, els De Guisa serien la família més poderosa de tot Europa. Sens dubte, era aquell ascens el que movia el duc Enric i en Pierre.

A en Rollo l’assaltaren un moment els dubtes, perquè el seu país quedaria sota el domini d’una família estrangera. Tanmateix, va pensar que era un preu baix a canvi de recuperar la veritable fe.

—Jo veig la invasió com una pinça —va dir Enric—. Una força de dotze mil homes desembarcarà en un port de la costa est, aplegarà els homes de la noblesa catòlica local i assumirà el control del nord del país. Una altra força, potser més reduïda, desembarcarà a la costa sud i, també, reunirà els catòlics per assumir el control de la zona. Tots dos grups, aprovisionats i reforçats pels partidaris anglesos, marxaran sobre Londres.

El cap dels jesuïtes va preguntar:

—Tot això està molt bé, però qui ho paga?

El cardenal Romero li donà la resposta.

—El rei de Castella ha promès que pagarà la meitat de la despesa. En Felip està tip dels pirates anglesos que ataquen els seus galions transatlàntics i li roben els carregaments d’or i plata de Nova Espanya.

—I l’altra meitat?

—Crec que el Papa hi contribuirà, sobretot si se li mostra un pla de guerra amb cara i ulls —intervingué en Castelli.

En Rollo sabia que els reis i els papes abans feien promeses que afluixar els diners. No obstant això, en aquell moment, els diners no importaven tant com en altres ocasions. El duc Enric acabava d’heretar mig milió de lliures de la seva àvia, de manera que, si calia, ell mateix podia fer front a una part de la despesa.

—La força invasora —va dir el duc— necessitarà els plànols dels ports més idonis per al desembarcament.

Aleshores en Rollo s’adonà que en Pierre tenia fet prèviament el guió de la trobada. Ja sabia les respostes a totes les preguntes. L’objectiu de la reunió era fer saber a cada assistent que tots els altres estaven disposats a assumir el seu paper.

—Jo aconseguiré els plànols —va dir en Rollo.

Enric se’l va mirar.

—Tot sol?

—No, duc, sol no. Tinc una gran xarxa de catòlics poderosos i acomodats a Anglaterra. —Era la xarxa de la Margery, no pas d’en Rollo, però allà ningú no n’era conscient. I en Rollo sempre havia insistit a saber on s’enviaven els seus sacerdots amb el pretext d’assegurar-se que fossin compatibles amb els seus protectors.

—I pots confiar en aquesta gent? —va preguntar Enric.

—Excel·lència, no són només catòlics. Són homes que en aquests moments ja s’arrisquen a patir la pena de mort per donar refugi als sacerdots que he estat introduint a Anglaterra en els últims deu anys. Són totalment de fiar.

El duc semblava impressionat.

—Ja ho veig.

—No només ens facilitaran els plànols: seran l’ànima de l’alçament que donarà suport a la invasió.

—Perfecte —va dir Enric.

En Pierre intervingué per primera vegada.

—Ens falta parlar d’un element essencial: Maria Estuard, la reina dels escocesos. No ens podem embrancar en aquesta empresa si no aconseguim que es comprometi d’una manera clara a donar suport a la rebel·lió, que autoritzarà l’execució de l’Elisabet i assumirà la corona.

En Rollo respirà fondo.

—Jo m’ocuparé que així sigui —va dir. En silenci, va pregar que fos capaç de mantenir aquella promesa tan ambiciosa.

—Però la tenen reclosa —digué Enric— i li controlen les cartes.

—Això és un obstacle, però no és insuperable.

El duc, que va semblar convençut amb aquella resposta, va fer una llambregada a la sala i, amb l’enèrgica impaciència que caracteritza els homes poderosos, va dir:

—Em sembla que això és tot. Senyors, gràcies per haver vingut.

En Rollo va mirar cap a la porta i es va endur una sorpresa en veure que s’havia afegit una altra persona als tres servents, un home de vint anys com a molt, amb els cabells curts tallats a l’estil de moda entre els estudiants. Li va resultar vagament familiar. Fos qui fos, devia haver sentit en Rollo prometent trair el seu país. Neguitós, en Rollo l’assenyalà i digué a viva veu:

—Qui és aquest home?

En Pierre va respondre:

—És el meu fillastre. Què diantre hi fas, aquí, Alain?

En Rollo aquesta vegada sí que el va reconèixer. Havia vist el noi diverses vegades al llarg dels anys. Tenia els cabells rossos i la barba dels De Guisa.

—La mare està malalta —va dir l’Alain.

En Rollo va mirar amb interès l’evolució de les emocions en l’expressió d’en Pierre. Primer, hi va haver una mirada fugaç d’esperança, que va reprimir de seguida; després, una màscara de preocupació que a en Rollo no el va convèncer gaire, i finalment una expressió d’eficiència enèrgica quan va dir:

—Que vingui un metge immediatament. Corre al Louvre a buscar l’Ambroise Paré; tant me fa el que costi. No vull que li falti de res, a la meva Odette. Afanya’t, noi, corre! —En Pierre es va girar i es dirigí al duc—: Si ja no em necessiteu, excel·lència.

—Vés, Pierre —va dir Enric.

En Pierre va sortir de la cambra, i en Rollo va pensar: «Què ha estat tota aquesta comèdia?».