II

Un matí, al llit, la Susannah, comtessa vídua de Brecknock, va dir:

—Em casaria amb tu, Ned Willard, si fos vint anys més jove, t’ho dic de debò.

Tenia quaranta-cinc anys i era cosina del comte Swithin. En Ned la coneixia de vista des que era petit, i mai no havia ni somiat que pogués ser el seu amant. Ara estava estirada al seu costat, amb el cap recolzat al seu pit i una cuixa molsuda travessant per damunt dels genolls. No li costava gens imaginar-se casat amb ella. Era intel·ligent, divertida i lasciva com un gat en zel. Sabia fer coses al llit de les quals ell no havia ni sentit a parlar i el feia participar en jocs que no havia ni imaginat. Tenia la cara sensual, els ulls marrons i càlids i els pits grossos i suaus. I, sobretot, l’ajudava a no pensar en la Margery anant-se’n al llit amb en Bart.

—Però és una idea terrible, és clar —va continuar dient ella—. Amb l’edat que tinc, ja no et podria donar fills. Podria clavar una empenta a la carrera d’un jove, però tenint com tens sir William Cecil com a mentor no necessites cap ajuda. I ni tan sols tinc una fortuna per deixar-te.

«I no estem enamorats», va pensar en Ned, però no ho va dir. La Susannah li agradava moltíssim, i li havia donat un plaer intens durant un any, però no l’acabava d’estimar, i estava força segur que ella tampoc no l’estimava. Fins llavors no havia sabut que una relació així pogués ser possible. N’havia après moltes coses, d’ella.

—A més —va dir la comtessa—, no estic segura que arribis a superar mai allò de la pobra Margery.

L’únic inconvenient d’una amant més gran, havia descobert en Ned, era que no se li podia amagar res. No estava segur de com ho feia, però ho endevinava tot, fins i tot les coses que ell no volia que sabés. Especialment les coses que ell no volia que sabés.

—La Margery és una noia encantadora, i et mereixia a tu —va continuar la Susannah—. Però la seva família estava desesperada per esdevenir part de la noblesa i, senzillament, la van utilitzar.

—Els homes de la família Fitzgerald són l’escòria més vil de la terra —va dir en Ned amb emoció—. Massa bé que la conec, aquesta xusma.

—Sens dubte. Per desgràcia, el matrimoni no té a veure només amb estar enamorat. Per exemple, jo realment necessito casar-me.

En Ned es va quedar parat.

—Per què?

—Una vídua és una molèstia. Podria viure amb el meu fill, però de fet a cap noi no li agrada tenir la seva mare rondant-lo tot el dia. A la reina Elisabet li caic bé, però una dona sola a la cort se suposa que és una manefla. I si és atractiva, posa nervioses les dones casades. No, necessito un marit, i en Robin Twyford serà perfecte.

—Et casaràs amb lord Twyford?

—Sí, crec que sí.

—I ell ho sap, això?

—No —va dir ella rient—, però em troba meravellosa.

—És que n’ets, però casar-te amb en Robin Twyford potser seria desaprofitar-te.

—No siguis condescendent. Té cinquanta-cinc anys, però és llest i ple d’energia, i em fa riure.

En Ned es va adonar que s’ho havia de prendre amb elegància.

—Estimada, espero que siguis molt feliç.

—Beneït siguis.

—Aniràs a veure l’obra d’aquesta nit?

—Sí.

Li encantaven les obres de teatre, com a ell.

—Doncs ens veurem allà.

—Si en Twyford hi és, sigues amable amb ell. Res d’estupideses ni gelosies.

La gelosia d’en Ned tenia un altre destinatari, però no ho va dir.

—T’ho prometo.

—Gràcies.

Ella li va xuclar un mugró.

—Quin gust! —va dir ell, i llavors va sentir les campanes de Saint Martin-in-the-Fields—. Però he d’anar a servir a Sa Majestat.

—No, encara, no —va dir ella, i li va xuclar l’altre mugró.

—Però d’aquí a poc, sí.

—No pateixis —el va tranquil·litzar mentre es posava damunt seu—. Seré ràpida.

Al cap de mitja hora, en Ned caminava a bon pas per l’Strand.

La reina Elisabet encara no havia nomenat un nou bisbe de Kingsbridge per substituir en Julius, i en Ned volia que fos el degà, en Luke Richards, qui ocupés aquell lloc. Luke era l’home que convenia, i també era amic de la família Willard.

A la cort tothom volia càrrecs per als seus amics, i en Ned vacil·lava a l’hora de molestar la reina amb les seves preferències personals. En els cinc anys que havia passat al servei d’Elisabet, havia après amb quina rapidesa la seva amistat podia anar-se’n en orris si un cortesà s’oblidava de qui servia a qui. Per tant, havia esperat que arribés el millor moment. Tanmateix, avui la reina tenia previst parlar de bisbes amb el seu secretari d’Estat, sir William Cecil, i Cecil havia dit a en Ned que hi estigués present.

El palau anomenat White Hall era una extensió de dotzenes d’edificis, patis i jardins, entre els quals una pista de tenis. En Ned coneixia el camí fins a les estances reials i va passar ràpidament pel cos de guàrdia que hi havia abans d’una gran sala d’espera. Es va quedar més tranquil en descobrir que en Cecil encara no havia arribat. La Susannah havia estat ràpida, tal com havia promès, i no l’havia entretingut gaire.

A l’avantcambra també hi havia l’ambaixador espanyol, Álvaro de la Quadra. Caminava amunt i avall sense parar amb aire d’enfadat, per bé que en Ned sospitava que almenys una part d’aquella emoció era fingida. La tasca d’un ambaixador era difícil, va reflexionar en Ned: quan el seu amo s’exaltava ell havia de transmetre el seu sentiment, tant si el compartia com si no.

Només havien passat uns moments quan el secretari d’Estat va entrar i es va endur en Ned a la cambra d’audiències darrere seu.

La reina Elisabet ja tenia trenta anys i havia perdut la flor de la joventut que temps enrere l’havia fet semblar gairebé bonica. Havia guanyat pes, i el gust per les llaminadures ensucrades li havia fet malbé les dents. Però avui estava de bon humor.

—Abans de tractar el tema dels bisbes, fem passar l’ambaixador espanyol —va dir.

En Ned va deduir que havia estat esperant en Cecil, perquè no volia estar sola en una confrontació amb De la Quadra, que representava el monarca més poderós d’Europa.

De la Quadra va dedicar a la reina una salutació tan ràpida que gairebé era ofensiva i després va dir:

—Un galió espanyol ha estat atacat per pirates anglesos.

—Em sap molt greu sentir-ho —va dir la reina.

—Tres nobles van morir en l’atac! També hi van morir diversos mariners i el vaixell va patir danys greus abans que els pirates fugissin.

Llegint entre línies, en Ned va deduir que el galió havia sortit perdent de la topada. L’orgull del rei Felip estava ferit, i d’aquí venia la seva ira.

—Temo que no puc controlar què fan els meus súbdits quan són a alta mar i lluny de casa —va replicar la reina Elisabet—. Cap monarca no ho pot fer.

El que Elisabet havia dit només era mitja veritat. Era difícil controlar els vaixells al mar, però també era cert que ella no s’hi esforçava gaire. Els vaixells mercants podien fer el que volguessin, sovint de manera literal, per tal com tenien un paper important a l’hora de mantenir la seguretat del regne. En temps de guerra, el monarca podia obligar els vaixells mercants a afegir-se a l’armada reial. Plegats, constituïen la principal defensa d’una nació que era una illa i que no tenia un exèrcit permanent. La reina Elisabet era la propietària d’un gos violent, útil per espantar els intrusos.

—En tot cas, on ha passat? —va preguntar la reina.

—A prop de la costa de la Hispaniola.

—I qui va disparar el primer tret? —va preguntar en Cecil, que havia estudiat dret a Gray’s Inn.

Era una pregunta molt astuta.

—No tinc aquesta informació —va dir De la Quadra, i en Ned va interpretar que allò volia dir que els espanyols havien disparat primer. L’ambaixador gairebé va confirmar les sospites quan es va posar neguitós—. De tota manera, si un vaixell de Sa Majestat el rei Felip disparés a qualsevol vaixell implicat en activitats delictives, estaria justificat.

—De quina mena de delictes parlem? —va dir en Cecil.

—El vaixell anglès no tenia permís per navegar a Nova Espanya. Els vaixells estrangers no ho poden fer.

—I sabem a què es dedicava el capità al Nou Món?

—A vendre esclaus!

—A veure si us he entès bé —va dir Elisabet, i en Ned es va preguntar si De la Quadra podia notar, amb la mateixa claredat que ell, la nota de perill a la veu—. Un galió espanyol dispara contra un vaixell anglès que comerciava innocentment a la Hispaniola, amb compradors disposats a fer-hi tractes, i vós us queixeu amb mi perquè els anglesos van tornar els trets?

—Només pel fet de ser allà ja cometien un delicte! Sa Majestat és molt conscient que Sa Santedat el Papa ha concedit la jurisdicció sobre tot el Nou Món als reis d’Espanya i Portugal.

La veu de la reina es va tornar freda com el gel.

—I Sa Majestat el rei Felip és ben conscient que el Papa no té l’autoritat per concedir aquesta part de la terra que va crear Déu a un o un altre monarca segons els seus capricis!

—El Sant Pare, en la seva saviesa…

—Pel cos de Crist! —Elisabet va explotar fent servir un renec que ofenia profundament els catòlics com De la Quadra—. Si dispareu als anglesos només per ser al Nou Món, els vostres vaixells han de saber que se la juguen! No vingueu a queixar-vos a mi de les conseqüències. Us en podeu anar.

De la Quadra va fer una reverència i després va adoptar un posat murri.

—No voleu saber com es deia el vaixell anglès? —va preguntar.

—Digueu-m’ho.

—Era el Hawk, amb base a Combe Harbour, que té com a capità en Jonas Bacon. —Llavors De la Quadra va mirar en Ned—. El mestre artiller és un home que es diu Barnabas Willard.

En Ned va ofegar una exclamació.

—El meu germà!

—El vostre germà —va dir l’ambaixador espanyol amb una satisfacció evident— i, segons les lleis generalment acceptades, un pirata. —Va fer una altra reverència a la reina—. Majestat, us desitjo humilment que passeu un bon dia.

Quan va ser fora, la reina Elisabet va dir a en Ned:

—Ho sabies?

—Només una part —va dir en Ned, que intentava ordenar els pensaments—. Fa tres anys, el meu oncle Jan d’Anvers ens va escriure per dir que en Barney tornava a casa a bord del Hawk. Ja suposàvem que s’havia desviat. Però no teníem ni idea que podia haver travessat l’Atlàntic!

—Espero que torni a casa sa i estalvi —va dir la reina—. I ara, parlant de Kingsbridge, qui hi podem posar de bisbe?

En Ned va deixar passar l’oportunitat, perquè encara estava atordit per la notícia d’en Barney; però, després d’una pausa, en Cecil li va donar peu dient:

—En Ned coneix un candidat adient.

El noi es va recuperar i va fer un gest amb el cap.

—En Luke Richards. De quaranta-cinc anys. Ja és el degà.

—És amic teu, suposo —va deixar anar la reina amb menyspreu.

—Sí, majestat.

—I com és?

—Un home moderat. És un bon protestant, si bé l’honradesa m’obliga a dir-vos, majestat, que fa cinc anys era un bon catòlic.

En Cecil va arrufar les celles en un gest de desaprovació, però la reina Elisabet va riure amb ganes.

—Excel·lent! —va celebrar—. Just la mena de bisbe que m’agrada!

Una columna de foc
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
dedicatoria.xhtml
cites.xhtml
personatges.xhtml
proleg.xhtml
primera_part.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
Section0105.xhtml
Section0106.xhtml
Section0107.xhtml
Section0200.xhtml
Section0201.xhtml
Section0202.xhtml
Section0203.xhtml
Section0300.xhtml
Section0301.xhtml
Section0302.xhtml
Section0303.xhtml
Section0304.xhtml
Section0400.xhtml
Section0401.xhtml
Section0402.xhtml
Section0403.xhtml
Section0404.xhtml
Section0405.xhtml
Section0406.xhtml
Section0407.xhtml
Section0408.xhtml
Section0409.xhtml
Section0500.xhtml
Section0501.xhtml
Section0502.xhtml
Section0600.xhtml
Section0601.xhtml
Section0602.xhtml
Section0603.xhtml
Section0604.xhtml
Section0605.xhtml
Section0700.xhtml
Section0701.xhtml
Section0702.xhtml
Section0703.xhtml
Section0800.xhtml
Section0801.xhtml
Section0802.xhtml
Section0803.xhtml
Section0804.xhtml
Section0805.xhtml
Section0806.xhtml
Section0807.xhtml
Section0808.xhtml
Section0809.xhtml
Section0810.xhtml
Section0811.xhtml
segona_part.xhtml
Section0900.xhtml
Section0901.xhtml
Section0902.xhtml
Section0903.xhtml
Section0904.xhtml
Section0905.xhtml
Section0906.xhtml
Section0907.xhtml
Section0908.xhtml
Section0909.xhtml
Section0910.xhtml
Section1000.xhtml
Section1001.xhtml
Section1002.xhtml
Section1003.xhtml
Section1100.xhtml
Section1101.xhtml
Section1102.xhtml
Section1103.xhtml
Section1104.xhtml
Section1105.xhtml
Section1106.xhtml
Section1107.xhtml
Section1108.xhtml
Section1109.xhtml
Section1110.xhtml
Section1200.xhtml
Section1201.xhtml
Section1202.xhtml
Section1300.xhtml
Section1301.xhtml
Section1302.xhtml
Section1303.xhtml
Section1304.xhtml
Section1305.xhtml
Section1306.xhtml
Section1307.xhtml
Section1308.xhtml
tercera_part.xhtml
Section1400.xhtml
Section1401.xhtml
Section1402.xhtml
Section1403.xhtml
Section1404.xhtml
Section1500.xhtml
Section1501.xhtml
Section1502.xhtml
Section1503.xhtml
Section1504.xhtml
Section1600.xhtml
Section1601.xhtml
Section1602.xhtml
Section1603.xhtml
Section1604.xhtml
Section1605.xhtml
Section1606.xhtml
Section1607.xhtml
Section1608.xhtml
Section1609.xhtml
Section1700.xhtml
Section1701.xhtml
Section1702.xhtml
Section1703.xhtml
Section1704.xhtml
Section1705.xhtml
Section1800.xhtml
Section1801.xhtml
Section1900.xhtml
Section1901.xhtml
Section1902.xhtml
Section1903.xhtml
Section1904.xhtml
Section1905.xhtml
Section1906.xhtml
Section1907.xhtml
Section1908.xhtml
Section2000.xhtml
Section2001.xhtml
Section2002.xhtml
Section2003.xhtml
Section2004.xhtml
Section2005.xhtml
Section2006.xhtml
Section2007.xhtml
Section2008.xhtml
Section2100.xhtml
Section2101.xhtml
Section2102.xhtml
Section2103.xhtml
quarta_part.xhtml
Section2200.xhtml
Section2201.xhtml
Section2202.xhtml
Section2203.xhtml
Section2204.xhtml
Section2205.xhtml
Section2206.xhtml
Section2300.xhtml
Section2301.xhtml
Section2302.xhtml
Section2303.xhtml
Section2304.xhtml
Section2305.xhtml
Section2306.xhtml
Section2307.xhtml
Section2308.xhtml
Section2309.xhtml
Section2400.xhtml
Section2401.xhtml
Section2402.xhtml
Section2403.xhtml
Section2404.xhtml
Section2405.xhtml
Section2406.xhtml
Section2407.xhtml
Section2408.xhtml
Section2409.xhtml
Section2410.xhtml
Section2411.xhtml
Section2412.xhtml
Section2413.xhtml
Section2500.xhtml
Section2501.xhtml
Section2502.xhtml
Section2503.xhtml
Section2504.xhtml
Section2505.xhtml
Section2600.xhtml
Section2601.xhtml
Section2602.xhtml
Section2603.xhtml
Section2604.xhtml
Section2605.xhtml
Section2606.xhtml
Section2607.xhtml
Section2608.xhtml
Section2609.xhtml
Section2700.xhtml
Section2701.xhtml
Section2702.xhtml
Section2703.xhtml
Section2704.xhtml
Section2705.xhtml
Section2706.xhtml
cinquena_part.xhtml
Section2800.xhtml
Section2801.xhtml
Section2802.xhtml
Section2803.xhtml
Section2900.xhtml
Section2901.xhtml
Section2902.xhtml
Section2903.xhtml
Section2904.xhtml
Section2905.xhtml
Section2906.xhtml
Section2907.xhtml
Section2908.xhtml
Section2909.xhtml
Section2910.xhtml
Section2911.xhtml
Section3000.xhtml
Section3001.xhtml
Section3002.xhtml
Section3003.xhtml
Section3004.xhtml
Section3005.xhtml
Section3006.xhtml
Section3007.xhtml
epileg.xhtml
qui_es_real.xhtml
agraiments.xhtml
autor.xhtml