II

Un matí, al llit, la Susannah, comtessa vídua de Brecknock, va dir:

—Em casaria amb tu, Ned Willard, si fos vint anys més jove, t’ho dic de debò.

Tenia quaranta-cinc anys i era cosina del comte Swithin. En Ned la coneixia de vista des que era petit, i mai no havia ni somiat que pogués ser el seu amant. Ara estava estirada al seu costat, amb el cap recolzat al seu pit i una cuixa molsuda travessant per damunt dels genolls. No li costava gens imaginar-se casat amb ella. Era intel·ligent, divertida i lasciva com un gat en zel. Sabia fer coses al llit de les quals ell no havia ni sentit a parlar i el feia participar en jocs que no havia ni imaginat. Tenia la cara sensual, els ulls marrons i càlids i els pits grossos i suaus. I, sobretot, l’ajudava a no pensar en la Margery anant-se’n al llit amb en Bart.

—Però és una idea terrible, és clar —va continuar dient ella—. Amb l’edat que tinc, ja no et podria donar fills. Podria clavar una empenta a la carrera d’un jove, però tenint com tens sir William Cecil com a mentor no necessites cap ajuda. I ni tan sols tinc una fortuna per deixar-te.

«I no estem enamorats», va pensar en Ned, però no ho va dir. La Susannah li agradava moltíssim, i li havia donat un plaer intens durant un any, però no l’acabava d’estimar, i estava força segur que ella tampoc no l’estimava. Fins llavors no havia sabut que una relació així pogués ser possible. N’havia après moltes coses, d’ella.

—A més —va dir la comtessa—, no estic segura que arribis a superar mai allò de la pobra Margery.

L’únic inconvenient d’una amant més gran, havia descobert en Ned, era que no se li podia amagar res. No estava segur de com ho feia, però ho endevinava tot, fins i tot les coses que ell no volia que sabés. Especialment les coses que ell no volia que sabés.

—La Margery és una noia encantadora, i et mereixia a tu —va continuar la Susannah—. Però la seva família estava desesperada per esdevenir part de la noblesa i, senzillament, la van utilitzar.

—Els homes de la família Fitzgerald són l’escòria més vil de la terra —va dir en Ned amb emoció—. Massa bé que la conec, aquesta xusma.

—Sens dubte. Per desgràcia, el matrimoni no té a veure només amb estar enamorat. Per exemple, jo realment necessito casar-me.

En Ned es va quedar parat.

—Per què?

—Una vídua és una molèstia. Podria viure amb el meu fill, però de fet a cap noi no li agrada tenir la seva mare rondant-lo tot el dia. A la reina Elisabet li caic bé, però una dona sola a la cort se suposa que és una manefla. I si és atractiva, posa nervioses les dones casades. No, necessito un marit, i en Robin Twyford serà perfecte.

—Et casaràs amb lord Twyford?

—Sí, crec que sí.

—I ell ho sap, això?

—No —va dir ella rient—, però em troba meravellosa.

—És que n’ets, però casar-te amb en Robin Twyford potser seria desaprofitar-te.

—No siguis condescendent. Té cinquanta-cinc anys, però és llest i ple d’energia, i em fa riure.

En Ned es va adonar que s’ho havia de prendre amb elegància.

—Estimada, espero que siguis molt feliç.

—Beneït siguis.

—Aniràs a veure l’obra d’aquesta nit?

—Sí.

Li encantaven les obres de teatre, com a ell.

—Doncs ens veurem allà.

—Si en Twyford hi és, sigues amable amb ell. Res d’estupideses ni gelosies.

La gelosia d’en Ned tenia un altre destinatari, però no ho va dir.

—T’ho prometo.

—Gràcies.

Ella li va xuclar un mugró.

—Quin gust! —va dir ell, i llavors va sentir les campanes de Saint Martin-in-the-Fields—. Però he d’anar a servir a Sa Majestat.

—No, encara, no —va dir ella, i li va xuclar l’altre mugró.

—Però d’aquí a poc, sí.

—No pateixis —el va tranquil·litzar mentre es posava damunt seu—. Seré ràpida.

Al cap de mitja hora, en Ned caminava a bon pas per l’Strand.

La reina Elisabet encara no havia nomenat un nou bisbe de Kingsbridge per substituir en Julius, i en Ned volia que fos el degà, en Luke Richards, qui ocupés aquell lloc. Luke era l’home que convenia, i també era amic de la família Willard.

A la cort tothom volia càrrecs per als seus amics, i en Ned vacil·lava a l’hora de molestar la reina amb les seves preferències personals. En els cinc anys que havia passat al servei d’Elisabet, havia après amb quina rapidesa la seva amistat podia anar-se’n en orris si un cortesà s’oblidava de qui servia a qui. Per tant, havia esperat que arribés el millor moment. Tanmateix, avui la reina tenia previst parlar de bisbes amb el seu secretari d’Estat, sir William Cecil, i Cecil havia dit a en Ned que hi estigués present.

El palau anomenat White Hall era una extensió de dotzenes d’edificis, patis i jardins, entre els quals una pista de tenis. En Ned coneixia el camí fins a les estances reials i va passar ràpidament pel cos de guàrdia que hi havia abans d’una gran sala d’espera. Es va quedar més tranquil en descobrir que en Cecil encara no havia arribat. La Susannah havia estat ràpida, tal com havia promès, i no l’havia entretingut gaire.

A l’avantcambra també hi havia l’ambaixador espanyol, Álvaro de la Quadra. Caminava amunt i avall sense parar amb aire d’enfadat, per bé que en Ned sospitava que almenys una part d’aquella emoció era fingida. La tasca d’un ambaixador era difícil, va reflexionar en Ned: quan el seu amo s’exaltava ell havia de transmetre el seu sentiment, tant si el compartia com si no.

Només havien passat uns moments quan el secretari d’Estat va entrar i es va endur en Ned a la cambra d’audiències darrere seu.

La reina Elisabet ja tenia trenta anys i havia perdut la flor de la joventut que temps enrere l’havia fet semblar gairebé bonica. Havia guanyat pes, i el gust per les llaminadures ensucrades li havia fet malbé les dents. Però avui estava de bon humor.

—Abans de tractar el tema dels bisbes, fem passar l’ambaixador espanyol —va dir.

En Ned va deduir que havia estat esperant en Cecil, perquè no volia estar sola en una confrontació amb De la Quadra, que representava el monarca més poderós d’Europa.

De la Quadra va dedicar a la reina una salutació tan ràpida que gairebé era ofensiva i després va dir:

—Un galió espanyol ha estat atacat per pirates anglesos.

—Em sap molt greu sentir-ho —va dir la reina.

—Tres nobles van morir en l’atac! També hi van morir diversos mariners i el vaixell va patir danys greus abans que els pirates fugissin.

Llegint entre línies, en Ned va deduir que el galió havia sortit perdent de la topada. L’orgull del rei Felip estava ferit, i d’aquí venia la seva ira.

—Temo que no puc controlar què fan els meus súbdits quan són a alta mar i lluny de casa —va replicar la reina Elisabet—. Cap monarca no ho pot fer.

El que Elisabet havia dit només era mitja veritat. Era difícil controlar els vaixells al mar, però també era cert que ella no s’hi esforçava gaire. Els vaixells mercants podien fer el que volguessin, sovint de manera literal, per tal com tenien un paper important a l’hora de mantenir la seguretat del regne. En temps de guerra, el monarca podia obligar els vaixells mercants a afegir-se a l’armada reial. Plegats, constituïen la principal defensa d’una nació que era una illa i que no tenia un exèrcit permanent. La reina Elisabet era la propietària d’un gos violent, útil per espantar els intrusos.

—En tot cas, on ha passat? —va preguntar la reina.

—A prop de la costa de la Hispaniola.

—I qui va disparar el primer tret? —va preguntar en Cecil, que havia estudiat dret a Gray’s Inn.

Era una pregunta molt astuta.

—No tinc aquesta informació —va dir De la Quadra, i en Ned va interpretar que allò volia dir que els espanyols havien disparat primer. L’ambaixador gairebé va confirmar les sospites quan es va posar neguitós—. De tota manera, si un vaixell de Sa Majestat el rei Felip disparés a qualsevol vaixell implicat en activitats delictives, estaria justificat.

—De quina mena de delictes parlem? —va dir en Cecil.

—El vaixell anglès no tenia permís per navegar a Nova Espanya. Els vaixells estrangers no ho poden fer.

—I sabem a què es dedicava el capità al Nou Món?

—A vendre esclaus!

—A veure si us he entès bé —va dir Elisabet, i en Ned es va preguntar si De la Quadra podia notar, amb la mateixa claredat que ell, la nota de perill a la veu—. Un galió espanyol dispara contra un vaixell anglès que comerciava innocentment a la Hispaniola, amb compradors disposats a fer-hi tractes, i vós us queixeu amb mi perquè els anglesos van tornar els trets?

—Només pel fet de ser allà ja cometien un delicte! Sa Majestat és molt conscient que Sa Santedat el Papa ha concedit la jurisdicció sobre tot el Nou Món als reis d’Espanya i Portugal.

La veu de la reina es va tornar freda com el gel.

—I Sa Majestat el rei Felip és ben conscient que el Papa no té l’autoritat per concedir aquesta part de la terra que va crear Déu a un o un altre monarca segons els seus capricis!

—El Sant Pare, en la seva saviesa…

—Pel cos de Crist! —Elisabet va explotar fent servir un renec que ofenia profundament els catòlics com De la Quadra—. Si dispareu als anglesos només per ser al Nou Món, els vostres vaixells han de saber que se la juguen! No vingueu a queixar-vos a mi de les conseqüències. Us en podeu anar.

De la Quadra va fer una reverència i després va adoptar un posat murri.

—No voleu saber com es deia el vaixell anglès? —va preguntar.

—Digueu-m’ho.

—Era el Hawk, amb base a Combe Harbour, que té com a capità en Jonas Bacon. —Llavors De la Quadra va mirar en Ned—. El mestre artiller és un home que es diu Barnabas Willard.

En Ned va ofegar una exclamació.

—El meu germà!

—El vostre germà —va dir l’ambaixador espanyol amb una satisfacció evident— i, segons les lleis generalment acceptades, un pirata. —Va fer una altra reverència a la reina—. Majestat, us desitjo humilment que passeu un bon dia.

Quan va ser fora, la reina Elisabet va dir a en Ned:

—Ho sabies?

—Només una part —va dir en Ned, que intentava ordenar els pensaments—. Fa tres anys, el meu oncle Jan d’Anvers ens va escriure per dir que en Barney tornava a casa a bord del Hawk. Ja suposàvem que s’havia desviat. Però no teníem ni idea que podia haver travessat l’Atlàntic!

—Espero que torni a casa sa i estalvi —va dir la reina—. I ara, parlant de Kingsbridge, qui hi podem posar de bisbe?

En Ned va deixar passar l’oportunitat, perquè encara estava atordit per la notícia d’en Barney; però, després d’una pausa, en Cecil li va donar peu dient:

—En Ned coneix un candidat adient.

El noi es va recuperar i va fer un gest amb el cap.

—En Luke Richards. De quaranta-cinc anys. Ja és el degà.

—És amic teu, suposo —va deixar anar la reina amb menyspreu.

—Sí, majestat.

—I com és?

—Un home moderat. És un bon protestant, si bé l’honradesa m’obliga a dir-vos, majestat, que fa cinc anys era un bon catòlic.

En Cecil va arrufar les celles en un gest de desaprovació, però la reina Elisabet va riure amb ganes.

—Excel·lent! —va celebrar—. Just la mena de bisbe que m’agrada!