V

Per a en Carlos, el nou forn era un triomf, però no tothom ho veia amb tant bons ulls.

El forn funcionava des que sortia el sol fins que es ponia, sis dies per setmana. En Carlos venia els lingots de primera fusió a una ferreria, de manera que ell no s’havia d’encarregar de refinar el ferro i es podia concentrar en la producció; per la seva banda, en Barney s’assegurava d’abastir la creixent demanda de mena de ferro.

L’armer del rei estava content. Sempre tenia necessitat de comprar armes per a les guerres de França i Itàlia, per a les batalles navals contra la flota del sultà i per protegir-se dels pirates que volien assaltar els galions procedents d’Amèrica. Les forges i els tallers de Sevilla no donaven l’abast, però els gremis es negaven a autoritzar l’ampliació de la capacitat de producció, de manera que l’armer havia de comprar bona part del material que necessitava a països estrangers; per això l’argent d’Amèrica que arribava al territori hispànic desapareixia tan ràpidament. L’armer estava content que es produís ferro a tanta velocitat.

Però hi havia altres productors de ferro a Sevilla a qui no els feia tanta gràcia. Veien com en Carlos guanyava el doble de diners que ells. Segur que no hi havia cap norma contra aquella pràctica? En Sancho Sánchez havia presentat una queixa formal a la corporació. La junta hauria de prendre una decisió.

En Barney estava preocupat, però en Carlos deia que la corporació no podia anar contra l’armer del rei.

Finalment, van rebre la visita del pare Alonso.

Estaven treballant al pati quan el clergue va entrar, seguit d’un petit seguici de capellans més joves. En Carlos es va recolzar amb la pala i va mirar l’inquisidor, intentant fer un posat de despreocupació; però «sense traça», va pensar en Barney. La tia Betsy va sortir de la casa i es va quedar amb les dues manasses clavades als generosos malucs, preparada per enfrontar-se a l’Alonso.

En Barney no entenia com podien acusar en Carlos de ser heretge. Si no, què hi anava a fer, allà, l’Alonso?

Abans d’obrir la boca, l’Alonso va escrutar el pati pam a pam amb el seu nas aguilenc i arronsat, talment un rapinyaire. La mirada es va posar en l’Ebrima.

—És musulmà, aquest home negre? —va dir a l’últim.

El mateix Ebrima li va respondre.

—Al poble on jo vaig néixer, pare, mai no havíem sentit a parlar de l’evangeli de Jesucrist, ni tampoc del nom del profeta musulmà. Jo vaig créixer en la ignorància pagana, com els meus avantpassats. Però en una llarga travessia, la mà de Déu em va guiar, i quan em van ensenyar la veritat sagrada, aquí, a Sevilla, em vaig convertir en cristià, em van batejar a la catedral, cosa que agraeixo cada dia en les meves pregàries al meu Pare celestial.

Les paraules estaven tan ben triades que en Barney va suposar que l’Ebrima ja les havia dites abans.

Però l’Alonso no en va tenir prou.

—I doncs, com és que treballes en diumenge? —va dir el clergue—. No serà perquè el teu dia de festa com a musulmà és divendres?

—Aquí ningú no treballa en diumenge —va dir en Carlos—, i els divendres treballem tots tres tot el dia.

—Van veure el teu forn encès el diumenge que vaig fer el primer sermó a la catedral.

En Barney va renegar entre dents. Els havien enxampat. Va examinar els edificis del voltant: des d’un bon nombre de finestres es podia veure el pati. Un veí els havia denunciat; segurament algú del ram del ferro, qui sap si en Sancho.

—Però no treballàvem —va dir en Carlos—. Fèiem un experiment.

Sonava poc convincent, fins i tot per a en Barney.

En Carlos va continuar, amb un deix de desesperació.

—Veieu, pare? Aquesta mena de forn rep els rajos d’aire per la base de la xemeneia…

—Ho sé tot del vostre forn —el va interrompre l’Alonso.

La tia Betsy va parlar sense embuts:

—Com pot ser que un sacerdot ho sàpiga tot d’un forn? No deu ser que heu estat parlant amb un dels competidors del meu nét? Qui l’ha denunciat, pare?

En Barney va concloure, per la cara que va fer l’Alonso, que la tia Betsy no anava errada, però el sacerdot no va respondre la pregunta. Ben al contrari, va passar a l’atac.

—Senyora, vós vau néixer a l’Anglaterra protestant.

—Us ben asseguro que no —va dir la Betsy enèrgicament—. Quan jo vaig néixer, el bon rei catòlic Enric VII regnava a Anglaterra. El seu fill Enric VIII, protestant, encara mullava el llit quan la meva família va marxar d’Anglaterra i em va portar a Sevilla. Mai no hi he tornat.

L’Alonso es va girar i mirà en Barney, i el noi s’esgarrifà de por. Aquell home tenia el poder de torturar i matar la gent.

—No és el teu cas —va dir l’Alonso—. Tu deus haver nascut i crescut en el protestantisme.

El castellà d’en Barney no era prou bo per a un argument teològic, de manera que es va limitar a donar una resposta ben simple.

—Anglaterra ja no és protestant, ni jo tampoc. Pare, si escorcolleu aquesta casa de dalt a baix, veureu que aquí no hi tenim llibres prohibits, ni textos herètics, ni catifes de resar musulmanes. Sobre el meu llit hi ha un crucifix, i a la paret, un quadre de sant Hubert de Lieja, sant patró dels fonedors. Sant Hubert va ser qui…

—Ja sé qui és sant Hubert. —Era evident que a l’Alonso l’ofenia qualsevol indici que suggerís que algú tenia alguna cosa per ensenyar-li. Amb tot, en Barney va pensar que potser s’havia quedat sense arguments. Havien contrarestat totes les seves acusacions. L’únic indici que tenia era uns homes fent alguna cosa que tan aviat es podia considerar treballar en diumenge com no. I en Carlos i la seva família segurament no eren els únics de Sevilla que incomplien la norma.

—Espero que tot el que m’heu dit avui sigui tota la veritat —va dir l’Alonso—. Si no, patireu el destí d’en Pedro Ruiz.

Es va girar per marxar, però en Barney el va aturar.

—Què li ha passat, a en Pedro Ruiz? —va preguntar inquiet.

L’Alonso semblava satisfet d’haver-lo impactat.

—L’han arrestat —va dir—. Vaig trobar a casa seva una traducció del Vell Testament en castellà, cosa del tot il·legal, i una còpia herètica de la Institució de la religió cristiana, d’en Joan Calví, el líder protestant de l’abominable ciutat de Ginebra. Com és natural, la Inquisició ha decomissat totes les possessions d’en Pedro Ruiz.

En Carlos no semblava sorprès per la notícia; per tant, l’Alonso devia dir la veritat quan deia que era natural; però en Barney estava impressionat.

—Totes les seves possessions? —va repetir en Barney—. I com viurà ara la seva filla?

—Amb la gràcia de Déu, com tothom —va dir l’Alonso, i se’n va anar; el seguici ho va fer darrere seu.

En Carlos semblava alleugerit.

—Em sap greu per al pare de la Jerónima —va dir—. Però em sembla que hem vençut l’Alonso.

—No cantis victòria —va dir la tia Betsy.

—Per què ho dius, això? —va preguntar en Carlos.

—Tu no recordes el teu avi, el meu espòs.

—Va morir quan jo era un esquitx.

—Que en pau descansi. Ell va criar-se en la religió musulmana.

Tots tres homes se la van quedar mirant, estupefactes.

—El teu marit era musulmà? —va dir en Carlos en to d’incredulitat.

—Primer, sí.

—El meu avi, José Alano Cruz?

—El seu nom original era Youssef al-Khalil.

—Com et vas poder casar amb un musulmà?

—Quan els van expulsar de Castella, es va estimar més convertir-se al cristianisme que no pas marxar. El van adoctrinar en la religió i el van batejar sent adult, com l’Ebrima. José era el seu nou nom. Per segellar la seva conversió, va decidir casar-se amb una noia cristiana. Jo mateixa. Aleshores tenia tretze anys.

—Hi havia gaires musulmans que es casessin amb cristians? —va preguntar en Barney.

—No. Es casaven amb algú de la seva comunitat, fins i tot després de convertir-se. El meu José era un cas a part.

En Carlos estava més interessat en l’aspecte personal.

—I tu sabies que abans era musulmà?

—No, de primer, no. Venia de Madrid i no ho havia dit a ningú. Però aquí a Sevilla sempre ve gent de Madrid, i un dia un home que l’havia conegut quan era musulmà el va reconèixer. D’ençà d’aleshores ja no va ser tan secret, tot i que vam continuar guardant-lo.

En Barney no podia frenar la curiositat.

—Tenies tretze anys? I l’estimaves?

—L’adorava. Jo mai no he estat una noia bonica, i ell era un home ben plantat, encantador. A més, era afectuós, atent i estava per mi. Jo estava a la glòria. —La tia Betsy tenia ganes de sincerar-se.

—I aleshores l’avi va morir —digué en Carlos.

—Quin desconsol —va dir la tia Betsy—. Era l’amor de la meva vida. Després ja no vaig voler cap marit més. —Va arronsar les espatlles—. Però m’havia de fer càrrec dels fills, o sigui que estava massa enfeinada per morir de pena. I després vas venir tu, Carlos, que t’havies quedat orfe de mare quan no tenies ni un dia.

En Barney tenia la sensació que la Betsy, encara que els hagués obert el cor, amagava alguna cosa. Deia que no havia volgut un altre marit, però aquí s’acabava la història?

En Carlos va lligar caps.

—Per això en Francisco no em deixa casar amb la seva filla?

—Exacte. El problema no és la teva àvia anglesa. A qui considera impur és el teu avi musulmà.

—Merda.

—I aquest no és el pitjor problema que tens. Evidentment, l’Alonso també sap qui és en Youssef al-Khalil. La visita d’avui tot just ha estat el començament. Creu-me: tornarà.