IX

La batalla va durar tot el dia, i a mitja tarda en Rollo estava desesperat.

Havien tocat el San Martín centenars de vegades. Tres dels grans canons que portava havien caigut de les muntures i ja no es podien fer servir, però en tenien molts més. El vaixell estava ple de forats i surava gràcies a la feina dels bussos, els més valents d’entre els valents, que se submergien amb planxes de plom i estopa per apedaçar el buc mentre els canons no paraven de disparar. Tot al voltant d’en Rollo hi havia homes morts i ferits, molts cridant i suplicant a Déu o al seu sant preferit que els alliberés d’aquella agonia. L’aire que respirava tenia gust de sang i fum.

El María Juan havia patit uns danys tan terribles que ja no podia flotar, i havia vist amb desesperació com aquell vaixell magnífic s’enfonsava, a poc a poc però sense remei, entre les onades grises i fredes del mar del Nord, i desapareixia de la vista per sempre. El San Mateo estava a prop del final. Fent un esforç per mantenir-lo a flor d’aigua, la tripulació tirava per la borda tot el que es podia moure: canons, reixes, trossos de fusta i fins i tot els cadàvers dels seus camarades morts. El San Felipe estava tan malparat que no es podia governar i el vent i els corrents se l’enduien inexorablement lluny de la batalla, cap als bancs de sorra.

No era tan sols que els espanyols estiguessin en inferioritat numèrica. Eren soldats valents i mariners hàbils, però solien guanyar les batalles envestint i abordant els vaixells enemics, i els anglesos havien trobat la manera d’impedir-ho. Per tant, s’havien vist obligats a lluitar en un enfrontament d’artilleria, i en això no tenien gens d’avantatge. Els anglesos havien desenvolupat una tècnica per recarregar i disparar més pressa, i els espanyols no podien imitar-la. Els seus canons eren més grossos i més difícils de preparar: de vegades fins i tot requerien que els artillers es pengessin amb cordes a l’exterior del buc per inserir-hi la munició, cosa que, en plena batalla, era gairebé impossible.

El resultat va ser un desastre.

I com si volgués assegurar encara més la derrota, el vent havia canviat i ara bufava del nord, de manera que no podien fugir en aquella direcció. A l’est i el sud només hi havia barreres de sorra, i els anglesos els atacaven des de l’oest. Els espanyols estaven atrapats. Resistien amb coratge, però era qüestió de temps que els canons dels anglesos els enfonsessin o els fessin encallar als baixos sorrencs.

No tenien cap esperança.

X

A les quatre de la tarda va canviar el temps.

Una gropada inesperada va arribar des del sud-oest. A la coberta de l’Ark Royal de lord Howard, en Ned Willard estava xop de pluja i fustigat pels forts vents. Ho hauria pogut aguantar amb alegria, però l’empipava que ara l’armada espanyola quedava oculta darrere d’una cortina de pluja. La flota anglesa es va dirigir amb compte al lloc on hi hauria d’haver els espanyols, però havien marxat.

Podia ser que ara s’escapessin?

Al cap de mitja hora, la tempesta va escampar tan de pressa com havia arribat. Amb la llum del sol, que havia tornat de sobte, en Ned va veure consternat que els vaixells espanyols ara es trobaven dues milles més al nord i es desplaçaven de pressa.

L’Ark va hissar més veles i inicià la persecució, amb la resta de la flota al darrere, però necessitarien temps per atrapar-los; en Ned es va adonar que ja no hi hauria més combats abans de la nit.

Les dues flotes seguien de prop la costa est d’Anglaterra.

Es va fer fosc. En Ned estava esgotat i se’n va anar a dormir, completament vestit, a la seva llitera. L’endemà a trenc d’alba va mirar endavant i va veure que els espanyols eren a la mateixa distància, i continuaven dirigint-se cap al nord tan de pressa com podien.

Lord Howard era al seu lloc habitual al castell de popa, bevent cervesa fluixa.

—Què passa, senyor? —va preguntar amb cortesia en Ned—. Sembla que no els atrapem.

—No ens fa cap falta —va dir en Howard—. Mireu, fugen.

—On aniran?

—Bona pregunta. Tal com jo ho veig, estan obligats a fer la volta per l’extrem nord d’Escòcia i després girar cap al sud pel mar d’Irlanda… del qual no hi ha mapes, com ja sabeu.

En Ned no ho sabia.

—He estat al vostre costat cada hora dels últims onze dies i tanmateix no entenc com ha pogut passar tot això.

—El cert, sir Ned, és que és molt difícil conquerir una illa. L’invasor té uns desavantatges terribles. Se li acaben les provisions, és vulnerable quan intenta embarcar o desembarcar tropes i es perd en un territori poc conegut, o en aigües desconegudes. El que hem fet, sobretot, ha estat fer la guitza a l’enemic fins que les mateixes dificultats de l’empresa l’han superat.

En Ned va assentir amb el cap.

—I la reina Elisabet tenia raó de gastar-se diners en la marina —va dir.

—Exacte.

En Ned va mirar per damunt de les ones l’armada espanyola en retirada.

—Així, doncs, hem guanyat —va dir.

Gairebé no s’ho podia creure. Sabia que hauria d’estar fent bots d’alegria, i que probablement ho faria quan hagués assimilat la notícia, però ara estava atordit i prou.

—Sí —va dir somrient en Howard—, hem guanyat.

—Bé —va dir en Ned—, quina sorpresa.