El vam penjar davant de la catedral de Kingsbridge.

La Margery i jo no ens volíem afegir al públic, que era molt nombrós, però tampoc no podíem deixar d’anar-hi, de manera que ho vam veure des de la finestra de la casa vella. Ella va arrencar a plorar quan van portar en Rollo nu des de la casa consistorial, baixant pel carrer major fins a la plaça del mercat i el van fer pujar al patíbul.

Quan li van treure de cop el suport de sota els peus, la Margery es va posar a resar per la seva ànima. Com a protestant, no he cregut mai en les oracions per les ànimes dels morts, però la vaig acompanyar, per ella. I havia fet una cosa més pràctica, també per ella. En principi, havien d’obrir en Rollo per esbudellar-lo mentre encara era viu, i després l’havien d’esquarterar, però jo havia subornat el botxí, de manera que en Rollo va poder morir estrangulat abans que li fessin la mutilació ritual del cos. La multitud va quedar decebuda, perquè tothom frisava per veure patir aquell traïdor.

Després d’allò em vaig retirar de la vida de la cort. La Margery i jo vam tornar a Kingsbridge per quedar-nos-hi. En Roger, que no va saber mai que era fill meu, em va succeir com a membre del Parlament per Kingsbridge. El meu nebot Alfo es va convertir en l’home més ric de la ciutat. Jo vaig conservar el títol de lord de Wigleigh, ja que aleshores jo sentia un gran afecte per la gent del meu poblet.

Així, en Rollo va ser l’últim home que vaig enviar a la forca. Però resta per explicar una part encara més important de la història…