II

La torre nord de la catedral d’Anvers feia més de cent vint metres d’alçària. Havien projectat un parell de torres, però la meridional no l’havien construïda. L’Ebrima considerava que així, sola, era més imponent: un sol dit assenyalant recte cap al cel.

No podia evitar sentir-se impressionat quan entrava a la nau. L’estret passadís central era cobert amb una volta d’una alçària que semblava impossible. De vegades arribava a preguntar-se si el déu dels cristians no devia existir, al capdavall. I llavors recordava que, de tot el que s’edificava, res no es podia comparar amb la força i la majestuositat d’un riu.

Penjat al damunt de l’altar major hi havia l’orgull de la ciutat, un gran Crist crucificat, tallat en fusta, entre dos lladres. Anvers era una ciutat puixant i cultivada, i la seva catedral era rica en pintures, escultures, vitralls i objectes valuosos. I aquell dia, l’amic i soci de l’Ebrima, en Carlos, contribuiria a incrementar aquell tresor.

L’Ebrima esperava que això compensés l’espinós encontre amb el detestable Pieter Titelmans. Era un mal assumpte, tenir l’inquisidor general com a enemic.

Al mur meridional s’obria una capella dedicada a Urbà, el sant patró dels vinaters. Allà havien penjat el nou quadre, tapat amb una tela de vellut vermell. Havien reservat alguns seients de la petita capella per als amics i la família d’en Carlos i per als oficials del gremi dels treballadors del metall. Drets a la vora, anhelant veure la nova pintura, hi havia gairebé un centenar de veïns i comerciants coneguts seus, tots mudats amb els seus millors vestits.

L’Ebrima va notar que en Carlos estava radiant de felicitat. Ocupava un lloc d’honor a l’església, que era el centre de la gran ciutat. La cerimònia confirmaria que aquell era el seu lloc. Se sentia estimat, respectat i segur.

El pare Huus arribà per celebrar l’ofici de la consagració. Amb un sermó breu, va ponderar com n’era, de bon cristià, en Carlos: pujava els fills en la fe i esmerçava diners en l’ornamentació de la catedral. Fins i tot va assenyalar que estava destinat a prendre part en el govern de la ciutat, algun dia. A l’Ebrima li queia bé en Huus. El capellà sovint pronunciava sermons contra el protestantisme, però mai no aniria més lluny que predicar. L’Ebrima estava segur que en Huus no ho feia de bon grat, quan ajudava en Titelmans, i que si l’acompanyava era perquè el pressionaven.

Durant les pregàries, la mainada es va començar a neguitejar. Els costava escoltar tanta estona algú que parlava en el seu idioma, i si era en llatí, encara més. En Carlos els va fer callar amb un «xut!», però sense renyar-los: era un pare indulgent.

Quan l’ofici va tocar fi, en Huus va demanar a en Carlos que s’avancés per descobrir la pintura.

En Carlos agafà el vellut vermell i llavors va dubtar. L’Ebrima va pensar que estava a punt de pronunciar unes paraules, cosa que hauria estat un error: la gent corrent no parlava en veu alta a l’església, tret que fossin protestants. Llavors en Carlos va estirar la roba, primer amb un gest nerviós, després més decidit. Per fi la tela va caure com una cascada de color carmesí, i va deixar la pintura al descobert.

Les noces s’havien representat en una esplèndida casa de ciutat, que hauria pogut ser d’un banquer d’Anvers. Jesús seia al cap de taula, vestit amb una túnica blava. Al seu costat, l’amfitrió del banquet era un home d’espatlles amples amb una barba negra espessa que s’assemblava molt a en Carlos, i al costat d’en Carlos hi seia una dona rossa somrient, que podria molt ben ser l’Imke. Del grup que s’estava a la nau es va alçar una bonior de murmuris, i a mesura que anaven identificant altres rostres entre els convidats van anar somrient i deixant anar rialles: hi havia l’Ebrima amb un barret d’estil àrab, i l’Evi al seu costat, amb un vestit llarg que li realçava aquell pit tan generós que tenia; un home vestit de manera ostentosa situat al costat de l’Imke era, sens dubte, el seu pare, en Jan Wolman, i un majordom alt i prim d’aspecte ensopit que examinava les gerres de vi buides tenia una retirada amb l’Adam Smits, el vinater més cèlebre d’Anvers. Fins i tot hi havia un gos que era pastat al d’en Carlos, el Samsó.

El quadre quedava bé, a la capella, sobre els antics blocs de pedra de la catedral, il·luminat per la claror provinent d’una finestra encarada al sud. Els vestits dels rics convidats resplendien amb tons ataronjats, blaus i verds vius, en contrast amb el blanc de les tovalles i les parets clares del menjador.

En Carlos estava il·lusionat, i se li veia. El pare Huus li va estrènyer la mà i se’n va acomiadar. Tothom volia felicitar en Carlos, i ell se’n va anar cap el grup de gent, somrient i acceptant els elogis dels conciutadans. Al cap d’una estona va picar de mans i va anunciar:

—Escolteu! Esteu tots convidats a casa meva! I us prometo que el vi no s’acabarà!

Van recórrer en processó els carrers sinuosos del centre de la ciutat en direcció a la seva llar. Ell mateix els va fer pujar al pis de dalt, al grandiós menjador, on les viandes i el vi ja estaven a punt en unes taules. Els convidats es van posar a menjar de bona gana. Se’ls van afegir uns quants protestants que no havien anat a la catedral, entre ells l’Albert i la seva família.

L’Ebrima va agafar una copa i en va fer un bon glop. El vi de casa d’en Carlos sempre era bo. Es va eixugar la boca amb la màniga. Va notar com se li escalfava la sang i es va alegrar una mica. Va conversar afablement de negocis amb en Jan Wolman, amb l’Imke dels seus fills i amb en Carlos, breument, sobre un client que trigava a pagar una factura: el client era allà, gaudint de l’hospitalitat d’en Carlos, i l’Ebrima va pensar que era el moment d’abordar-lo i demanar-li els diners, però el seu amic no volia espatllar la festa. Els convidats van començar a fer més bullícia. La canalla es barallava, els nois adolescents miraven de festejar les noies i els homes casats flirtejaven amb les dones dels seus amics. L’Ebrima va pensar que les festes eren igual a tot arreu, fins i tot a l’Àfrica.

Aleshores va entrar en Pieter Titelmans.

L’Ebrima no se’n va adonar fins que no es va imposar el silenci a la sala; va començar per la porta i es va estendre cap a les quatre cantonades. Ell estava enraonant amb l’Albert dels avantatges dels canons de ferro colat en comparació amb els de coure, i llavors tots dos es van adonar que alguna cosa no anava a l’hora i van alçar els ulls. En Titelmans era a l’entrada i duia la gran creu d’argent, i avui també anava acompanyat del pare Huus i de quatre guàrdies.

—Què vol aquest miserable, ara? —va fer l’Ebrima.

—Potser ha vingut a felicitar en Carlos pel quadre —va dir l’Albert, inquiet, desitjant que el motiu fos aquell.

En Carlos es va obrir pas entre la concurrència, ara callada, i es va adreçar a en Titelmans en un to exageradament amical.

—Bon dia, degà Pieter —va dir—. Benvingut a casa meva. Prendreu una copa de vi?

En Titelmans va fer com si no l’hagués sentit.

—Hi ha cap protestant, aquí? —va preguntar.

—No ho crec —va respondre en Carlos—. Tot just arribem de la catedral, on hem descobert…

—Ja ho sé, el que heu fet a la catedral —el va interrompre l’inquisidor bruscament—. Hi ha cap protestant, aquí?

—Que jo bonament sàpiga, us puc assegurar que…

—Esteu a punt de dir-me una mentida. L’ensumo.

La bonhomia d’en Carlos es començava a esquerdar.

—Si no em creieu, per què m’ho pregunteu?

—Per posar-vos a prova. I ara calleu d’una vegada.

—Això és casa meva! —va saltar, embarbussant-se.

En Titelmans va alçar la veu perquè el sentís tothom:

—He vingut a veure l’Albert Willemsen.

Semblava que dubtés de qui era l’Albert —tan sols l’havia vist uns minuts al Prat de Lord Hubert—, i en un primer moment, l’Ebrima va desitjar que tothom fes com si l’Albert no hi fos. Però la gent no va ser prou viva, i molts es van girar estúpidament per mirar l’Albert.

Després de dubtar un segon, l’Albert, atemorit, va fer un pas endavant.

—Què voleu de mi? —li va engaltar fent gala d’un gran coratge.

—I la teva dona —va dir en Titelmans assenyalant-la.

Malauradament, la Betje era a prop de l’Albert, i la deducció de l’inquisidor va ser encertada. Blanca i amb posat temorós, la Betje es va avançar un pas.

—I la filla.

La Drike no era amb els seus pares, i en Titelmans no es devia recordar pas d’una noia de catorze anys.

—La nena no ha vingut —va mentir en Carlos, valerosament.

«Potser se salvarà», va pensar l’Ebrima, esperançat.

Però ella no volia salvar-se.

—Sóc jo, la Drike Willemsen —va dir de sobte una veu de nena.

A l’Ebrima li va caure l’ànima als peus.

La va distingir, al costat de la finestra, amb un vestit blanc, parlant amb el seu fillastre, i amb el gat d’en Carlos als braços.

—Tan sols és una nena, degà. Segur que… —va intervenir en Carlos.

Però la Drike no havia acabat.

—Sóc protestant —va admetre, desafiadora—, i en dono gràcies al Senyor.

Entre els convidats es van sentir murmuris d’admiració i també de consternació.

—Vine cap aquí —li va ordenar en Titelmans.

Ella va travessar la sala amb el cap ben alt, i l’Ebrima va pensar: «Punyeta!».

—Emporteu-vos-els tots tres —va ordenar l’inquisidor als seus escortes.

—Per què no ens deixeu en pau? —va cridar algú.

En Titelmans va alçar els ulls enfurismat en direcció al racó d’on havia vingut el crit, però no va poder clissar el qui l’havia fet. En canvi, l’Ebrima ho sabia: havia reconegut la veu del jove Matthus.

—Sí, torneu-vos-en a Ronse! —va cridar un altre home.

Els altres convidats van començar a aclamar la invectiva amb crits i xiulets. Els guàrdies d’en Titelmans van escortar la família Willemsen cap a fora de la sala. Quan l’inquisidor es girà per seguir-los, en Matthus li va llançar un panet, que li va picar a l’esquena. Ell va fer com si no l’hagués notat. Llavors va sortir volant una copa que va picar a la paret, a prop d’ell, i li va esquitxar la sotana. L’escridassada es va fer encara més forta i més grollera. L’inquisidor amb prou feines si va mantenir la dignitat: va sortir cames ajudeu-me per la porta abans no l’amenacessin amb alguna altra cosa.

Un cop va ser fora, la concurrència es posà a riure i aplaudir, però l’Ebrima sabia que no tenien motiu ni per somriure.