I

Mentre passejaven pel costat sud de l’Île de la Cité un divendres assolellat de juny, amb la catedral a un costat i el riu llambrejant a l’altre, la Sylvie Palot va preguntar a en Pierre Aumande:

—Però tu et vols casar amb mi o no?

Va tenir la satisfacció de veure-li el pànic als ulls per un instant. No passava sovint. Costava alterar la seva equanimitat: sempre mantenia el control.

Es va recuperar tan de pressa que la Sylvie es va pensar que gairebé se l’havia imaginat, aquell lapsus.

—És clar que em vull casar amb tu, vida meva —va dir, amb aire dolgut—. Com em pots preguntar una cosa així?

A ella li va saber greu al moment. L’adorava, no suportava veure’l trist o enfadat de cap manera. Ara, amb la brisa del riu despentinant-li la cabellera rossa, se’l veia especialment encisador. Però va fer el cor fort i va insistir:

—Ja fa més d’un any que estem promesos. És massa temps.

A la vida de la Sylvie tot rutllava. La llibreria del seu pare anava cada vegada millor; fins i tot estava fent plans per obrir una nova botiga a l’altra banda del riu, al barri de la universitat. El comerç il·legal de bíblies traduïdes al francès i altres llibres prohibits funcionava encara millor. Gairebé no hi havia cap dia que la Sylvie no anés al magatzem secret de la rue Du Mur a buscar un llibre o dos per vendre’ls a famílies protestants. A París i a tot arreu sorgien constantment noves congregacions protestants, com flors a la primavera. A més de difondre el veritable evangeli, els Palot en treien uns bons beneficis.

Però el comportament d’en Pierre la desconcertava i la preocupava.

—He d’acabar els estudis, i el pare Moineau es nega a deixar-me continuar estudiant si estic casat. Ja t’ho vaig explica, i vas estar d’acord a esperar.

—Durant un any. D’aquí a pocs dies s’acabaran les classes fins passat l’estiu. Tenim el consentiment dels meus pares. Tenim prou diners. Podem viure al pis de damunt de la botiga, almenys fins que tinguem criatures. Però tu no n’has dit ni una paraula.

—He escrit a la meva mare.

—No me n’havies dit res.

—Espero la seva resposta.

—Què li has preguntat?

—Si es troba prou bé per viatjar a París i venir al casament.

—I si no està bé?

—No ens preocupem d’aquestes coses fins que no passin.

A la Sylvie no li va agradar la resposta, però de moment ho va deixar estar.

—On farem la cerimònia oficial? —va insistir.

En Pierre va mirar de cua d’ull les torres de Notre Dame, ella es va posar a riure.

—Allà no —va dir—. És per a la noblesa.

—Doncs a la parròquia, suposo.

—I després farem el casament de debò a la nostra pròpia església.

Es referia a l’antic pavelló de caça del bosc. Els protestants encara no celebraven obertament el culte a París, però en algunes altres ciutats de França, sí.

—Suposo que hi haurem de convidar la marquesa —va dir en Pierre amb una ganyota de disgust.

—L’edifici és del seu marit…

Era una llàstima que en Pierre hagués començat amb mal peu quan va conèixer la marquesa Louise; després no havia aconseguit guanyar-se-la.

De fet, com més esforços feia ell per encisar-la, més fredament responia ella. La Sylvie havia suposat que en Pierre ho deixaria córrer amb una rialla, però semblava que no podia. El posava rabiós, i la Sylvie es va adonar que aquell promès seu que semblava tan segur de si mateix, en realitat, era tremendament sensible a qualsevol ofensa de tipus social.

Aquella vulnerabilitat feia que encara l’estimés més, però també l’amoïnava, no sabia per què.

—Suposo que no ho podem evitar —va dir en Pierre en to lleuger, però amb la mirada trista.

—Estrenaràs roba? —va preguntar la Sylvie, que sabia com li agradava comprar-se vestits.

—Bé, hauria de tenir una capa d’un gris ben seriós i protestant, oi? —va dir ell, somrient.

—Sí.

Era un bon fidel, participava en el culte cada setmana. De seguida havia conegut tothom de la congregació i sempre havia estat més que disposat a conèixer gent d’altres grups de la ciutat. Fins i tot havia assistit als serveis d’altres congregacions. Havia tingut moltíssimes ganes d’anar al sínode de París, que s’havia celebrat al maig —era la primera vegada que els protestants de París s’atrevien a fer una trobada com aquella—, però tot s’havia organitzat en gran secret i només hi havien convidat protestants que feia molt que n’eren. Tot i aquest rebuig, era un membre de ple dret de la comunitat, cosa que feia molt feliç la Sylvie.

—Segur que hi ha un sastre especialitzat en roba fosca per a protestants —va dir ell.

—Sí que n’hi ha un: en Duboeuf, a la rue Saint-Martin. El pare hi va, però només quan la mare l’hi obliga. Es podria permetre una capa nova cada any, però no vol gastar diners en el que anomena faramalla. Suposo que em comprarà un vestit de núvia, però no li farà gens de gràcia.

—Si no te’l compra ell, ho faré jo.

La Sylvie el va agafar pel braç, el va fer aturar-se i el va besar.

—Ets meravellós —va dir.

—I tu ets la noia més bonica de París. De tot França.

Això la va fer riure. No era veritat, tot i que el vestit negre amb el coll blanc li quedava molt bé. Tenia sort que els colors dels protestants li esqueien, amb els seus cabells foscos i la frescor del rostre. Aleshores es va recordar del seu objectiu i es va tornar a posar seriosa.

—Quan rebis la resposta de la teva mare…

—Sí?

—Hem de fixar una data. Digui el que digui, no vull esperar més.

—D’acord.

Per un moment no va estar segura de creure’s que havia dit que sí, i va dubtar abans d’alegrar-se’n.

—Ho dius de debò?

—És clar. Fixarem una data, t’ho prometo!

Va riure, encantada.

—T’estimo —va dir, i li va fer un altre petó.