IV

En Pierre Aumande va anar a l’apartament on tenia tancada la Louise de Nimes, la seva mantinguda des de feia quatre anys. La va trobar vestida amb robes cares, amb els cabells recollits en un pentinat elaborat, com si hagués d’anar a la cort, cosa que per descomptat mai no l’hi permetia fer. Sempre l’obligava a vestir-se d’una manera formal, perquè així intensificava el plaer que sentia en degradar-la. Qualsevol podia humiliar una criada, però la Louise era una marquesa.

No s’havia cansat d’aquell joc i tenia la sensació que mai no ho faria. No li pegava sovint perquè es feia mal a les mans. Ni tan sols cardava gaire amb ella. Hi havia maneres més exquisides de causar-li dolor. El que més li agradava era destrossar la seva dignitat.

Una vegada, ella s’havia escapat. Ell s’havia posat a riure: sabia què passaria. Els seus pocs amics i parents estaven morts de por, temien que, si l’acollien, ells també serien sospitosos d’heretgia, i per tant no tenia enlloc on anar. Nascuda en un entorn privilegiat, era profundament incapaç de guanyar-se tota sola la vida. Com tantes altres dones sense recursos, havia acabat prostituint-se per no morir-se de fam. Després d’una nit en un bordell li havia demanat que la tornés a acceptar.

Només per divertir-se, ell havia fingit desgana i l’havia obligat a agenollar-se i suplicar. Però, naturalment, el joc amb ella era massa bo per deixar-la marxar.

Avui es va endur una petita sorpresa quan va veure el seu fillastre, l’Alain, a l’apartament, assegut al costat de la Louise, en un sofà, en una conversa íntima.

—Alain i Louise! —va dir. Tots dos es van posar drets de cop—. Què hi fas, aquí? —va preguntar al noi.

—M’has dit que li portés aquest vestit —va dir l’Alain, assenyalant una peça estesa damunt d’una cadira.

Era veritat, va recordar en Pierre.

—Però no t’he dit que et passessis aquí la tarda fent safareig —rematà—. Torna al palau. Digues al duc Enric que l’aniré a veure de seguida i que m’he assabentat del pla de batalla del rei d’Espanya per envair Anglaterra.

L’Alain va aixecar les celles.

—Qui t’ho ha dit?

—Tant és. Espera’m a la porta de les estances del duc al palau. Podràs prendre’n notes.

Es va acostar a la Louise i li va grapejar els pits com si res.

El noi se’n va anar.

Tant l’Alain com la Louise tenien por d’en Pierre. En els moments d’introspecció, sabia que era per això que els mantenia a prop seu. No era perquè l’Alain li fos útil com a escarràs, ni per l’atractiu sexual de la dona. Allò eren coses secundàries. Li agradava que li tinguessin por. L’estimulava.

Li importava que fossin amics? No hi veia cap mal. Fins i tot podia entendre per què l’Alain podia sentir afinitat amb la Louise. Era una dona més gran que ell, una substituta de la mare.

Li va estrènyer més fort els pits.

—Sempre han estat el millor de tu —va dir.

Ella va fer una ganyota de disgust. L’expressió va durar un moment; la va esborrar de seguida, però ell ho va veure, i li va donar una bufetada.

—Treu-te aquesta expressió de la cara —va manar.

—Ho sento molt —féu ella amb humilitat—. Vols que et faci una mamada?

—No tinc temps. He vingut per dir-te que demà he convidat una persona a sopar. Vull recompensar l’home que m’ha explicat el pla de batalla dels espanyols. Ens serviràs el sopar.

—Molt bé.

—Despullada.

Ella se’l va quedar mirant.

—Despullada —va dir—, davant d’un desconegut?

—Actuaràs com si tot fos perfectament normal, però no portaràs gens de roba. Crec que li farà gràcia.

A ella li van venir llàgrimes als ulls.

—Res de res?

—Pots portar sabates.

La dona va aconseguir no plorar, però s’hi va haver d’esforçar.

—Desitges alguna cosa més?

—No. Només que ens serveixis.

—Molt bé.

Veure-la patir el va posar calent, i va tenir la temptació de quedar-s’hi més estona, però volia veure el duc Enric al més aviat possible. Va fer mitja volta i va sortir de la cambra. Quan tancava la porta la va sentir sanglotar, i va somriure amb plaer mentre baixava l’escala.