V

En Ned va veure que l’amagatall de llibres de la Sylvie estava camuflat amb molt d’enginy. Qualsevol que entrés al magatzem només hi veuria barrils apilats del terra al sostre. La majoria eren plens de sorra, però la Sylvie li va ensenyar que n’hi havia uns quants de buits, que es podien desplaçar fàcilment per accedir a l’espai on s’emmagatzemaven les caixes de llibres. Mai ningú no havia descobert el seu cau, l’hi havia dit ella.

Van apagar la llanterna, no fos cas que es filtrés una tènue resplendor a través de les escletxes i els poguessin descobrir des de fora, i van seure en la foscor, agafats de la mà. Les campanes repicaven frenèticament. El fragor del combat els arribava a les orelles: xiscles, crits rogallosos d’homes en lluita, trets escadussers. La Sylvie estava preocupada per la seva mare, però en Ned la persuadí que la Isabelle corria menys perill a casa seva que ella i ell estant al carrer.

Van seure durant hores, escoltant i esperant. La cridòria del carrer va començar a esmorteir-se quan una tènue llum va contornejar els marges de la porta, talment el marc d’un quadre, anunciant les primeres albors del dia.

—No ens podem quedar aquí per sempre —va dir la Sylvie.

En Ned va obrir uns dits la porta, va treure el cap amb cautela i, gràcies a la llum de l’alba, va poder resseguir amb la mirada la rue du Mur de punta a punta.

—Via lliure —va dir. I va sortir.

La Sylvie el va seguir i va tancar la porta darrere seu.

—Potser la matança ja s’ha acabat —va dir.

—Qui sap si s’han fet enrere abans de cometre atrocitats a plena llum del dia.

La Sylvie va citar el vers de l’evangeli segons sant Joan: «Els homes s’han estimat més les tenebres que la llum, perquè les seves obres eren dolentes».

Van endinsar-se al carrer, l’un al costat de l’altre, caminant amb pas ràpid. En Ned encara duia el braçal blanc, per si de cas. Confiava més en l’espasa que portava al maluc, i caminava amb la mà posada damunt l’empunyadura per sentir-se més tranquil. Es van dirigir al sud, cap al riu.

A la primera cantonada dos homes jeien morts fora d’una botiga de selles de muntar. En Ned es va quedar desconcertat en veure que anaven mig despullats. Els cossos, els hi tapava en part la figura d’una dona ja gran, de cabells blancs i amb un abric rònec, doblegada damunt d’ells. En Ned s’adonà de seguida que la vella despullava els cadàvers.

La roba de segona mà era valuosa: només els rics podien anar d’estrena. Fins i tot la roba interior rosegada i ronyosa es podia vendre com a draps per als paperaires. Aquella anciana miserable, doncs, robava la roba dels morts per vendre-la. Estirava la calça curta de les cames d’un cos i després fugia amb un bolic sota el braç. La nuesa dels cossos morts a ganivetades feia l’escena encara més indecent. En Ned s’adonà que la Sylvie desviava els ulls en passar-hi pel costat.

Van evitar els carrers principals, amplis i llargs, que permetien tenir un camp de visió més extens, i van avançar en zig-zag a través dels carrers estrets i tortuosos del barri de Les Halles. Fins i tot en aquells carrerons hi havia cossos. A la majoria els havien despullat, i en alguns punts n’hi havia d’amuntegats, com si haguessin hagut de fer lloc al carrer perquè la gent pogués passar. En Ned va veure les cares colrades dels qui treballaven a la intempèrie, les mans blanques i fines de les dones acabalades, i els braços i les cames esvelts dels infants. Va perdre el compte de quants n’hi havia. Era com una pintura litúrgica de l’infern en una església catòlica, però aquesta era real i la tenia davant dels nassos, en una de les ciutats més importants del món. La sensació de l’horror li va fer venir ganes de vomitar, i ho hauria fet si no hagués tingut la panxa buida. Va mirar la Sylvie: tenia la cara pàl·lida, però mostrava una funesta expressió de determinació.

Encara no havien vist el pitjor.

Als marges del riu, la milícia es desfeia dels cossos. Als morts i a alguns desvalguts malferits, els llençaven al Sena sense cap més cerimònia que la que haurien fet per a unes rates emmetzinades. N’hi havia que se n’anaven a la deriva, però d’altres amb prou feines es desplaçaven, i els marges poc profunds del riu ja estaven colgats de cadàvers. Un home intentava desencallar els cossos amb una perxa per portar-los fins al centre del corrent i deixar via lliure per a més cossos, però avançaven amb certa parsimònia, com si no tinguessin cap pressa per marxar.

Els homes estaven massa distrets en aquella tasca per fixar-se en en Ned i la Sylvie, que van accelerar el pas i van creuar el pont.