I

Dissabte al vespre, el duc Enric, posseït per la frustració de qui és jove i s’adona que el món no té res a veure amb el que s’esperava, es va empipar com una criatura.

—Fora d’aquí! —va cridar a en Pierre—. Estàs despatxat. No et vull tornar a veure.

Per primera vegada a la vida, en Pierre tenia tanta por d’Enric com n’havia tingut del seu pare, el duc Caratallada. Tenia un mal de ventre com si hi tingués una ferida.

—Entenc que estigueu enrabiat —va dir en Pierre amb desesperació. Sabia que la carrera d’Enric s’acabaria si ell no trobava una sortida a tot plegat.

—Vas dir que hi hauria aldarulls! —va bramar Enric—. I no ha estat així.

En Pierre va estendre els braços en un gest d’impotència.

—És cosa de la reina mare, que ha mantingut l’ordre públic.

Eren al palau dels De Guisa, a la rue Vieille du Temple, a la mateixa sala opulent on havia vist per primera vegada el duc Francesc i el cardenal Carles. I ara se sentia tan humiliat com catorze anys enrere, quan era un simple estudiant acusat d’utilitzar fraudulentament el cognom De Guisa. Estava a un pas de perdre tot el que havia guanyat des d’aleshores. S’imaginava les mirades de satisfacció i el menyspreu a les cares dels seus enemics, i va contenir les llàgrimes.

Tant de bo el cardenal Carles hagués estat allí. La família necessitava la seva política astuta i despietada. Però Carles era a Roma per afers de l’Església. En Pierre estava sol.

—Has intentat assassinar en Coligny i has fallat! —Enric estava que mossegava—. Ets un inepte.

En Pierre es regirava.

—Vaig demanar a en Biron que donés un mosquet a en Louviers, però va dir que seria massa voluminós.

—Em vas assegurar que els hugonots s’alçarien encara que en Coligny només estigués malferit.

—La visita del rei a en Coligny va calmar els ànims.

—No n’encertes ni una! Aviat tots els nobles hugonots marxaran de París i se’n tornaran a casa triomfants, i haurem deixat escapar una oportunitat perquè et vaig fer cas. Cosa que no penso tornar a fer mai més.

En Pierre feia els impossibles per pensar amb el cap clar, malgrat l’atac de còlera d’Enric. Sabia què calia fer, però l’escoltaria, el duc, tan malhumorat com estava?

—Em preguntava quin consell ens donaria en Carles, el vostre oncle —va dir.

Enric es va quedar clavat en sentir aquella reflexió. L’expressió de còlera se li va relaxar una mica, semblava interessat a escoltar-lo.

—I doncs, què diria?

—Jo crec que suggeriria que actuem senzillament com si la rebel·lió protestant hagués esclatat.

Enric no era precisament ràpid caçant les paraules al vol.

—Què vols dir?

—Que repiqui la campana de Saint-Germain l’Auxerrois. —En Pierre subjectava el quadern amb cobertes de pell negra on havia apuntat els noms dels assassins i les víctimes corresponents al costat—. Els nobles fidels al règim creuran que els hugonots s’han alçat i liquidaran els seus cabdills per salvar la vida del rei.

Enric es va quedar descol·locat perquè era un pla atrevit, però no el va descartar de seguida, de manera que en Pierre va recuperar l’esperança.

—Els hugonots prendran represàlies —va dir el duc.

—Doteu la milícia d’armes.

—Això només ho pot fer el prebost dels mercaders. —Aquest càrrec tenia els mateixos poders que el batlle—. I no obeirà les meves ordres.

—Deixeu-me’l a mi.

No sabia ben bé com se les enginyaria, però de moment tot fluïa: Enric es deixava convèncer i ara ell no es podia permetre espifiar-la amb els detalls.

—En podem estar segurs, que la milícia derrotarà els hugonots? Pensa que als ravals n’hi ha a milers. I si tots es concentren a la ciutat per defensar els seus germans? Podria ser una batalla molt igualada.

—Tancarem els portals d’entrada a la ciutat.

París estava fortificada i pràcticament encerclada per un canal. Cada entrada a la muralla comunicava amb un dels ponts que franquejaven l’aigua. Amb les portes tancades i barrades era difícil entrar o sortir de la ciutat.

—Et dic el mateix: només el prebost ho pot fer.

—I jo us responc el mateix: vós deixeu-me’l a mi. —Arribats a aquell punt en Pierre s’havia d’espavilar a prometre el que fos per recuperar el suport d’Enric—. Vós només us heu de preocupar de tenir preparats els vostres homes per anar a casa d’en Coligny i matar-lo així que jo us ho digui.

—A en Coligny el protegeixen monsieur de Cosseins i cinquanta homes de la guàrdia reial. A banda de la seva gent.

—En Cosseins és l’home del rei.

—Creus que el rei li dirà que abaixi la guàrdia?

En Pierre va dir el primer que li va venir al cap.

—En Cosseins es pensarà que el rei l’hi ha dit.

Enric va mirar fixament en Pierre una llarga estona.

—N’estàs segur, que pots aconseguir tot això?

—Sí —va mentir en Pierre; ho havia d’intentar—. Però no patiu, que vós no correreu cap perill —va dir convençut—. Posat el cas que jo falli, com a molt haureu reunit els vostres homes en va, res més.

El jove duc es va decidir.

—Quant temps necessites?

En Pierre es va aixecar.

—Abans de la mitjanit ja hauré tornat —va dir.

Una altra promesa que no sabia si podria complir.

Va marxar de la cambra amb el quadern sota el braç.

En Georges Biron s’esperava a fora.

—Ensella dos cavalls —li va ordenar en Pierre—. Se’ns ha girat feina.

No podien sortir per la porta principal, a fora s’aglomerava una multitud d’hugonots exaltats. Creien que Enric era responsable de l’assassinat fallit, com pràcticament tothom, i clamaven venjança. Amb tot, de moment no feien prou mal per justificar que els homes d’Enric obrissin foc. Per sort, la casa era descomunal, ocupava una illa sencera de la ciutat, i hi havia entrades i sortides alternatives. En Pierre i en Biron es van esmunyir per una porta lateral.

Es dirigiren a la Grève, la plaça central on vivia el prebost. Els carrerons estrets i tortuosos de París eren tan enrevessats com el pla que en Pierre traçava mentalment. Feia temps que orquestrava aquell complot, però s’havia presentat de la manera més inesperada, i ara havia d’improvisar. Va respirar fondo, buscant la serenor. Aquesta era l’aposta més arriscada de la seva vida. Hi havia massa coses que podien anar malament. N’hi havia prou que fallés una part del pla perquè tot se n’anés a fer punyetes. No seria capaç de sortir airós d’un altre desastre. La seva vida de riquesa i poder com a conseller de la família de Guisa tindria un final lamentable.

Va intentar no pensar-hi.

El prebost era un impressor i llibreter acabalat que es deia Jean le Charron. En Pierre el va importunar mentre sopava amb la família i li digué que el rei el volia veure.

No era veritat, és clar. Cauria al parany, en Le Charron?

Per casualitat, feia només una setmana que en Le Charron era prebost, i la visita del famós Pierre Aumande de Guisa el va impressionar. Estava emocionat que el rei l’hagués fet cridar, massa fins i tot per comprovar la veracitat del missatge, de manera que s’avingué a anar-hi de seguida. En Pierre havia superat el primer obstacle.

En Le Charron va ensellar el seu cavall i tots trets van cavalcar en ple crepuscle del dia fins al palau del Louvre.

En Biron es va quedar al pati quadrat mentre en Pierre portava en Le Charron cap dins. L’estatus d’en Pierre era prou alt per entrar fins al guarda-roba, la sala d’espera que hi havia al costat de la d’audiències, però d’allà no passava.

Aquell era un altre moment perillós. El rei Carles no havia fet cridar en Pierre ni en Le Charron. I ell no era suficientment d’alt llinatge —ni de bon tros— per tenir contacte directe amb el rei.

Va deixar en Le Charron en un racó de l’habitació i s’adreçà al porter en un to assertiu i serè que no admetia desobediència.

—Fes el favor d’avisar a Sa Majestat que porto un missatge d’Enric, el duc de Guisa.

El rei Carles no havia parlat amb Enric, ni s’havia trobat amb ell, de fet, d’ençà de l’assassinat fallit. En Pierre estava convençut que Carles tindria curiositat per saber què diria Enric en defensa seva.

L’espera es va fer llarga fins que, per fi, li van dir que passés.

Abans d’entrar a la sala d’audiències, però, en Pierre va avisar a en Le Charron que no es mogués del guarda-roba.

El rei Carles i la reina Caterina eren a taula, acabant de sopar. En Pierre va lamentar la presència de Caterina. A Carles l’hauria enredat fàcilment, però la mare era més viva i desconfiada.

Va encetar el discurs:

—El meu noble senyor, el duc de Guisa, us prega humilment que el perdoneu per no haver vingut a la cort en persona.

Per bé que Carles va acceptar les disculpes assentint amb el cap, Caterina, que era asseguda al seu davant, no va ser tan fàcil d’acontentar.

—I quins motius té per no haver vingut? —preguntà ella asprament—. Que potser el rosega la consciència?

En Pierre havia previst la pregunta i la resposta va ser imminent.

—El duc tem per la seva vida, majestat. Hi ha una multitud d’hugonots armats a les portes de casa seva a tota hora. No pot sortir-ne sense arriscar la vida. Els hugonots tramen la revenja. N’hi ha a milers, a la ciutat i als ravals, van armats i tenen ganes de fer córrer la sang.

—Us equivoqueu —el va interrompre la reina mare—. Sa Majestat el rei ha calmat les seves pors. Ha ordenat una investigació sobre el tiroteig i ha promès una recompensa. Ha visitat en Coligny, que jeu malferit al llit. Potser hi ha alguns caps calents a la rue Vielle du Temple, però els seus cabdills estan satisfets.

—Això mateix és el que vaig dir al duc Enric —va dir en Pierre—. Però ell creu que els hugonots estan a punt d’alçar-se en rebel·lió i tem que la seva única esperança sigui orquestrar un atac preventiu, i aniquilar la seva capacitat d’amenaça contra seu.

—Digueu-li —va dir el rei—, que jo, el rei Carles novè, garantiré la seva seguretat.

—Gràcies, majestat. Sens dubte li transmetré aquesta garantia tan poderosa. —De fet, l’aval del rei era gairebé paper mullat. Un rei fort, temut pels seus barons, hauria de ser capaç de protegir el duc, però Carles era físicament i psicològicament feble. Sens dubte, Caterina n’era conscient, encara que Carles no ho fos, de manera que en Pierre va adreçar les següents paraules a ella—. Però el duc Enric us demana si pot suggerir un gest que pogués anar més enllà. —Va contenir la respiració. Era un atreviment: el rei podia escoltar els consells dels nobles, però no era habitual que ho fes si el missatge procedia d’un subordinat.

Es va fer un silenci. En Pierre tenia por que l’acomiadessin per insolent.

Caterina se’l mirava de reüll. La regent sabia que aquell era el motiu real de la visita d’en Pierre. Però no l’amonestà. En el fons era un termòmetre del fràgil control de la reina i de fins a quin punt la ciutat estava a tocar del caos.

—Què voleu? —va dir el rei a l’últim.

—Unes simples mesures de seguretat que protegiria de la violència tots dos bàndols.

Caterina semblava desconfiada.

—Com ara?

—Tancar les portes de la ciutat, de manera que ningú d’extramurs hi pugui entrar: ni els hugonots dels ravals ni els reforços catòlics. —En Pierre va fer una pausa. Els reforços catòlics eren imaginaris. Eren els hugonots els que volia mantenir fora. Però li veuria el llautó, Caterina?

—Ben mirat, trobo que és bona idea —va dir el rei Carles.

Caterina va guardar silenci.

En Pierre va continuar com si hagués rebut el vistiplau.

—Després, caldria encadenar els vaixells al moll i posar les cadenes de ferro al riu per evitar que els vaixells hostils avancin cap a la ciutat. D’aquesta manera, els esvalotadors no podran entrar a París pel Sena. —I els hugonots no podrien escapar.

—Una mesura de seguretat també assenyada —va dir el rei.

En Pierre tenia la sensació de guanyar la partida i continuà fent la seva.

—Ordeneu al prebost que doti d’armes la milícia i aposteu guàrdies a les cruïlles més importants de la ciutat, amb ordres de fer recular qualsevol grup important d’homes armats, independentment de la religió que defensin.

Caterina de seguida es va adonar que aquell moviment no era neutral.

—Tots els membres de la milícia són catòlics, és clar —va dir.

—Evidentment —va reconèixer en Pierre—. Però són l’únic mitjà que tenim per mantenir l’ordre. —No va afegir res més. Preferia no entrar en un debat sobre imparcialitat, perquè en el fons aquell pla no tenia res de neutral. Però la màxima preocupació de Caterina era mantenir l’ordre.

—No hi veig cap mal en aquestes mesures defensives —digué Carles a la seva mare.

—Potser no —replicà Caterina. La regent desconfiava de tota la família de Guisa, però el que suggeria en Pierre semblava prou lògic.

—El duc encara té un altre suggeriment —digué en Pierre. El duc no havia suggerit res, però el protocol exigia que en Pierre fes veure que les idees venien del seu senyor aristòcrata—: desplegar l’artilleria de la ciutat. Si formem una fila armada a la place de Grève, la tindrem preparada per defensar l’Ajuntament o la podem reubicar en una altra posició si cal. —«O pot sufocar un tumult de protestants a trets», va pensar.

El rei assentia amb el cap.

—Hauríem de fer tot això. El duc de Guisa és un estrateg militar acreditat. Transferiu-li el meu agraïment.

En Pierre va fer una reverència.

—Hauràs de fer cridar el prebost —advertí Caterina a Carles. Sens dubte, la regent pensava que podia retardar l’aplicació de les mesures per guanyar temps per meditar els suggeriments d’en Pierre i trobar-hi els inconvenients.

Però en Pierre no li va donar aquella oportunitat.

—Majestat, m’he pres la llibertat de portar el prebost amb mi, i de fet el teniu a fora a la porta, esperant les vostres ordres.

—Ben fet —digué Carles—. Digueu-li que passi.

En Le Charron va entrar fent grans reverències, emocionat i intimidat davant la presència reial.

En Pierre s’apropià de la paraula del monarca i ordenà a en Le Charron que desplegués totes les mesures que ell havia proposat. Mentre parlava, en Pierre tenia por que Carles, o més aviat Caterina, s’hi repensessin, però tots dos es limitaven a assentir amb el cap. Caterina feia cara de no creure’s del tot que el duc Enric només volgués protegir-se i evitar aldarulls, però era evident que no s’imaginava quins altres motius podia tenir i no va mostrar la seva disconformitat.

En Le Charron es va desfer en agraïments al rei per l’honor de complir les seves ordres i es comprometé a obeir-les diligentment. Tot seguit els van acomiadar. Mentre es retiraven, sense donar l’esquena al rei i en posat de reverència, en Pierre es feia creus d’haver-se sortit amb la seva, i a cada moment temia que Caterina li demanés que tornés a entrar. Quan va ser fora i la porta es va tancar, ja estava un pas més a tocar de la victòria.

En Le Charron i ell van travessar el guarda-roba, la sala de guàrdia i després van baixar escales avall.

Quan van sortir al pati quadrat ja s’havia fet de nit. En Biron els esperava allí mateix amb els cavalls.

Abans de separar-se del prebost, en Pierre encara tenia una ensarronada pendent.

—Hi ha una altra cosa que el rei s’ha oblidat d’esmentar —va dir.

Aquella frase per si sola hauria despertat de seguida les sospites d’un cortesà amb experiència, però en Le Charron estava enlluernat per l’aparent proximitat d’en Pierre amb el monarca i hauria donat el que fos per complaure’l.

—El que Sa Majestat mani, és clar —va dir.

—Si la vida del rei corre perill, la campana de Saint-Germain l’Auxerrois repicarà ininterrompudament, i les altres esglésies amb sacerdots catòlics de confiança li seguiran l’exemple a tot París. Aquest serà el senyal que us alertarà si els hugonots s’alcen en rebel·lió contra el rei, i haureu de sufocar la revolta.

—De debò creieu que això pot passar? —digué en Le Charron amb un pam de boca oberta.

—Podria ser aquesta mateixa nit, o sigui que estigueu preparats.

A en Le Charron no se li va ocórrer dubtar d’en Pierre. Va acceptar el que li deia com un fet.

—Hi estarem —va prometre.

En Pierre va treure el quadern amb cobertes de pell negra de la bossa que duia creuada. Va arrencar-ne les pàgines que contenien els noms dels botxins d’alta estirp i les seves víctimes. Les altres pàgines estaven dedicades a mers hugonots de París. Va allargar el quadern a en Le Charron.

—Aquí teniu una llista de tots els protestants destacats de París, amb les adreces —va dir.

En Le Charron es va quedar estupefacte.

—No sabia que existís un document com aquest!

—Fa anys que hi treballo —va dir en Pierre, no sense un pessic d’orgull—. Avui compleix el seu objectiu.

En Le Charron va agafar el quadern amb gran respecte.

—Gràcies.

—Si sentiu les campanes —digué en Pierre solemnement—, teniu l’obligació de matar tota persona citada en aquest llibre.

En Le Charron es va empassar la saliva. Fins aquell moment no s’havia adonat que podia acabar involucrat en una matança. Però en Pierre l’havia conduït fins a aquell punt tan sigil·losament, d’una manera tan gradual i amb tant de fonament que s’hi va avenir assentint amb el cap. Fins i tot hi aportà un suggeriment propi.

—Si s’arriba a la lluita, ordenaré a la milícia que porti una identificació, potser amb un braçal blanc, perquè així es reconeguin uns i altres.

—Molt bona pensada —va dir en Pierre—. Diré a Sa Majestat que ha estat idea vostra.

En Le Charron estava que no hi cabia de l’emoció.

—Seria un gran honor.

—I ara vinga, aneu. Que teniu feina.

—Sí. —En Le Carron va pujar al cavall aferrant el quadern negre amb les mans. Abans de marxar va tenir un petit moment de conflicte—. Esperem que al final no calgui desplegar cap d’aquestes precaucions.

—Tant de bo —va dir en Pierre, fingint.

En Le Charron va marxar a tota brida.

I en Biron muntà al seu cavall.

En Pierre es va aturar un moment i va girar la mirada, observant el palau d’estil italià del qual acabava de sortir. No es podia creure que hagués engalipat els seus inquilins reials. Però quan el pànic assetjava els governants, aleshores corrien a buscar una acció a la desesperada, i s’aferraven a qualsevol pla que fos mitjanament prometedor.

De tota manera, encara no podia cantar victòria. Tots els seus esforços dels últims dies havien estat fallits, i encara quedaven hores perquè el pla d’aquella nit, més complicat que cap altre, no s’esguerrés.

Va pujar tot sol a la sella.

—A la rue de Béthisy —va dir a en Biron—. Som-hi.

L’allotjament de Coligny era a prop. A fora, davant del portal, hi havia els guàrdies reials. Uns quants formaven una cua amb arcabussos i llances; uns altres seien a terra, suposadament descansant, amb les armes a l’abast. Eren una barrera nefasta.

En Pierre va frenar el cavall i digué al guàrdia:

—Porto un missatge de Sa Majestat el rei per a monsieur de Cosseins.

—Jo mateix li donaré el missatge —va dir el guàrdia.

—No, no ho faràs. Vés a buscar-lo.

—Ara dorm.

—Vols que torni al Louvre i expliqui que el teu amo no es vol aixecar del llit per rebre un missatge del rei?

—No, senyor, és clar que no, disculpeu-me. —L’home va marxar i va tornar al cap d’un minut amb en Cosseins, que era evident que s’havia quedat adormit amb la roba posada.

—Hi ha hagut un canvi de plans —va dir en Pierre a en Cosseins—. Els hugonots han conspirat per atacar la persona del rei i apropiar-se del control del govern. El complot l’han frustrat homes lleials al rei, però ara en Carles vol tenir en Coligny arrestat.

En Cosseins no era tan ingenu com en Le Charron. Semblava escèptic, potser pensava que considerar el conseller del duc de Guisa com a missatger del rei era una situació insòlita.

—Tenim alguna cosa que ho confirmi? —va preguntar, amoïnat.

—No cal que l’arresteu vós. El rei ja enviarà algú altre.

En Cosseins va arronsar les espatlles. Allò no el comprometia en res.

—Molt bé, doncs —va dir.

—Només heu d’estar preparats —li advertí en Pierre, i va marxar amb el cavall.

Havia fet tot el que depenia d’ell. Amb una tirallonga de petits enganys convincents, havia aplanat el camí per a l’Harmagedon. Ara només podia esperar que la gent que intentava manipular, començant pel rei i passant per tota la resta fins al sacerdot de Saint-Germain l’Auxerrois, actuessin d’acord amb els càlculs que havia fet.

La munió de gent que s’aplegava a la rue Vieille du Temple havia disminuït en fer-se de nit, però encara hi havia prou hugonots exaltats perquè en Pierre i en Biron haguessin d’entrar al palau per la porta lateral.

El primer dubte era si el duc Enric estaria a punt. Normalment estava preparat per entrar en acció, però ara havia perdut la fe en en Pierre i podia ser que hagués canviat de parer i hagués decidit no reunir els seus homes.

En Pierre va respirar tranquil i entusiasmat en veure cinquanta homes armats al pati interior, i mossos de quadra aguantant els cavalls ensellats. Va veure en Rasteau, l’home sense nas, i el seu etern company, en Brocard. Les torxes flamejants feien llambregar les cuirasses i els cascos. Era un grup disciplinat de petits aristòcrates i homes d’armes, i s’esperaven en silenci, en una escena de pregona amenaça.

En Pierre es va obrir pas entre la gentada fins al centre, on hi havia el duc.

—I doncs? —va dir així que va veure en Pierre.

—Tot està a punt —va assegurar en Pierre—. El rei ha acceptat tot el que volíem. El prebost està armant la milícia i desplegant l’artilleria de la ciutat, tal com havíem quedat. —«Així ho espero», va pensar.

—I en Cosseins?

—Li he dit que el rei enviaria algú a arrestar en Coligny. Si no m’ha cregut, hi haureu d’intervenir vós.

—Que així sigui. —Enric es va girar cap als seus homes i alçà la veu—. Marxarem per la porta principal —va anunciar—. Que morin tots els que se’ns posin al davant.

Van muntar als cavalls. Un mosso allargà a en Pierre un cinturó amb una arma embeinada. Se’l va cenyir i va pujar d’un salt tot sol a la sella. Intentaria no involucrar-se personalment en la lluita, si podia, però valia més anar preparat.

Va mirar per l’arc rodó de la porta caladissa i va veure-hi dos servents que apujaven el gran rastell de ferro. El tumult que s’esperava a fora es va quedar desconcertat per uns instants. No havien previst cap reacció davant d’una situació com aquella: no s’esperaven que obrissin la porta. Aleshores el duc Enric esperonà el seu cavall i l’esquadró va sortir a l’atac: el terra tremolà amb el sobtat terrabastall de les peülles i el tumult es dispersà, pres del pànic. Però no tots es van poder escapar. Entre crits, els robustos cavalls carregaren contra la multitud, els cavallers brandaven les espases i els ferits o morts es comptaven per desenes.

La matança acabava de començar.

Van fer retrunyir els carrers cavalcant a velocitats temeràries. Els pocs parisencs que al tard encara corrien per la ciutat s’afanyaven a sortir del mig per por de perdre-hi la vida. En Pierre estava emocionat i neguitós. Aquell era el moment pel qual tant havia treballat d’ençà que el rei Carles havia signat el vergonyós tractat de pau de Saint Germain. L’acció d’aquella nit demostraria a tothom que França no toleraria mai l’heretgia, i que a la família de Guisa no se la podia desoir. Tenia por, però sentia un entusiasme desbordant.

Li amoïnava en Cosseins. Tant de bo hagués estat capaç d’arrencar-li un compromís de cooperació, però l’home sabia el que es feia. Si al final oposava resistència, hi hauria una escaramussa ferotge que donaria temps a Coligny per fugir. Tot el pla podia anar-se’n en orris per aquest detall.

El palau dels De Guisa se situava a la meitat oriental de la ciutat, i l’allotjament de Coligny era a la meitat occidental, però la distància era petita i a aquella hora de la nit hi havia pocs obstacles pels carrers. En pocs minuts, els cavallers s’havien plantat a la rue de Béthisy.

Els homes d’en Cosseins devien haver sentit el repic de les peülles a la llunyania, i quan ja s’atansaven, quan en Pierre ja distingia la residència de Coligny a la llum de les estrelles, ja havien format d’una manera més ordenada i temible que feia una hora; s’havien disposat en fileres davant de la porta, amb les llances i les armes a punt.

El duc Enric va frenar el cavall amb les regnes i cridà:

—He vingut a arrestar en Gaspard de Coligny. Obriu la porta en nom del rei!

En Cosseins va fer un pas endavant; les torxes dels homes dels De Guisa li il·luminaven ben bé la cara.

—Jo no he rebut aquestes instruccions —va dir.

—Cosseins —digué Enric—, sou un bon catòlic i un fidel servent de Sa Majestat el rei Carles, però no acceptaré un no per resposta. Tinc ordres del rei i les executaré, encara que primer us hagi de matar.

En Cosseins va dubtar. Es trobava en una posició complicada, tal com havia previst en Pierre. A ell li havien encomanat la protecció de Coligny; tanmateix, podia ser que el rei hagués canviat d’idea i n’hagués ordenat la detenció. I si ell oferia resistència al duc Enric i els dos grups d’homes armats arribaven a les mans, correria molta sang, segurament la seva inclosa.

Tal com havia esperat en Pierre, en Cosseins decidí, de moment, salvar la vida, i més endavant ja n’acceptaria les conseqüències.

—Obriu! —va cridar.

La porta es va obrir i els homes dels De Guisa, exultants, entraren desbocats al pati.

L’entrada principal de la casa tenia una gran porta de fusta massissa, de doble batent, reforçada amb ferro. Així que en Pierre va ser dins del pati, va sentir que aquella porta es tancava d’un cop. Va suposar que els guàrdies personals de Coligny serien a l’altre costat. Els homes dels De Guisa van començar a envestir la porta amb les espases, i un d’ells va disparar al pany. En Pierre va pensar amb frustració que havien estat ben ximples de no portar un parell de maces. Un cop més, el neguitejava que el retard permetés fugir a Coligny. Ningú no havia pensat a comprovar si hi havia una sortida pel darrere.

Però la porta va cedir i es va obrir de bursada. Hi va haver una lluita aferrissada a les escales contra uns sis guàrdies que intentaven contenir els De Guisa, però els homes de Coligny estaven en minoria i en qüestió de minuts tots jeien morts o moribunds.

En Pierre va saltar del cavall i va córrer escales amunt. Els homes d’armes van obrir la porta de bat a bat.

—Aquí dins! —va cridar un d’ells, i va seguir la veu fins a una grandiosa habitació.

Coligny s’havia agenollat al peu de llit, anava vestit amb la camisa de dormir, els cabells blancs coberts amb una gorra, el braç ferit en un cabestrell. Pregava en veu alta.

Els homes d’armes dubtaven d’assassinar un home mentre resava.

Però tots ells havien fet coses pitjors.

En Pierre cridà:

—De què teniu por? Maleït sia, mateu-lo!

Un home dels De Guisa de nom Besme va clavar l’espasa al pit de Coligny. Quan la va treure, la sang relluent sortia a borbollons de la ferida. Coligny va caure de bocaterrosa.

En Pierre es precipità cap a la finestra i l’obrí. Va veure Enric a l’esplanada que hi havia davant la casa.

—Duc Enric! —va cridar—. Tinc l’orgull de dir que en Coligny és mort!

—Ensenya’m el cos! —li replicà Enric.

En Pierre es girà cap dins.

—Besme —va dir—. Porta el cos aquí.

L’home va agafar Coligny per sota els braços i va arrossegar-lo per terra.

—Alça’l quan arribis a la finestra —va ordenar-li en Pierre.

En Besme obeí.

—No li veig la cara! —cridà Enric.

Impacient, en Pierre va engrapar el cos pels malucs i el va aixecar a força de braços. El cos es desplomà sobre l’ampit de la finestra, es precipità al buit i anà a espetegar d’una patacada sobre les llambordes, de panxa a terra.

Enric va baixar del cavall. En un gest de menyspreu i repugnància, va tombar el cos amb el peu.

—És ell —va dir—. L’home que va matar el meu pare.

Els homes que l’envoltaven van fer crits d’alegria.

—Ja està fet —va dir Enric—. Que repiqui la campana de Saint-Germain l’Auxerrois.