III

Els dies posteriors al funeral, en Ned pensava en el moment en què es reuniria amb el Creador, i es preguntava si se sentiria orgullós de la vida que havia fet. S’havia consagrat a una visió d’una Anglaterra on no morís ningú a causa de la religió, una visió compartida amb la reina Elisabet. Podria dir que havia fet tots els possibles per defensar aquest ideal?

Potser el principal perill era el rei Felip II de Castella. Felip sempre estava en guerra, sovint per diferències religioses. Combatia els musulmans otomans al Mediterrani i els protestants dels Països Baixos. En Ned estava segur que, tard o d’hora, desviaria l’atenció cap a Anglaterra i l’Església anglicana.

Espanya era el regne més ric i poderós del món, i ningú no sabia com defensar Anglaterra.

En Ned compartia aquesta preocupació amb el seu germà.

—L’única cosa en què la reina Elisabet gasta diners de bon grat és l’armada —li va dir—. Però mai no tindrem una flota que pugui rivalitzar amb els galions del rei Felip.

Estaven asseguts al menjador, acabant d’esmorzar. En Barney estava a punt d’anar-se’n a Combe Harbour, on li estaven carregant el vaixell de provisions per al proper viatge. Havia canviat el nom del vaixell pel d’Alice, per la seva mare.

—Anglaterra no necessita galions —va afirmar en Barney.

En Ned es va quedar parat. Estava a punt de donar un tall de peix fumat a la Maddie, la gata fosca de taques, filla o potser néta de l’animal de companyia que tenia de petit, però va restar immòbil i va alçar els ulls cap en Barney.

—I què necessitem, segons tu?

—Els espanyols tenen la idea que cal disposar de vaixells grans per transportar centenars de soldats. Ells tenen la tàctica d’envestir a fi que els soldats puguin abordar la nau enemiga i derrotar la tripulació.

—És lògic.

—I sovint funciona. Però els galions tenen un castell de popa amb cabines per a tots els oficials i nobles de bord. És una estructura que va amb una vela que no es pot ajustar i que empeny el vaixell en la direcció del vent, independentment d’on vulgui anar el capità. En altres paraules, fa que el vaixell sigui més difícil de governar.

La gata, que s’esperava, va deixar anar un miol planyívol, i en Ned li va donar el peix.

—Doncs si no ens cal tenir galions, què necessitem per protegir-nos? —va voler saber.

—La reina hauria de construir vaixells estrets i baixos, és a dir, més maniobrables. Una nau àgil pot ballar al voltant d’un galió, disparant-li, sense deixar que el galió s’atansi prou perquè els soldats que porta l’abordin.

—L’hi he d’explicar, això.

—L’altre factor crucial a les batalles navals és la velocitat de recàrrega.

—Ah, sí?

—És més important que tenir armes pesades. Els meus mariners estan entrenats per netejar el tub i tornar a carregar el canó d’una manera ràpida i segura. Amb pràctica, ho poden fer en menys de cinc minuts. Una vegada t’has atansat prou per tocar el vaixell enemic a cada tret, tot depèn de quantes vegades puguis disparar. Una pluja constant de bales de canó desmoralitza i destrossa l’enemic de seguida.

En Ned estava meravellat. La reina Elisabet no tenia un exèrcit permanent, de manera que l’armada era l’única força militar estable d’Anglaterra. El país no era ric, en comparació amb els altres països europeus, però tota la prosperitat que tenien els havia arribat del comerç d’ultramar. L’armada era una presència formidable a alta mar, que feia que els altres dubtessin abans d’atacar les naus mercants angleses. En particular, l’armada atorgava a Anglaterra el domini al canal de la Mànega, la via navegable que separava el país d’Europa. Elisabet era una sobirana parca, però tenia bon ull per al que era important de debò, i parava molta atenció als seus vaixells.

En Barney es va aixecar.

—No sé quan et tornaré a veure —va dir.

«No sé si et tornaré a veure mai més», va pensar en Ned. Va agafar el feixuc abric de viatge del seu germà i el va ajudar a posar-se’l.

—Cuida’t, Barney —va dir.

Es van separar sense gaires compliments, com fan els germans.

En Ned se’n va anar a la sala del davant i es va asseure a l’escriptori que la seva mare havia fet servir durant tants anys. Mentre encara tenia la conversa fresca al cap, va prendre nota de tot el que en Barney li havia explicat sobre el disseny de vaixells de guerra.

En acabat, va mirar per la finestra, va observar la façana de ponent de la catedral. «Tinc trenta anys —va pensar—. Quan el pare era com jo, ja ens tenia a en Barney i a mi. D’aquí a trenta anys més, potser ja descansaré al cementiri, al costat dels pares. Però qui hi haurà, al costat de la meva tomba?».

Va veure en Dan Cobley que venia de dret cap a casa seva, i es va treure del cap aquells pensaments tristos.

En Dan va entrar.

—En Barney acaba de marxar —li va dir en Ned, suposant que hi anava per parlar de la inversió en el viatge del seu germà—. Vol agafar la barcassa cap a Combe Harbour, però potser encara l’enxamparàs al moll, si t’afanyes.

—L’assumpte que tenia amb en Barney s’ha resolt de manera satisfactòria per a tots dos —va dir—. Et vinc a veure a tu.

—En aquest cas, seu, si us plau.

Amb trenta-dos anys, en Dan estava més ple que mai, i encara tenia un aire de setciències que a en Ned li semblava adolescent. Però el cert és que era un bon negociant i havia ampliat l’empresa que havia heretat. Segurament ara era l’home més ric de Kingsbridge. Buscava una casa més gran. Havia ofert un bon preu per Priory Gate, però en Rollo no la volia vendre. En Dan també era el capitost indiscutible dels puritans de la ciutat, als quals agradava retre culte a l’església de Saint John, al raval de Loversfield.

Tal com temia en Ned, en Dan el volia veure per parlar de religió.

—Hi ha un catòlic entre el clergat de la catedral de Kingsbridge —va dir inclinant-se endavant de manera teatral.

—Ah, sí? —En Ned va fer un sospir—. Com pot ser que sàpigues una cosa així?

En Dan va respondre una altra pregunta.

—Es diu pare Paul.

En Paul Watson era un capellà vell i bonhomiós. Havia estat l’últim prior de Kingsbridge i probablement no havia acceptat la religió reformada.

—I quin delicte ha comès el pare Paul, concretament?

—Celebra missa —va dir en Dan en to triomfal—, en secret, a la cripta, amb les portes tancades amb pany i clau!

—Només és un vell —va dir en Ned, cansat—. A la gent gran els costa canviar de conviccions religioses.

—És un blasfem!

—Sí que ho és. —En Ned coincidia amb en Dan en teologia, però hi diferia respecte de la manera d’aplicar-la—. Els has presenciat tu mateix, aquests ritus il·legals?

—He vist gent entrant furtivament a la catedral per una porta lateral un diumenge a punta de dia, entre ells uns quants que feia temps que sospitava que havien reincidit en la idolatria: en Rollo Fitzgerald, en primer lloc, i la seva mare, lady Jane, en segon lloc.

—Ho has explicat al bisbe Luke?

—No! Estic segur que ho tolera.

—I què proposes, doncs?

—El bisbe Luke se n’ha d’anar.

—I suposo que vols que el pare Jeremiah, de la parròquia de Saint John, sigui nomenat bisbe.

En Dan va dubtar, sorprès de veure que en Ned li havia vist les intencions de seguida. Es va aclarir la veu.

—Això ho ha de decidir Sa Majestat —va dir amb una deferència poc sincera—. Com saps prou bé, a l’Església anglicana els bisbes només els pot nomenar i destituir el monarca. Però vull que expliquis a la reina el que està passant. I si no ho fas tu…, ho faré jo.

—Deixa’m que t’expliqui una cosa, Dan…, encara que no t’agradarà. A la reina Elisabet potser no li agraden els catòlics, però els que no suporta són els puritans. Si li surto amb aquesta història, em farà expulsar de la cambra d’audiències. L’únic que ella vol és la pau.

—Però la missa és il·legal, i també una heretgia!

—I la llei no s’aplica de manera estricta. Com pot ser que no te n’hagis adonat?

—Quin sentit té tenir una llei si no s’aplica?

—La qüestió és que tothom se senti raonablement satisfet. Els protestants estan contents perquè la missa és il·legal. Els catòlics també ho estan perquè poden anar a missa igualment, i la reina està contenta perquè la gent fa la seva vida i no es maten els uns als altres per la religió. T’aconsello de tot cor que no et vagis a queixar a ella, perquè ella no li farà res, al pare Paul, i en canvi a tu sí que et pot fer alguna cosa.

—Això és increïble —va dir en Dan posant-se dret.

En Ned no es volia barallar.

—Em sap greu que te’n vagis amb una resposta ambigua, Dan, però així és com estan les coses. T’enganyaria si et digués una altra cosa.

—T’agraeixo la franquesa —va dir l’altre remugant, i es van acomiadar si més no amb aparent cordialitat.

Al cap de cinc minuts, en Ned sortia de casa. Va pujar pel carrer major i va passar per davant de Priory Gate, la casa que sempre consideraria que s’havia bastit amb diners robats a la seva mare. En va veure sortir en Rollo, que ara tenia trenta anys i escaig, i ja tenia una mica d’entrades en aquells cabells negres que li feien un front alt. Quan sir Reginald havia mort, en Rollo havia sol·licitat d’ocupar el seu lloc com a recaptador de duanes a Combe Harbour, però aquests càrrecs tan bons, la monarca els utilitzava per recompensar lleialtats i ja havia estat atorgat a un protestant lleial, com es podia esperar. Això no obstant, la família Fitzgerald encara tenia una posició important com a comerciants de llana, i en Rollo portava prou bé el negoci, hi tenia més traça i mà esquerra de la que havia tingut mai el seu pare.

En Ned no va dir res a en Rollo, sinó que se’n va anar a l’altra banda del carrer, a pas viu, cap a una casa gran i vella, a prop de l’església de Saint Mark. Hi vivien els monjos que quedaven a Kingsbridge. El rei Enric VIII havia concedit un petit estipendi a alguns dels que havia desnonat, i els pocs que encara eren vius continuaven rebent una pensió. Va anar a obrir la porta el pare Paul, una figura corbada amb el nas vermell i els cabells esbullats.

L’home va convidar en Ned a entrar a la sala.

—Em sap greu que hagis perdut la mare —va dir, tan sols—. Era una bona dona.

L’antic bisbe, en Julius, també vivia en aquella casa, i estava assegut en un racó, amb la mirada perduda. Havia perdut l’enteniment a causa de la vellesa i no podia parlar, però al rostre hi tenia una expressió furiosa, i mormolava enrabiat de cara a la paret.

—Feu un bon servei ocupant-vos d’en Julius —va dir en Ned a en Paul.

—És el que se suposa que hem de fer els monjos: tenir cura dels malalts, els orfes i els afligits.

«Tant de bo molts més monjos s’haguessin recordat que encara podíem tenir un monestir», va pensar en Ned, però s’ho va guardar.

—Sí, és clar —va dir—. La llegendària Caris, que va fundar l’hospital, era una monja de Kingsbridge.

—Que descansi en pau. —Amb un aire més animat, en Paul va dir—: Et ve de gust una copa de vi?

En Ned no suportava l’efecte del vi al matí, el deixava atordit.

—No, gràcies. No em quedaré gaire estona. He vingut per avisar-vos.

En el rostre arrugat d’en Paul, s’hi va insinuar l’angoixa.

—Déu del cel, això no presagia res de bo.

—No, certament. M’han dit que els diumenges a punta de dia fan alguna cosa a la cripta.

—No sé pas… —En Paul s’havia quedat blanc.

En Ned va alçar una mà per aturar la interrupció.

—No us pregunto si és veritat i no cal que em digueu res.

Allò havia alterat en Paul, se li notava que li costava mantenir la calma.

—D’acord.

—Sigui qui sigui que fa servir la cripta a aquella hora, per al propòsit que sigui, hauria de saber que els puritans de la ciutat sospiten. Per evitar problemes, potser els oficis, si és que són oficis, s’haurien de traslladar a un altre lloc.

—És clar —va dir en Paul després d’empassar-se la saliva.

—Sa Majestat la reina creu que la religió ens ha estat donada perquè trobem consol en aquesta vida i salvació en la propera, i que podem discrepar en matèria de religió, però que no hauríem de permetre mai que això sigui causa de violència entre dos anglesos.

—Sí.

—Potser no cal que digui res més.

—Crec que t’entenc perfectament.

—I potser valdria més que no diguéssiu a ningú que us he vingut a veure.

—Naturalment.

—M’alegro que haguem tingut ocasió de parlar —li va dir en Ned, estrenyent-li la mà.

—Jo també.

—Adéu, pare Paul.

—Que Déu et beneeixi, Ned.