VI

En Ned va posar en Throckmorton sota vigilància les vint-i-quatre hores del dia.

L’Aphrodite segurament havia posat el seu marit al corrent de la visita d’en Ned i l’ambaixada francesa ja devia haver alertat en Throckmorton. Per tant, en Ned suposava que en Throckmorton ara ja sabia que ell sospitava de l’existència de la correspondència amb Maria. No obstant això, basant-se en la mateixa conversa, en Throckmorton també es devia pensar que en Ned no coneixia la identitat del missatger.

L’equip que li seguia el rastre es rellevava dos cops al dia, però tot i així encara hi havia el risc que el sospitós els descobrís. Però no ho semblava. En Ned va pensar que en Throckmorton no estava acostumat a treballar en la clandestinitat i que simplement no comprovava si el seguien.

L’Alain de Guisa havia escrit des de París per dir que en Pierre havia enviat un correu important a Maria Estuard via missatger. En Throckmorton havia de passar d’amagat la carta a Maria. Si el detenien amb el missatge d’en Pierre a la mà, allò podia servir de prova objectiva de la seva traïció.

És clar que en Walsingham a qui volia era a Maria, i no pas a ell.

Així doncs, en Ned va decidir esperar per veure si l’enllaç obtenia resposta de Maria. Si ella consentia el complot, i sobretot si escrivia paraules que l’encoratjaven, la condemnarien.

Un dia d’octubre, mentre en Ned esperava amb neguit que en Throckmorton fes el pas següent, un gentilhome de la cort que es deia Ralph Ventnor es presentà a Seething Lane per comunicar que la reina Elisabet volia veure immediatament en Walsingham i en Ned. En Ventnor no en sabia el motiu.

Es van posar els abrics i van recórrer la breu distància que els separava de la Torre, on en Ventnor tenia una barcassa que els esperava per portar-los al White Hall.

En Ned estava amoïnat mentre remuntaven el riu a cop de rem. Que convoquessin algú amb tanta urgència no acostumava a ser una bona notícia. I Elisabet sempre havia estat una dona capritxosa. El cel blau de la seva aprovació es podia capgirar, encapotar-se i tornar-se negre, i viceversa.

Al palau de White Hall, en Ventnor els va fer passar per la sala de guàrdia, atapeïda de soldats, i la sala d’audiències, on els cortesans esperaven. Després de recórrer un llarg passadís, van arribar a la cambra privada.

La reina Elisabet seia en un tron de fusta treballada, daurada amb pa d’or. Lluïa un vestit vermell i blanc amb una peça de gasa al damunt argentada, les mànigues eren acoltellades per deixar a la vista el folre de tafetà vermell. Era un conjunt radiant, jovenívol, però no podia ocultar el pas del temps. Elisabet acabava de fer cinquanta anys i la seva cara no els amagava, malgrat el dit de maquillatge que s’hi posava. Quan enraonava, ensenyava unes dents marrons, desequilibrades, amb algunes peces perdudes.

El comte de Leicester també era a la cambra. Tenia la mateixa edat que la reina, i ell també vestia com un jove acabalat. Aquell dia portava un conjunt de seda blau clar amb brodats de fil d’or, i els punys de la camisa feien joc amb la gorgera del coll. Per a en Ned, donava una imatge innecessàriament sumptuosa.

En Ned va observar amb cert neguit que el comte semblava pagat de si mateix. Segurament estava a punt de passar la mà per la cara a en Walsingham.

En Ned i en Walsingham, l’un al costat de l’altre, van fer una reverència.

La reina va parlar en una veu tan freda com el mes de febrer.

—Han arrestat un home en una taverna d’Oxford per haver dit que anava a Londres a matar la reina d’un tret.

«Merda —va pensar en Ned—, se’ns n’ha escapat un». I aleshores va recordar les paraules d’en Walsingham: «Algun dia un traïdor d’aquests s’escaparà de les nostres mans».

El comte parlava en un to altiu, com si tot el que l’envoltés fos absurd.

—L’home anava armat amb una pistola grossa, ha dit que la reina era un escurçó i que clavaria el seu cap en un pal.

«Era d’esperar que el comte ens ho refregués», va pensar en Ned. Però en el fons l’assassí no devia ser un perill real si havia estat tan indiscret que l’havien aturat ben bé a cent quilòmetres de la reina.

—Per què us pago tots aquests diners, si no és per protegir-me d’aquesta gentalla?

Era increïble: només els donava set-centes cinquanta lliures l’any, una quantitat del tot insuficient, i en Walsingham pagava de la seva butxaca bona part de la feina. Però les reines no havien de ser justes.

—Com es diu aquest home? —va preguntar en Walsingham.

—John Somerfield —va respondre el comte.

En Ned reconegué el nom: era a la llista.

—El coneixem, aquest Somerfield, majestat. És un dels catòlics de Warwickshire. No hi és del tot.

El comte de Leicester va riure amb sarcasme.

—I això vol dir que no és un perill per a Sa Majestat?

En Ned s’enrojolà.

—Això vol dir que no té gaires punts per formar part d’una conspiració amb cara i ulls, milord.

—Ah, és clar! Aleshores les seves bales no poden matar ningú, oi?

—No és el que…

El comte ignorà en Ned.

—Majestat, m’estimaria més que transferíssiu a algú altre la tasca de protegir la vostra preuada persona. —I va afegir amb una veu untuosa—: És la tasca més important del regne.

El comte era un ensabonador hàbil, i, per desventura, Elisabet n’estava encantada.

En Walsingham va intervenir per primera vegada.

—Us he fallat, majestat. No vaig reconèixer el perill que representava en Somerfield. No tinc cap dubte que hi ha homes a Anglaterra que poden fer aquesta feina millor que jo. Us prego que doneu la responsabilitat a un d’ells. Pel que fa a mi, renuncio gratament a una càrrega que he dut massa temps al damunt, i deixo reposar els meus ossos cansats.

Era evident que no volia dir aquelles paraules, però gairebé segur que era la millor manera de capejar la reprensió de la reina, tal com estava. En Ned s’adonà que hauria estat absurd discutir-hi. I si estava empipada, dir-li que no calia que es preocupés encara l’hauria encès més. La seva humil abnegació era el que tenia més possibilitats de complaure-la.

—Teniu els mateixos anys que jo —li etzibà la reina, que ja semblava més asserenada després de la disculpa d’en Walsingham; o potser allò l’havia fet reflexionar i havia vist que, ben mirat, no hi havia cap home a Anglaterra que treballés amb tanta intensitat i responsabilitat com en Walsingham per protegir-la de diverses persones, boges i assenyades, que la volien assassinar. No obstant això, encara el volia tenir agafat per les orelles—. Què penseu fer per garantir més la meva seguretat? —l’interpel·là.

En Walsingham parlà amb seguretat:

—Majestat, estic a punt de desmuntar una conspiració ben organitzada contra vós per enemics d’una mena bastant diferent que en John Somerfield. Aquesta gent no brandarà les armes enlaire ni es vantaran de les seves intencions a les tavernes. S’han confabulat amb el Papa i el rei de Castella, cosa que ja us puc dir jo que no ha fet el tal Somerfield. Estan decidits, disposen d’un bon finançament i són obsessivament reservats. Així i tot, espero detenir el seu capitost en els pròxims dies.

Era una defensa enèrgica contra la malícia del comte de Leicester, però, tot i així, en Ned estava decebut. Havia estat un gest prematur. Fer una detenció en aquell moment frenaria la conspiració abans d’hora, i en conseqüència no obtindrien cap prova que demostrés la complicitat de Maria Estuard. Una vegada més, les rivalitats personals tornaven a interferir.

—Qui són aquestes persones? —va inquirir la reina.

—Majestat, per por que els puguin alertar, tinc dubtes de dir-vos-en els noms… —va dir en Walsingham fixant la mirada en el comte— …en públic.

El comte estava a punt de protestar d’indignació, però la reina se li va avançar:

—Teniu raó, no ho hauria d’haver preguntat. Molt bé, sir Francis, ara és millor que ens deixeu sols i torneu a la feina.

—Gràcies, majestat —va respondre en Walsingham.