I

El castell de Sheffield era una de les presons més incòmodes en què havia viscut l’Alison els últims quinze anys al costat de Maria Estuard. L’edificació tenia tres-cents anys i es notava. S’havia aixecat a la confluència de dos rius i tenia un fossat als altres dos costats, i dir que era humit seria quedar-se més que curt. El seu amo, el comte de Shrewsbury, havia bregat amb la reina Elisabet per l’exigua assignació que percebia de la monarca per mantenir Maria, i en conseqüència, el comte escatimava el menjar i el beure.

L’única virtut d’aquell lloc era un parc de cérvols d’uns deu quilòmetres quadrats, just a l’altra banda del fossat.

A Maria se li permetia anar a cavall per aquella banda, si bé sempre hi havia d’anar amb una escorta de guàrdies armats. Els dies que ella no volia cavalcar, pel motiu que fos, l’Alison tenia permís per sortir al parc pel seu compte: a ningú no li importava si fugia. Tenia un cavall negre que es deia Xicot, que solia portar-se bé.

Així que tenia el camí dels avellaners al davant, l’Alison anava al galop quatre-cents metres perquè la bèstia cremés l’excés d’energia. Després de la galopada, ja era més obedient.

Cavalcar a tota brida li donava un sentiment de llibertat breu i il·lusori. Quan alentia el pas del Xicot i passejava al trot, recordava que encara vivia en una presó. Es preguntava a si mateixa per què s’hi havia quedat. Ningú no l’aturaria si se’n tornava a Escòcia, o a França. Però ella era presonera de l’esperança.

Havia viscut tota la vida en l’esperança i la decepció. S’havia esperat que Maria esdevingués reina de França, però no havia estat al tron ni dos anys. Maria havia aconseguit governar Escòcia, però mai no l’havien acceptat realment com a reina, i al final l’havien forçat a abdicar. En aquells moments era la reina de ple dret d’Anglaterra, reconeguda per tothom menys pels anglesos. Però hi havia milers —qui sap si milions— de catòlics lleials disposats a lluitar per ella, a aclamar-la com a reina pròpia, i l’Alison el que feia era esperar que arribés el moment que els fidels tinguessin l’oportunitat de fer el pas.

Però el moment no arribava.

En passar per una arbreda, li va sortir un desconegut de darrere d’una alzina imponent i es va plantar davant seu.

Va espantar el Xicot, que va saltar cap a un costat fent una cabriola. L’Alison va dominar el cavall, però no prou perquè aquell estrany no tingués temps d’acostar-se a ella i agafar-li les regnes.

—Deixa anar el cavall o faré que et fuetegin —li digué amb fermesa.

—No us vull fer mal —va dir ell.

—Aleshores vés-te’n.

L’home va deixar anar les regnes i reculà un pas.

L’Alison va calcular que com a molt tenia cinquanta anys; cabells esclarissats a la closca, barba pèl-roja i poblada. No semblava gaire amenaçador, i potser havia agafat les regnes només per ajudar-la a controlar el cavall.

—Sou l’Alison McKay? —li va demanar.

Ella va alçar la barbeta en el clàssic gest de superioritat.

—Quan em vaig casar amb el meu marit vaig passar a ser lady Ross, i quan el vaig enterrar, al cap d’un any, em vaig convertir en l’honorable vídua lady Ross. Fa molt temps, però, havia estat l’Alison McKay, sí. Qui sou?

—En Jean Langlais.

L’Alison reaccionà en sentir aquell nom.

—He sentit a parlar de tu —va dir—. Però no sou pas francès.

—Sóc missatger de França. Per ser més exactes, d’en Pierre Aumande de Guisa.

—El conec. —Recordava un noi jove amb els cabells rossos i ondulats i un aire impertèrrit de suficiència. A ella li hauria agradat tenir-lo al seu costat i s’havia imaginat que tots dos podien formar un equip, però el seu destí no havia estat aquell. En Pierre ja no era jove, és clar—. Com està en Pierre?

—És la mà dreta del duc de Guisa.

—Que és bisbe? O arquebisbe? No, impossible, està casat. —Per mala fortuna, va recordar l’Alison, amb una servent que un dels arrauxats adolescents dels De Guisa havia deixat prenyada.

—La seva dona ha mort fa poc.

—Ah. Ara només cal veure com escala posicions. Potser acabarà sent papa. Quin missatge m’envia?

—La vostra reclusió gairebé ja s’ha acabat.

Els ànims de l’Alison es van capgirar, tot d’una se sentia optimista. Però va sufocar l’eufòria. Dir «la vostra reclusió gairebé ja s’ha acabat» era molt fàcil. Fer-ho realitat era una altra cosa. Va mantenir-se, per tant, inexpressiva:

—I com és això?

—El duc de Guisa té plans per envair Anglaterra amb el suport del rei Felip II de Castella i el papa Gregori XIII. Maria Estuard ha de ser la cap simbòlica d’aquest exèrcit. L’alliberaran i la col·locaran al tron.

Podia ser veritat, allò? L’Alison no s’atrevia a creure-s’ho. Va mesurar bé la resposta. Per guanyar temps, va fer veure que ho meditava.

—L’última vegada que vaig veure l’Enric de Guisa era un nen rosset de deu anys, i ara vol conquerir Anglaterra.

—A França, els De Guisa són els segons en importància, per sota de la família reial. Si diu que conquerirà Anglaterra, ho farà. Però necessita saber que la seva cosina Maria assumirà el seu paper en aquesta revolució fins a les darreres conseqüències.

L’Alison l’estudià. Tenia la cara magra i atractiva, però la seva aparença inspirava una fèrria crueltat. En certa manera li recordava en Pierre. Va prendre la decisió.

—Us en dono la garantia aquí i ara.

En Jean Langlais va fer que no amb el cap.

—El duc Enric no acceptarà la vostra paraula, ni la meva, si arribés el cas. La vol per escrit, de la Maria.

Les esperances de l’Alison es van tornar a esvair. Allò seria complicat.

—Sabeu prou bé que totes les cartes que la Maria rep i escriu les llegeix un home que es diu Ned Willard. L’Alison havia coincidit amb el jove Ned Willard a Saint-Dizier, al costat del germanastre de Maria, Jaume Estuard, i després una altra vegada al castell de Carlisle. Com en Pierre, en Ned havia fet un llarg recorregut.

Als ulls d’en Langlais va saltar un esclat de reconeixement, i l’Alison va suposar que ell també coneixia en Ned.

—Hem d’establir un canal secret de comunicació.

—Ens podem trobar aquí. Surto a passejar amb el cavall sola més o menys un cop a la setmana.

Ell va fer que no amb el cap.

—Això només funcionaria per un temps. He estat observant el castell i he vist que la seguretat que hi ha al voltant de la reina Maria és fràgil. Però potser la reforcen. Necessitem una via que sigui més difícil de detectar.

L’Alison va assentir. Tenia raó.

—Què suggeriu?

—Precisament això és el que us anava a preguntar. Hi ha algun servent, algú que entri i surti del castell de Sheffield cada dos per tres, a qui es pogués convèncer perquè passés les cartes?

L’Alison s’ho va rumiar. Ella ja ho havia fet abans, a Loch Leven, i ho podia tornar a fer. El castell rebia visites constants cada dia. Havien de proveir el menjar, la beguda i tot el que necessitava la reina Maria i el seu seguici de trenta persones; una monarca tenia la seva cort encara que estigués empresonada. I a més hi havia la família i els vividors del comte de Shrewsbury. Però, de les persones que els visitaven, a qui podien enredar, intimidar o subornar perquè acceptés aquella empresa tan arriscada?

Els pensaments de l’Alison va anar a parar en la Peg Bradford, una noia de divuit anys sense cap atractiu, esquelètica, que entrava a buscar la roba bruta i se l’emportava a casa per rentar-la. Mai no havia vist una reina i no amagava la seva adoració per Maria Estuard. La reina dels escocesos ja havia superat els quaranta i la seva bellesa s’havia esvaït, la reclusió li havia afegit pes, i l’exuberant cabellera d’altres temps s’havia espatllat tant que quan estava en companyia portava una perruca d’un castany tirant a roig. Però encara conservava aquella imatge de reina dissortada dels contes de fades, que suportava amb noblesa la crueltat i la injustícia, i per a algunes persones resultava irresistiblement seductora. Maria s’havia posat la Peg a la butxaca gairebé a la primera, com qui diu espontàniament: amb aquella mena de gent sempre era règia i propera al mateix temps, perquè volia que la tinguessin per una reina extraordinàriament afectuosa i humana. L’Alison va pensar que si eres reina no et calia fer grans coses perquè la gent t’estimés.

—Hi ha una bugadera, la Peg Bradford —va dir l’Alison—. Viu a Brick Street, a prop de l’església de Saint John.

—M’hi posaré en contacte. Però primer l’heu d’avisar.

—És clar.

Seria fàcil. L’Alison ja s’ho imaginava: la reina Maria agafaria la mà de la Peg, i li parlaria en veu baixa, en to confidencial. Podia veure perfectament l’alegria i la devoció que il·luminaria el rostre de la noia quan li confiessin una feina especial per a la sobirana.

—Digueu-li que es presentarà un foraster —va dir en Langlais—. Amb un saquet carregat de monedes d’or.