II

La Margery vivia en un pou de dolor. Se li havia esfondrat el món. Quan en Ned havia marxat, ella s’havia passat una setmana sencera bevent poc i sense menjar res. No tenia sentit llevar-se al matí. Si s’obligava a sortir del llit, tot el que feia era seure al costat de la llar de foc i plorar fins que a fora es feia fosc i se’n podia tornar a dormir. La seva vida s’havia acabat. Se n’hauria pogut anar a casa del seu fill Roger, però llavors l’hi hauria hagut d’explicar tot, i no s’hi veia amb cor.

Però dos dies abans de l’obertura del Parlament, l’angoixa es va emparar d’ella. En Ned havia detingut en Rollo o no? Se celebraria la cerimònia? Hi seria, en Ned? Moririen tots els assistents?

Es va posar un abric i va enfilar per l’Strand cap al palau de White Hall. No hi va entrar, sinó que es va quedar a fora, mig amagada en la foscor d’aquella tarda freda, buscant el seu marit amb la mirada. Els cortesans entraven i sortien tapats amb barrets o gorres de pell. La Margery, defallida de tan derrotada que estava, es va haver de repenjar a la paret per aguantar-se dreta. Del riu pujava una boirina freda, però ella estava tan abatuda que gairebé li era igual.

Pensava de tot cor que tant de bo no hagués guardat el secret d’en Rollo tant de temps. Hauria d’haver explicat la veritat a en Ned feia anys. En qualsevol moment allò hauria estat un daltabaix, però ara era el pitjor moment de tots, perquè en Ned ja s’havia convertit en una part tan important de la seva vida que no podia viure sense ell.

Per fi el va veure. Venia amb un petit grup d’homes enfundats en abrics feixucs, segurament, membres del Consell Privat. Tenia una expressió severa a la cara. Potser s’ho imaginava, però li va semblar que en una setmana s’havia envellit; tenia la cara solcada d’arrugues de patiment, i, a les galtes, ben blanques, li creixia una barba grisa de pocs dies.

La Margery se li va posar al davant i ell es va aturar. Li va escrutar el rostre, llegint-li els sentiments. D’entrada, en Ned només estava sorprès, però tot seguit li va canviar l’expressió: estava enfurismat. L’instint li va dir, a la Margery, que en Ned havia estat intentant oblidar-la, a ella i el que havia fet, i que ara no li agradava que l’hi recordés. Hi havia algun senyal d’apaivagament, algun indici de clemència? No n’estava segura.

Va fer la pregunta que havia anat a fer.

—Has trobat en Rollo?

—No —va dir ell, i se’n va anar cap a dins, passant-li a frec.

La Margery va quedar aclaparada per la tristesa. L’estimava molt.

D’esma, es va allunyar de les portes del palau. Atribolada pel dolor, va deambular cap a la riba fangosa del Tàmesi. El riu estava sotmès a l’acció de les marees, i ara baixava un corrent ràpid, amb la superfície agitada.

Va pensar de ficar-se dins l’aigua. Gairebé ja era fosc, probablement no la veuria ningú. No havia après mai a nedar; la seva vida s’acabaria al cap de pocs minuts. L’aigua devia estar freda i segurament tindria uns moments de pànic, quan s’ofegués, però en acabat aquell patiment hauria cessat.

Era un pecat, un pecat mortal, però l’infern no podia ser pitjor que allò. Va recordar una obra de teatre que havia vist en què una noia se suïcidava ofegant-se perquè l’havia rebutjat el príncep de Dinamarca, i un parell d’enterramorts còmics discutien sobre si se li havia de fer un enterrament cristià o no. Per a la Margery no hi hauria enterrament, si es ficava dins del riu en aquell moment. El fort corrent s’enduria el seu cos avall, potser fins al mar, on suraria i després aniria baixant a poc a poc fins al fons, per descansar amb els mariners caiguts en la batalla amb l’armada espanyola.

I qui resaria una missa per la seva ànima? Els protestants no creien en les oracions per als morts, i els catòlics no resarien per una suïcida. A més de morta, estaria condemnada.

Es va aturar un moment, estirada dolorosament en direccions contràries per l’anhel de trobar la pau de la mort i l’horror d’atreure sobre seu la ira eterna de Déu. Finalment, li va semblar que veia la seva tia àvia, la germana Joan, que venia cap a ella pel mig del fang, però no com era quan vivia, sinó caminant ben dreta, sense recolzar-se en uns bastons. Tot i que era fosc, la Margery li veia la cara, que era més jove i somreia. La visió no parlava, però va agafar la Margery pel braç, sense dir-li res, i la va apartar suaument de l’aigua. Quan s’acostaven al palau de White Hall, la Margery va veure dos xicots que anaven caminant junts i que reien escandalosament d’alguna cosa; es va girar per preguntar a la Joan si ells també la veien, però la tieta ja no hi era, i ella tornava a estar sola.