IV

En Rollo Fitzgerald feia tot el que podia per seguir la petja als puritans de Kingsbridge. La seva principal font d’informació era en Donal Gloster, el cap dels escrivents d’en Dan Cobley. A en Donal el motivaven dues coses: odiava la família Cobley perquè l’havien rebutjat quan havia intentat festejar amb la filla i esperava amb ànsia els diners d’en Rollo perquè en Dan li pagava molt poc.

En Rollo es trobava regularment amb en Donal en una taverna que es deia The Cock, a Gallows Cross. En realitat el local era un bordell, i, per tant, en Rollo podia llogar una sala privada on podien parlar sense que ningú els veiés. Si alguna noia xerrava sobre les seves trobades, la gent donaria per fet que eren amants homosexuals. Allò era un pecat i un delicte, però els homes que es dedicaven a fer safareig amb prostitutes normalment no es trobaven en situació de fer acusacions.

—En Dan està enfadat perquè faran bisbe el degà Luke —va dir en Donal un dia de tardor del 1563—. Els puritans creuen que en Luke sempre es posa del costat d’on bufa el vent.

—Tenen raó —va dir en Rollo amb menyspreu. Canviar de creences amb cada canvi de monarca s’anomenava «política» i les persones que ho feien eren uns «polítics». En Rollo els odiava—. Suposo que la reina ha triat en Luke perquè és molt mal·leable. Qui volia que fos bisbe, en Dan?

—El pare Jeremiah.

En Rollo va assentir amb el cap. En Jeremiah era el rector de la parròquia de Saint John, a Loversfield, un barri del sud de Kingsbridge. Sempre havia estat un reformador, tot i haver-se quedat dins l’església. Hauria estat un bisbe protestant radical, amb molt poca tolerància envers la gent que trobava a faltar la manera de fer d’abans.

—Gràcies a Déu que en Dan no se n’ha sortit.

—Encara no s’ha rendit.

—Què vols dir? La decisió ja està presa. La reina ho ha anunciat. En Luke, l’ordenaran demà passat.

—En Dan té plans. És per això que t’he demanat de veure’ns. Això t’interessarà.

—Continua.

—Per a l’ordenació d’un nou bisbe, els clergues sempre treuen les relíquies de sant Adolf.

—Ah, sí. —Feia segles que la catedral de Kingsbridge posseïa els ossos de sant Adolf. Es conservaven en un reliquiari adornat amb pedres precioses que s’exposava al presbiteri. Hi anaven pelegrins de tota l’Europa occidental per resar i demanar salut i bona fortuna al sant—. Però potser aquest cop en Luke deixarà els ossos allà on són.

En Donal va fer que no amb el cap.

—En Luke els traurà en processó, perquè això és el que vol la gent de Kingsbridge. Diu que ningú no adorarà els ossos, i que per tant no és idolatria. Només veneraran el record d’un home sant.

—Sempre busca el terme mitjà, en Luke.

—Els puritans creuen que és una blasfèmia.

—No m’estranya.

—El diumenge pensen intervenir-hi.

En Rollo va aixecar les celles. Allò el va encuriosir.

—Què volen fer?

—Quan elevin els ossos durant la cerimònia, s’apoderaran del reliquiari i profanaran les despulles del sant, i clamaran a Déu tota l’estona que els mati allà mateix si no hi està d’acord.

En Rollo es va quedar parat.

—Serien capaços de fer això a unes relíquies que han estat conservades i apreciades pels sacerdots de Kingsbridge durant cinc-cents anys?

—Sí.

Fins i tot a la reina Elisabet aquesta mena de coses no li feien gens de gràcia. Hi havia hagut molta iconoclàstia al llarg de tot el regnat d’Eduard VI, però Elisabet havia aprovat una llei segons la qual era un crim destruir quadres i objectes de l’Església. Malgrat això, el decret havia tingut èxit només en part; hi havia molts protestants radicals.

—Tampoc no m’hauria de sorprendre tant —va dir en Rollo.

—He pensat que t’agradaria saber-ho.

En això tenia raó. Un secret era una arma. Però encara més, el fet de posseir un coneixement que d’altres encara no sabien omplia en Rollo de joia. Es podia abraçar a si mateix a la nit i sentir-se poderós.

Es va posar la mà a la butxaca i va donar a en Donal cinc monedes d’or de les que en deien àngels, cadascuna de les quals valia deu xílings, o mitja lliura.

—Ben fet —va dir.

En Donal es va embutxacar els diners amb aire satisfet.

—Gràcies.

En Rollo no va poder evitar pensar en Judes Iscariot i les trenta monedes de plata.

—Estarem en contacte —va dir, i se’n va anar.

Va passar pel pont d’en Merthin per anar al centre de la ciutat i va agafar el carrer major. L’aire era fresc, de tardor, i semblava que intensifiqués les seves emocions. Alçant la vista cap a les antiquíssimes pedres sagrades de la catedral, es va esgarrifar d’horror en imaginar la blasfèmia que els puritans havien planejat, i va jurar que ho evitaria.

Aleshores se li va acudir que podria fer alguna cosa més que evitar-ho. Hi havia alguna manera de convertir l’incident en un avantatge?

Caminant a poc a poc i pensant detingudament, va entrar a Priory Gate, el palau del seu pare. La construcció d’aquella casa gairebé havia enfonsat la família Fitzgerald. Però al final havia estat la família Willard la que havia quedat enfonsada. Ara que ja tenia cinc anys, l’edifici havia perdut la brillantor de les coses noves i havia adquirit una pàtina més suau. La pedra de color gris clar, de la mateixa pedrera que les de la catedral, s’havia enfosquit una mica per la pluja constant d’Anglaterra i el fum dels dos mil fogars de Kingsbridge.

El comte Swithin estava de visita, amb en Bart i la Margery. Hi havien anat per a la consagració del nou bisbe. S’allotjaven a la casa del comte a Leper Island, però passaven la majoria del temps a Priory Gate. En Rollo esperava trobar-los-hi, perquè es moria de ganes d’explicar a en Swithin la notícia que li havia donat en Donal. El comte encara s’indignaria més que ell mateix.

Va pujar per l’escala de marbre i va entrar a la sala de sir Reginald. Per bé que a la casa hi havia estances més esplèndides, era aquí on la gent es reunia per parlar de negocis. Sir Reginald, que ara ja era prou vell per tenir fred de seguida, tenia un foc encès. Els convidats eren allà, hi havia una gerra de vi en una taula auxiliar.

En Rollo es va sentir orgullós de veure el senyor del comtat posant-se còmode a casa seva. Sabia que el seu pare n’estava igual d’orgullós, tot i que mai no ho hagués dit; en presència d’en Swithin, conversava en un to més moderat i assenyat, com un conseller savi i amb experiència, i reprimia el costat impulsiu i bel·ligerant del seu caràcter.

En Bart era al costat d’en Swithin; pel que feia al físic era una versió més jove del comte, però no tenia un caràcter tan fort. En Bart venerava el seu pare, que era poderós i decidit, però potser mai no estaria a la seva altura.

«La vella guàrdia encara és aquí —va pensar en Rollo—, malgrat l’Elisabet». Havien patit revessos, però encara no estaven derrotats.

Va seure al costat de la seva germana, la Margery, i va acceptar la copa de vi que li va oferir la seva mare. Estava vagament amoïnat per la Margery. Només tenia vint anys, però semblava més gran. Havia perdut pes, no tenia gens de color a les galtes i tenia un blau a la mandíbula. Sempre havia estat orgullosa del seu aspecte, ell creia que fins al punt de la vanitat, però aquell dia portava un vestit senzill d’un color trist i tenia els cabells greixosos i descuidats. No tenia cap dubte que no era feliç, però no sabia per què. Li havia preguntat directament si en Bart era cruel amb ella, però li havia contestat amb fermesa: «En Bart és un marit decent». Potser estava decebuda perquè encara no havia concebut cap fill. Fos quin fos el motiu pel qual era desgraciada, ell només esperava que no els portés problemes.

Va fer un glop de vi abans de parlar.

—Tinc una notícia alarmant —va dir—. He estat parlant amb en Donal Gloster.

—Un personatge menyspreable —va opinar sir Reginald.

—És detestable, però útil. Sense ell no sabríem que en Dan Cobley i els puritans estan planejant cometre una atrocitat el diumenge, per l’ordenació d’en Luke Richards, al qual no troben prou heretge per al seu gust.

—Una atrocitat? —va preguntar el seu pare—. Què volen fer?

En Rollo va deixar caure la bomba.

—Profanar els ossos del sant.

Hi va haver un moment de silenci, tots s’havien quedat atònits.

—No —va murmurar la Margery.

—Li clavaré l’espasa als budells si ho intenta —va amenaçar el comte Swithin.

En Rollo va obrir molt els ulls. Potser la violència no vindria només d’una banda; en això no hi havia pensat.

Lady Jane va parlar en to bel·ligerant.

—Si mateu un home a l’església, Swithin, us executaran. Ni tan sols un comte es pot escapar després de cometre una cosa així.

L’encant animat de la mare d’en Rollo li permetia ser directa quan parlava.

—Teniu raó, maleït sigui —es va lamentar en Swithin, abatut.

—Potser no, senyor —va dir en Rollo.

—Com?

—Sí —el va animar lady Jane, aixecant les celles—, explica’m per què m’equivoco, fill, si ets tan llest.

En Rollo es va concentrar; se li anava formant un pla al cap mentre parlava.

—Cometre un assassinat premeditat en una església: sí, fins i tot un comte podria ser executat per fer això. Però pensem-hi. El batlle de Kingsbridge podria explicar una història molt diferent.

En Swithin semblava perplex, però en Reginald va dir:

—Continua, Rollo, això és interessant.

—Qualsevol esdeveniment pot ser bo o dolent, segons com es miri. Penseu-hi. Un grup de bergants armats entra en una ciutat, maten els homes, violen les dones i fugen amb tot allò de valor que troben. Són uns criminals depravats… si no és que la ciutat es troba a Assíria i les víctimes són musulmanes, i en aquest cas els homes armats no són criminals, sinó croats i herois.

—I ni tan sols ho dius amb ironia —va dir la Margery, fastiguejada.

En Rollo no ho va entendre.

—I què? —va dir sir Reginald amb impaciència.

—El que passarà el diumenge és que els puritans atacaran el clergat i intentaran robar les relíquies, en contra de la llei aprovada per la reina Elisabet. Aleshores els fidels cristians de la congregació saltaran en defensa del nou bisbe de la reina Elisabet i salvaran els ossos del sant. Encara és millor si no es fan servir espases, tot i que naturalment els homes portaran els ganivets que fan servir cada dia per tallar la carn a taula. Per desgràcia, en el tumult que es produirà, el cap dels puritans de Kingsbridge, Dan Cobley, rebrà una punyalada fatal; però, com que ell haurà estat el principal instigador de l’aldarull, es considerarà que és la voluntat de Déu. En tot cas, no serà possible determinar qui li haurà clavat el cop fatal. I tu, pare, com a batlle de Kingsbridge, escriuràs un informe a Sa Majestat la reina en què relataràs aquesta història tan senzilla.

—La mort d’en Dan Cobley seria un regal del cel —va dir sir Reginald, pensatiu—. És el cap dels puritans.

—I el pitjor enemic de la nostra família —va afegir en Rollo.

—També podria morir molta més gent —va intervenir la Margery en to greu.

A en Rollo no el va sorprendre que no ho aprovés. Es mantenia ferma, però creia que la fe catòlica s’havia de promoure per tots els mitjans tret de la violència.

—Té raó, és arriscat —va admetre el comte Swithin—. Però no podem permetre que això ens impedeixi actuar. —Va somriure i va afegir—: Les dones s’amoïnen per aquestes coses. És per això que Déu va donar el domini a l’home.