I

En Barney Willard caminava pel trafegós port de Sevilla; estava a l’aguait per si veia algun vaixell anglès que hagués remuntat el Guadalquivir amb la primera marea del dia. Passava ànsia per saber del cert si el seu oncle Dick encara era viu i si la seva família no ho havia perdut tot.

Arran del riu corria un vent gèlid, però el cel era clar, d’un blau intens, i el sol del matí li escalfava la cara colrada. Va pensar que mai més no es podria acostumar al fred humit i al cel tapat i lúgubre del clima anglès.

Sevilla s’havia construït encamellada en un revolt del Guadalquivir. A la part de dins d’aquell revolt, una extensa llengua de fang i sorra pujava rost amunt des de la riba del riu fins a tocar la terra ferma, on s’apinyaven els milers de cases, palaus i esglésies de la ciutat més gran dels regnes hispànics.

La platja era un formiguer d’homes, cavalls i bous que feien l’estiba i desestiba dels vaixells amb l’ajuda de carretes, mentre venedors i compradors s’hi deixaven la gola regatejant. En Barney sotjava les embarcacions amarrades parant l’orella, aviam si sentia les vocals fortes i les consonants suaus de la parla anglesa.

Els vaixells tenien un no-sé-què que li aixecava l’ànim. Mai no havia estat tan feliç com en la travessia a Sevilla. Malgrat el menjar fet malbé, la pútrida aigua de beure, les fètides sentines i les tempestes esborronadores, estimava la mar. La sensació de navegar a tota velocitat, solcant les ones, amb el vent inflant les veles, era tan excitant com jeure amb una dona. O gairebé igual.

Els vaixells amarrats a la riba del riu estaven tan apinyats com les cases de la ciutat. Totes les proes miraven a terra ferma, i les popes al riu. En Barney estava acostumat a les embarcacions de Combe Harbour, que els dies de més tràfec tenia cinc o deu vaixells ancorats. Sevilla en tenia una cinquantena per norma.

Si en Barney visitava el moll a primera hora del dia era per un motiu pràctic. Vivia amb en Carlos Cruz, el seu cosí segon, un fonedor de metalls. Sevilla fabricava armes per a les guerres sense fi del rei Felip II, i el monarca sempre feia curt de metall. Totes les importacions que feia en Carlos eren a través de la mare d’en Barney: plom dels Mendip Hills per als perdigons, estany de les mines de Cornualla per als contenidors de menjar i utensilis de bord i el més important de tots: mena de ferro. Però a Sevilla arribaven metalls i minerals d’altres exportadors del sud d’Anglaterra i del nord d’Espanya, i en Carlos també els n’havia de comprar.

En Barney es va aturar a observar una embarcació que acabava d’arribar i entrava pausadament de morro a un amarrador. Li era familiar, sentí un bri d’esperança. El vaixell feia uns trenta metres d’eslora i uns sis de mànega, tenia la forma allargada i estreta que tan agradava als capitans amants de la velocitat. En Barney va calcular que devia desplaçar un centenar de tones pel cap baix. Tenia tres pals, amb quatre veles quadres cada un per tenir més potència, a banda d’una vela llatina triangular al pal del mig per tenir més capacitat de maniobra. Segur que era un vaixell molt àgil.

Va suposar que era el Hawk, propietat d’en Philbert Cobley de Kingsbridge, i quan va sentir que un dels tripulants en cridava a un altre en anglès no en va tenir cap dubte. Aleshores va veure un home menut d’uns quaranta anys, de closca calba torrada pel sol i barba rossa, que caminava per l’aigua poc profunda de la riba; era en Jonathan Greenland, que solia navegar com a primer oficial amb el capità Bacon.

Va esperar que en Jonathan lligués la corda a una estaca clavada a les aigües més profundes. De tornada a casa, homes com en Jonathan sempre podien rebre un got de vi o dos a la casa dels Willard, just davant de la catedral de Kingsbridge, perquè l’Alice Willard tenia una fam insaciable de notícies de qualsevol lloc. De petit, en Barney es delia escoltant en Jonathan, perquè parlava de l’Àfrica i de Rússia i del Nou Món, de llocs on sempre lluïa el sol o on la neu mai no es fonia, i les informacions que aportava sobre preus i polítiques es barrejaven amb històries de traïdories i pirateries, motins i segrestos.

La història preferida d’en Barney era quan en Jonathan explicava com s’havia convertit en un home de mar. Quan tenia quinze anys es va emborratxar a la taverna The Jolly Sailor, a Combe Harbour, un dissabte a la nit. L’endemà es va despertar a dues milles de la costa, rumb a Lisboa. No va veure Anglaterra durant quatre anys, però quan finalment hi va tornar, ho va fer amb les butxaques prou plenes per comprar-hi una casa. Ell ho explicava com un conte, però al petit Barney li va semblar una aventura meravellosa i va desitjar que a ell li passés el mateix. Fet tot un home de vint anys, en Barney encara trobava la mar apassionant.

Quan el Hawk va quedar ben fermat a l’amarrador, els dos homes van fer una encaixada.

—Veig que portes una arracada —va somriure en Jonathan, sorprès—. Quedes molt exòtic. Què és, una moda espanyola?

—No ben bé —digué en Barney—. Més aviat ve dels turcs. Un caprici meu. —La portava perquè el feia sentir romàntic i a les noies els despertava la curiositat.

En Jonathan va arronsar les espatlles.

—És el primer cop que vinc aquí —va dir en Jonathan—. Com és Sevilla?

—M’encanta: el vi és fort i les noies boniques —va respondre en Barney—. Però què en saps, de la meva família? Què va passar a Calais?

—El capità Bacon et porta una carta de la teva mare. Però no et puc dir gran cosa. Encara estem esperant rebre informació de confiança.

En Barney es va ensorrar.

—Si haguessin tingut compassió dels anglesos de Calais —va dir en Barney— i els haguessin permès viure-hi i treballar-hi, a hores d’ara ja haurien fet arribar algun missatge. Com més llarga sigui l’espera, més possibilitats hi ha que els hagin empresonat, o pitjor encara.

—Això és el que diu la gent. —Una veu va cridar en Jonathan des de la coberta del Hawk—. Haig de tornar cap dalt —va dir.

—Que tens ferro per al meu cosí Carlos?

En Jonathan va fer que no amb el cap.

—Tot el carregament és de llana. —Una veu impacient va tornar a cridar el seu nom—. Et porto la carta d’aquí a una estona.

—Vine a dinar amb nosaltres. Som al barri que queda més a prop de la ciutat, on es pot veure la fumera. L’anomenen El Arenal i és on es fabriquen les armes del rei. Demana per en Carlos Cruz.

En Jonathan es va enfilar per una corda i en Barney va girar cua.

No el van sorprendre les notícies de Calais, o més aviat l’absència de notícies, però estava abatut igualment. La seva mare havia dedicat els millors anys de la seva vida a construir el negoci familiar i en Barney sentia ràbia i pena només de pensar que els ho podien haver arrabassat tot.

Va acabar la ronda pel moll sense èxit: no hi havia ferro a la venda. Va tombar pel pont de Triana i es va endinsar pels carrerons zigzaguejants de la ciutat, agitada, a aquelles hores, perquè la gent sortia de casa per començar el dia. Sevilla era molt més opulent que Kingsbridge, però, en comparació, els sevillans semblaven més tristos. Espanya era el país més ric del món, però també el més conservador: hi havia lleis que prohibien els vestits cridaners. Els rics vestien de color negre, mentre que els pobres portaven tons marrons desgastats. «Ja és ben irònic —pensava en Barney— com s’assemblen els ultracatòlics als ultraprotestants».

Aquesta era l’hora del dia menys perillosa per anar per la ciutat: els lladres i els pispes generalment dormien al matí i feien l’agost a la tarda i al capvespre, quan els homes abaixaven la guàrdia a causa del vi.

Va alentir el pas en apropar-se a la impressionant casa nova de la família Ruiz. Feta de maons, tenia quatre finestrals alineats a la planta de dalt, la principal. Al captard, uns porticons reixats cobririen les finestres, i el señor Pedro Ruiz, sobrat de greix i curt d’alè, esbufegaria darrere d’un dels finestrals com un gripau entre les canyes, observant els vianants pels forats del reixat; però a aquella hora del matí encara era al llit, i totes les finestres i porticons estaven obertes de bat a bat per deixar entrar la brisa fresca del matí.

Alçant la vista, en Barney va aconseguir el que anhelava: la imatge fugaç de la filla del señor Ruiz, la Jerónima, de disset anys. Va alentir encara més el pas i la va mirar fixament, delectant-se observant la seva pell blanca, les exuberants ondulacions dels cabells bruns, i sobretot, els ulls marrons, que encara eren més grossos i lluminosos sota la força d’unes pestanyes negres. Ella li va somriure i el saludà discretament amb la mà.

Les noies ben educades no es podien estar a prop de les finestres, i encara menys saludar els nois del carrer, i la Jerónima es ficaria en un bon embolic si l’enxampaven. Però ella, cada matí a la mateixa hora, s’hi arriscava; i en Barney sabia, excitat, que era el màxim que es podia permetre de flirtejar amb ell.

Va passar per davant de la casa, es va girar i començà a caminar enrere, encara somrient. Va ensopegar, va estar a punt de caure i va fer una ganyota.

Ella va fer una rialleta amb timidesa, i es va posar la mà damunt dels llavis vermells.

En Barney no feia plans de casar-se amb la Jerónima. Amb vint anys encara no estava preparat per al matrimoni, i si ho hagués estat no les tenia totes que ella fos la persona indicada. Però la volia conèixer tant sí com no, acariciar-la furtivament, besar-la d’improvís. Llàstima, però, que a les noies les controlaven més estrictament a Espanya que a Anglaterra, i, mentre li enviava un petó volador, dubtava que mai n’aconseguís un de veritat.

Tot d’una, la noia es va girar com si hagués sentit el seu nom i al cap d’un moment ja havia desaparegut. De mala gana, en Barney se’n va anar.

La casa d’en Carlos quedava a la vora, i els pensaments d’en Barney van passar de l’amor a l’esmorzar amb tanta rapidesa que a ell mateix li va fer vergonya.

A la casa dels Cruz s’entrava per un gran portal d’arc rodó que conduïa a un pati on es treballaven els metalls. Hi havia muntanyes de ferro, carbó i calç apilades contra les parets del pati, separades per unes divisions de fusta rudimentàries. En un racó mandrejava un bou fermat a una estaca. Al mig hi havia el forn.

L’esclau africà d’en Carlos, l’Ebrima Dabo, alimentava el foc per poder fer la primera fornada del dia; tenia el front negre com el sutge perlat de suor. En Barney ja havia vist africans a Anglaterra, sobretot en ciutats portuàries com Combe Harbour, però eren lliures: l’esclavitud no era aplicable sota la legislació anglesa. En el cas d’Espanya era diferent. D’esclaus, a Sevilla, n’hi havia a carretades: en Barney va calcular que un de cada deu habitants ho devia ser. Eren àrabs, nord-africans, uns quants indis americans i alguns com l’Ebrima que venien de la regió mandinga de l’Àfrica occidental. En Barney tenia agilitat per aprendre llengües i havia caçat al vol algunes paraules de mandinga. Havia sentit que l’Ebrima saludava la gent dient I be nyaadi?, que volia dir: «Com estàs?».

En Carlos s’estava de peu dret, d’esquena a l’entrada, estudiant la nova estructura que havien construït amb els maons. Havia sentit a parlar d’una altra mena de forn, un que permetia injectar una ràfega d’aire des de la part inferior mentre s’hi anava introduint el ferro i la calç per dalt. Cap dels tres homes no n’havien vist cap, d’aquells, però quan la feina ho permetia es dedicaven a construir-ne un prototip experimental.

En Barney es dirigia a en Carlos en castellà.

—Avui ha estat impossible aconseguir ferro al moll.

En Carlos estava capficat pensant en el nou forn.

—Hem de trobar la manera de posar els arreus al bou perquè faci bufar la manxa —va dir gratant-se la barba negra i rinxolada.

En Barney arrufà les celles.

—No ho veig clar —va dir—, però si tens prou rodes aconseguiràs que una bèstia faci anar qualsevol mecanisme.

L’Ebrima els va sentir.

—Calen dues manxes —va intervenir l’esclau—. Una que bufi l’aire i l’altre que el xucli.

—Bona idea —va dir en Carlos.

Al pati mateix, més a tocar de l’habitatge, hi havia la cuina de terra.

—Vinga, nois, aneu a rentar-vos les mans —va dir l’àvia d’en Carlos mentre remenava l’olla—. Que l’esmorzar ja està a punt.

Era la tia àvia d’en Barney; ell l’anomenava tia Betsy, per bé que a Sevilla la coneixien per Elisa. Era una dona de cor afable, però no es podia dir que fos bonica. El nas, gros i tort, li sobresortia de la cara. Era carregada d’espatlles, de mans molsudes i peugrossa. Tenia seixanta-cinc anys, una edat considerable, però conservava les carns i l’energia. En Barney va recordar les paraules que li havia dit la seva àvia quan eren a Kingsbridge: «De joveneta, la meva germana Betsy n’havia fet de tots colors, per això la van haver d’enviar a Espanya».

Costava d’imaginar. La tia Betsy era una persona de seny. A ell li havia advertit, en veu baixa, que la Jerónima Ruiz només mirava pels seus interessos, i que segurament es casaria amb algú que tingués molta més fortuna que ell.

La Betsy havia criat en Carlos perquè la seva mare havia mort en donar-lo a llum. I el pare feia un any que se n’havia anat a l’altre món, just uns dies abans que arribés en Barney. Els homes vivien en una meitat de la casa, a una banda del portal d’arc rodó, i la Betsy, que n’era la propietària, ocupava l’altra meitat.

La taula era al pati. Solien menjar fora, aprofitant la llum del dia, excepte quan feia massa fred. Tots tres van seure davant d’un remenat d’ous amb ceba, pa de blat i una gerra de vi rebaixat amb aigua. Eren homes robustos, que treballaven fort tot el dia, i menjaven molt.

L’Ebrima va esmorzar amb ells. Un esclau no menjava mai amb els seus amos a la gran casa familiar, però en Carlos era artesà, les mans eren les seves eines, i l’Ebrima treballava amb ell colze a colze. De tota manera, l’Ebrima sabia estar al seu lloc: no pretenia que fossin iguals.

En sentir els canvis que l’Ebrima proposava per al nou forn, en Barney es va quedar sorprès del seu enginy.

—Veig que en saps, de fondre metalls —li va dir en Barney mentre esmorzaven—. En vas aprendre del pare d’en Carlos?

—Del meu pare, que era forjador —va explicar l’Ebrima.

—Caram! —En Carlos s’havia quedat sobtat—. No sé per què, però mai no hauria dit que els africans treballessin el ferro.

—I d’on et penses que trèiem les espases per lluitar a les guerres?

—Sí, és clar. I doncs… com vas acabar sent esclau?

—En una guerra amb el regne del costat. Em van capturar. Al meu país, els presoners de guerra gairebé sempre es converteixen en esclaus i treballen els camps del vencedor. Però el meu patró va morir i la seva vídua em va vendre a un comerciant d’esclaus àrab… i, després d’un llarg viatge, vaig acabar a Sevilla.

En Barney mai no li havia preguntat pel seu passat, i tenia curiositat. L’Ebrima s’enyorava de casa o s’estimava més viure a Sevilla? Feia cara de tenir uns quaranta anys: a quina edat el devien haver fet esclau? Trobava a faltar la família? Però aquesta vegada va ser l’Ebrima qui va parlar:

—Puc fer-vos una pregunta, senyor Willard?

—És clar.

—Tenen esclaus a Anglaterra?

—No ben bé.

L’Ebrima va dubtar.

—Què vol dir «no ben bé»?

En Barney va rumiar la resposta.

—On jo vaig néixer, a Kingsbridge, hi ha un joier portuguès, en Rodrigo. Compra teles fines, puntes i seda, després hi cus perles i en fa diademes, bufandes, vels i galindaines d’aquesta mena. Les dones van de bòlit darrere d’aquestes peces. Totes les que estan casades amb homes rics de l’oest d’Anglaterra n’hi compren.

—I era un esclau?

—Quan va arribar a Kingsbridge, cinc anys enrere, tenia un mosso del Marroc, l’Ahmed, que tenia mà amb els animals. La seva destresa va córrer per Kingsbridge i la gent de la vila va començar a pagar l’Ahmed perquè castrés els seus cavalls. Passat un temps, en Rodrigo se’n va assabentar i li va exigir els diners, però l’Ahmed no els hi va donar. En Rodrigo va recórrer al tribunal trimestral al·legant que els diners eren seus perquè l’Ahmed era el seu esclau; però el jutge Tilbury va ser molt clar: «L’Ahmed no ha incomplert cap llei anglesa». Per tant, en Rodrigo va perdre i l’Ahmed es va quedar els diners. Ara té casa pròpia i un negoci pròsper com a manescal.

—És a dir que els anglesos poden tenir esclaus, però si l’esclau se’n va, l’amo no el pot obligar a tornar?

—Això mateix.

Era evident que l’Ebrima s’havia quedat atrapat amb aquesta idea. Potser tenia somnis d’anar a Anglaterra i esdevenir un home lliure.

I aleshores la conversa es va interrompre. En Carlos i l’Ebrima de sobte s’havien posat tensos i miraven cap a l’arc rodó de l’entrada.

En Barney va seguir la mirada i va veure que venien tres homes. El que anava al capdavant era xaparro, d’espatlles amples, vestia roba cara i tenia un bigoti llardós. Flanquejant-lo, però una passa o dues enrere, hi havia dos homes més alts que, per la roba senzilla que portaven, devien ser servents, potser els que li cobrien les espatlles. En Barney era el primer cop que els veia, però ja sabia com les gastaven. Feien pinta d’arreglar les coses a cops de puny.

—Bon dia tingueu, Sancho Sánchez —va dir en Carlos, curós de mantenir un to neutre.

—Carlos, amic meu —digué en Sancho.

A en Barney no li semblava que fossin amics.

—Señor Sánchez, seieu, si sou tan amable —va dir la tia Betsy aixecant-se de taula. Les paraules eren hospitalàries, però el to no era afable—. Ara mateix us porto l’esmorzar.

—No, gràcies, señora Cruz —respongué en Sancho—. Però un got de vi sí que us l’acceptaré. —I va seure al lloc de la tia Betsy.

Els seus acompanyants es van quedar de peu dret.

En Sancho va encetar una conversa sobre els preus del plom i de l’estany, i en Barney va entendre que també es dedicava a la fosa de metalls. Tot seguit, l’home va parlar de la guerra amb França i en acabat d’una febre epidèmica que causava tremolors, arrasava la ciutat i s’emportava les vides de rics i pobres. En Carlos responia lacònicament. Cap d’ells no va tocar el menjar.

Finalment, en Sancho va entrar en matèria.

—Te n’has sortit, Carlos —va dir en un to condescendent—. Quan el teu pare va morir, que en pau descansi, no vaig pensar que fossis capaç de continuar portant aquesta empresa tot sol. Tenies vint-i-un anys i havies acabat el teu aprenentatge, per tant ja tenies tot el dret a provar-ho, però em pensava que fracassaries. Ens has deixat a tots amb un pam de nas.

En Carlos semblava desconfiat.

—Gràcies —va dir en un to neutre.

—Fa un any, et vaig oferir comprar-te el negoci per cent escuts. —En Carlos enravenà l’esquena, posà les espatlles rectes i alçà la barbeta—. Ja sé que era un preu baix —va continuar en Sancho, alçant la mà, defensant-se—, però en aquell moment és el que vaig pensar que valia el negoci tenint en compte que no el portava el teu pare.

—L’oferta era un insult —va dir en Carlos fredament.

Els dos homes que el cobrien es van posar en guàrdia. Parlar d’insults podia desencadenar ràpidament la violència.

En Sancho pretenia mostrar-se conciliador, o si més no ho intentava, va pensar en Barney. No es va disculpar per haver ofès en Carlos, sinó que més aviat va fer com si li perdonés la vida, com si hagués estat en Carlos qui li havia fet un menyspreu.

—Entenc que et sentis així —va dir—. Però tinc dos fills i els vull donar un negoci a cadascun. Ara ja et puc pagar mil escuts. —I com si en Carlos no fos capaç de comptar, afegí—: Això són deu vegades més l’oferta que et vaig fer.

—Encara són pocs diners —va dir en Carlos.

—Per què no construïu un altre forn per al segon fill? —En Barney s’acabava de dirigir a en Sancho per primera vegada.

En Sancho se’l va quedar mirant altivament, com si encara no hagués notat la presència d’en Barney. Devia pensar que en Barney no tenia dret de paraula fins que no l’hi concedissin. Va ser en Carlos qui li contestà la pregunta.

—Com la majoria de les manufactures de tota la península, totes les foneries i les forges estan sota el control d’un gremi, una mica com els guild anglesos, però passa que aquí, a casa nostra, són més conservadors. I aquesta corporació limita el nombre de forns.

—Amb aquestes regulacions —va dir en Sancho— es manté la qualitat i es deixen els impostors al marge de la indústria.

—I la protegeix —afegí en Barney— d’alternatives més econòmiques que podrien enfonsar els preus, m’imagino.

—Barney, en Sancho és a la junta del gremi de fonedors de l’Ajuntament de Sevilla —va afegir en Carlos.

En Sancho no tenia cap interès en en Barney.

—Carlos, amic i veí meu, només respon-me a una pregunta ben simple: quin preu acceptaries pel teu negoci?

En Carlos va fer que no amb el cap.

—No està en venda.

En Sancho reprimí una rèplica colèrica i féu un somriure forçat.

—Vinga va, mil cinc-cents.

—No el vendria ni per quinze mil.

En Barney es va adonar que la tia Betsy feia cara d’alarmada. Era evident que tenia por d’en Sancho i la neguitejava que en Carlos li portés la contrària.

En Carlos la va veure i va adoptar un to de veu més amable.

—Però agraeixo la teva gentilesa, veí Sancho. —Havia estat un bon intent, però no sonava sincer.

En Sancho va deixar de fer comèdia.

—Te’n penediràs, Carlos.

En Carlos va adoptar un to de veu displicent.

—Per què me la dius, una cosa així, Sancho? Diria que sona a amenaça.

En Sancho no va confirmar ni negar les seves suposicions.

—Si les coses van mal dades, desitjaràs haver acceptat els meus diners.

—Correré aquest risc. I ara, si no et fa res, tinc feina. L’armer del rei necessita ferro.

En Sancho, amb cara de mala gaita perquè l’acabaven de despatxar, es va aixecar de taula.

—Espero que us hagi agradat el vi, señor —va dir la tia Betsy—, és el millor de la casa.

En Sancho no es va molestar a respondre un comentari tan intranscendent d’una simple dona.

—Aviat tornarem a parlar —va dir a en Carlos.

En Barney va veure que en Carlos ofegava una rèplica sarcàstica i es limitava a assentir amb el cap.

Quan en Sancho ja es girava per marxar es va fixar en el nou forn.

—Què és allò? —va preguntar—. Un altre forn?

—Haig de canviar el vell. —En Carlos es va aixecar—. Gràcies per la visita, Sancho.

En Sancho no es va bellugar del lloc.

—Doncs jo, el forn vell, el veig perfectament bé.

—Un cop tinguem el nou construït, tirarem el vell a terra. Conec les normes tan bé com tu. A reveure.

—El nou sembla estrany —insistí en Sancho.

En Carlos deixava entreveure la ràbia que el rosegava.

—Hi estic fent algunes millores. La corporació no té cap norma que ho prohibeixi.

—Controla el mal geni, noi, jo només t’he fet unes preguntes.

—I jo només et dic a reveure.

En Sancho no es va immutar, malgrat la descortesia d’en Carlos. Va continuar mirant i remirant el forn. Al cap d’un minut, es va girar i se’n va anar. Els dos guàrdies personals el van seguir. Cap dels dos no havia obert la boca en tota la visita.

Quan en Sancho ja no la podia sentir, la tia Betsy va parlar:

—És massa malvat per tenir-lo d’enemic.

—Ja ho sé —va admetre en Carlos.