III

En Ned va trigar una setmana a arribar a Sheffield.

Una distància com aquella, més de dos-cents setanta quilòmetres, els podia recórrer més ràpidament una persona que disposés de cavalls preparats en estables cada certa distància al llarg del camí, de manera que pogués canviar de muntura diverses vegades en un mateix dia; però això ho feien bàsicament els mercaders que necessitaven un servei de correu estable entre ciutats com París i Anvers, perquè les notícies per a ells significaven diners. No hi havia servei de correu entre Londres i Sheffield.

El trajecte li donava llargues hores per capficar-se.

El seu malson es complia. Els ultracatòlics francesos, el monarca dels regnes hispànics i el Papa finalment havien acordat emprendre una acció conjunta. Era una combinació mortífera. Tots junts tenien el poder i els diners per iniciar la invasió d’Anglaterra. Ja hi havia espies alçant els plànols dels ports on desembarcarien els invasors. En Ned no tenia cap dubte que els nobles catòlics descontents com el comte Bart ja esmolaven les espases i brunyien l’armadura.

I ara, per si fos poc, Maria Estuard hi estava involucrada.

En Ned havia rebut un missatge de París, d’Alain de Guisa, a través de l’ambaixada anglesa. L’Alain continuava vivint amb en Pierre i espiant-lo: era la seva venjança. En Pierre, per la seva banda, tractava el seu fillastre com un esclau ingenu, el feia servir de noi dels encàrrecs, semblava que li agradés tenir-lo rondant per allà com si fos l’ase dels cops.

El missatge de l’Alain deia que en Pierre es vantava d’haver aconseguit contactar amb la reina dels escocesos.

Eren males notícies. El suport de Maria donaria a tota la iniciativa conspiradora una capa de respectabilitat sagrada. Per a molts, era la reina legítima d’Anglaterra, i Elisabet, la usurpadora. Sota els auspicis de Maria, una colla de pinxos estrangers passava, als ulls del món, per un exèrcit justicier.

Era exasperant. Després de tot el que havia aconseguit Elisabet, com ara assegurar la pau religiosa i la prosperitat comercial a Anglaterra durant vint-i-cinc anys, encara no la deixaven fer.

La comesa d’en Ned de protegir Elisabet s’havia complicat per les rivalitats personals dins la cort, tal com passava tan sovint en la política. El seu mestre purità, en Walsingham, se les tenia amb el tronera d’en Robert Dudley, comte de Leicester.

—Codis secrets i tinta invisible! —es befava el comte quan topava en Walsingham al palau de White Hall o als jardins de Hampton Court—. El poder es guanya amb fusells i bales, no amb plomes i tinta!

En Dudley no convenceria mai la reina perquè es desfés d’en Walsingham —era massa viva per fer-ho—, però el seu escepticisme agreujava la garreperia de la monarca, i la feina que feien en Walsingham i els seus homes mai no rebia el finançament que es mereixia.

En Ned hauria pogut arribar a Sheffield al final del sisè dia de viatge. Però no volia arribar al castell ple de fang i esgotat, per si havia d’imposar la seva autoritat. De manera que es va aturar en un hostal a uns tres quilòmetres de la vila. L’endemà es va llevar d’hora, es va posar una camisa neta i a les vuit del matí va arribar al portal del castell de Sheffield.

La fortalesa imposava, però la deixadesa dels guàrdies el va treure de polleguera. Va creuar el pont per sobre del fossat amb tres persones més: una noia amb dues galledes tapades que indubtablement contenien llet; un jove manobre musculós que carregava una biga de fusta a les espatlles, suposadament per fer alguna reparació, i un carreter amb una vertiginosa muntanya de fenc. Tres o quatre persones venien d’una altra banda. A la porta, no els va aturar cap dels dos guàrdies armats, que menjaven costelles de xai i en llençaven els ossos al fossat.

En Ned es va quedar dalt del cavall al mig del pati interior, mirant al seu voltant, copsant els punts de referència. Hi havia una casa amb torrassa que devia ser la presó de Maria. El carro de fenc grinyolava mentre es dirigia a una edificació on clarament hi havia els estables. Un tercer edifici, el que semblava que tingués menys comoditats, devia ser on feia vida el comte.

En Ned encaminà el cavall cap a l’estable. Amb la seva veu més arrogant, va cridar el jove mosso:

—Ei, tu! Emporta’t el cavall. —I va descavalcar.

El noi, espantat, va agafar les regnes.

—Suposo que trobaré el comte en aquell edifici —va dir en Ned assenyalant-lo amb el dit.

—Sí, senyor. Com us dieu, si no us fa res?

—Sir Ned Willard, i jo de tu em ficaria aquest nom al cap. —Dit això, en Ned se’n va anar amb pas airós.

Va empènyer la porta de fusta de la casa i va entrar en una petita sala on hi havia un foc fumejant. En un costat, s’entreveia per una porta oberta una gran sala medieval, lúgubre, deserta.

Hi havia un porter vell que barrava el pas i no era tan fàcil d’intimidar com el mosso de quadra.

—Bon dia tingueu, senyor. —Tenia bones maneres, però com a guàrdia era un negat—. En Ned l’hauria pogut tombar a terra amb una mà.

—Sóc sir Ned Willard i porto un missatge de la reina Elisabet. On és el comte de Shrewsbury?

El porter va necessitar un moment per avaluar-lo. Una persona que només introduïa el seu nom amb un «sir» estava per sota d’un comte en l’escala social. Amb tot, no era prudent ofendre un missatger de la reina.

—La vostra visita és tot un honor, sir Ned —va dir el porter, amb molt de tacte—. Ara mateix aniré a veure si el comte està preparat per rebre-us.

El porter va obrir una porta de la sala i en Ned va poder veure un menjador.

La porta es va tancar, però va sentir que l’home deia:

—Milord, esteu disponible per rebre sir Ned Willard? Porta un missatge de Sa Majestat la reina Elisabet.

No va esperar. Va obrir i va irrompre al menjador, i va passar per davant del porter, que va tenir un sobresalt. Es va trobar en una habitació petita amb una taula rodona i una gran llar de foc, més càlida i còmoda que la gran sala. Hi havia quatre persones esmorzant, ell en coneixia dues. La dona extremament alta, d’uns quaranta anys, amb papada i perruca pèl-roja, era Maria, la reina dels escocesos. L’havia vista quinze anys enrere, quan havia anat al castell de Carlisle per comunicar-li que la reina Elisabet l’havia fet presonera. La dona que tenia al costat, pocs anys més gran que ella, era la seva dama de companyia, l’Alison, o lady Ross, que havia estat amb la reina a Carlisle i molt abans a Saint-Dizier. En Ned no coneixia els altres dos però s’imaginava qui eren. L’home mig calb, cap a la cinquantena, amb una barba espessa i quadrada, havia de ser per força el comte, i la dona d’aspecte imponent i edat similar era la seva esposa, la comtessa, anomenada habitualment Bess de Hardwick.

En Ned encara es va empipar més. El comte i la seva dona eren uns imprudents que posaven en perill tot el que Elisabet havia aconseguit.

—Què diantre…? —va dir el comte.

—Sóc un espia jesuïta i m’envia el rei de França per segrestar Maria Estuard —va dir en Ned—. Sota l’abric tinc dues pistoles, una per matar el comte i l’altra, la comtessa. A fora hi tinc sis homes que s’amaguen dins la muntanya de fenc d’un carro, armats fins a les dents.

El comte i les dones no sabien fins a quin punt allò anava de debò.

—Que és una mena de broma, això? —va preguntar el comte.

—Això és una mena d’inspecció —va dir en Ned—. Sa Majestat la reina Elisabet m’ha demanat que investigui si protegiu Maria Estuard com cal. Què li haig de dir, milord? Que he estat capaç de plantar-me davant de la Maria sense que m’hagin fet cap pregunta ni escorcollat, i que si hagués volgut hauria pogut entrar amb sis homes?

El comte va quedar en evidència.

—Seria millor que no n’hi diguéssiu res, ho haig de reconèixer.

Maria va intervenir amb veu d’autoritat reial.

—Com goseu comportar-vos així en presència meva?

En Ned continuà parlant al comte.

—A partir d’ara, ella sempre farà els àpats a la casa de la torrassa.

—La vostra insolència és inadmissible —va dir Maria.

En Ned la va ignorar. No devia cap cortesia a la dona que volia assassinar la seva reina.

Maria es va aixecar i es va dirigir cap a la porta; l’Alison va córrer darrere seu.

—Milady, aneu amb ella, si us plau —va dir en Ned a la comtessa—. Ara mateix no hi ha espies jesuïtes al pati, però poden aparèixer en qualsevol moment, i així recuperem els bons costums.

La comtessa no estava acostumada que li diguessin com havia de fer les coses, però sabia que estava en un destret, i només va dubtar un moment abans d’obeir-lo.

Aleshores en Ned va agafar una cadira i la va acostar a la taula.

—I ara, milord —va dir—, parlem de què heu de fer abans que pugui traslladar a la reina Elisabet un informe satisfactori.