III

En Pierre va estudiar la petita botiga de la rue de la Serpente. Coneixia el carrer: aquell era el seu barri, quan estudiava, molts anys enrere. Havia freqüentat la taverna de l’altra banda del carrer, però llavors la botiga no existia.

El fet de ser allà el va fer reflexionar sobre com li havia anat la vida, des d’aleshores. Va pensar amb satisfacció que aquell jove estudiant anhelava moltes coses que amb el temps havia aconseguit. Era el principal conseller de confiança de la família de Guisa. Tenia roba elegant i se la posava per anar a veure el rei. Tenia diners i una cosa encara més valuosa: poder.

Però també tenia maldecaps. I els hugonots no havien estat eradicats, ans al contrari, semblava que s’estaven fent més forts. Els països escandinaus i algunes províncies alemanyes eren fermament protestants, com el petit regne de Navarra. I a Escòcia i als Països Baixos, encara estaven en guerra.

Havia arribat una bona notícia dels Països Baixos: el líder hugonot Hangest havia estat derrotat a Mons, i ara era en un calabós amb uns quants dels seus tinents, on el torturava el brutal duc d’Alba. Els catòlics de París, triomfants, n’havien fet un cant que se sentia cada nit a les tavernes:

Però la derrota de Mons no era decisiva, no havia sufocat la revolta.

I el pitjor de tot: França mateix avançava a batzegades, com un borratxo que vol anar endavant, però recula, cap a una mena de solució intermèdia repugnant que la reina Elisabet havia estat la primera a introduir a Anglaterra, que no era del tot catòlica ni protestant, sinó una barreja permissiva. Faltaven pocs dies per al casament reial i encara no hi havia hagut la mena d’alçament que calia perquè el suspenguessin.

Però tot arribaria, i quan per fi esclatés, en Pierre estaria a punt. Havia ampliat el llibre negre dels protestats de París amb els visitants. I els darrers anys, ell i el duc Enric havien fet més plans. Havien elaborat una llista paral·lela de nobles ultracatòlics en qui podien confiar perquè cometessin assassinats. Quan comencés l’alçament hugonot, la campana de l’església de Saint-Germain l’Auxerrois tocaria sense parar, i aquell seria el senyal per a tots els nobles catòlics perquè matessin el protestant que tenien assignat.

Tots hi havien estat d’acord, en principi. En Pierre sabia que no tots els homes complirien la promesa, però n’hi hauria força que sí. Tan bon punt els hugonots es revoltessin, els catòlics atacarien. Matarien la bèstia tallant-li el cap. Després, la milícia local despatxaria la patuleia. El moviment hugonot quedaria tocat, potser de mort. Seria la fi de la perversa política reial de tolerància envers el protestantisme. I els De Guisa tornarien a ser la família més poderosa de França.

En Pierre tenia davant seu una altra adreça per apuntar al llibre negre.

—L’anglès s’ha enamorat —li havia dit en Biron.

—De qui? Algú a qui puguem fer xantatge? —havia demanat en Pierre.

—De la dona d’una papereria que té la botiga a la riba esquerra.

—Nom?

—Thérèse Saint-Quentin. Regenta la botiga amb la seva mare, la Jacqueline.

—Deuen ser protestats. L’anglès no festejaria amb una noia catòlica.

—Els investigo?

—Ja hi donaré un cop d’ull jo mateix.

Ara en Pierre veia que els Saint-Quentin tenien una casa modesta, de planta baixa i només un pis. Un passatge de l’amplada d’un carretó de mà duia amb tota probabilitat a un pati situat al darrere. La façana estava en bones condicions, i tota la fusta es veia acabada de pintar; semblava que el negoci rutllava bé. Amb la calor de l’agost, la porta era oberta. En una finestra hi havia una mostra de material disposat artísticament: fulls de paper en forma de ventall, un ram de plomes d’escriure dins d’un gerro i pots de tinta de diferents mides.

—Espereu-vos aquí —va dir als seus guàrdies. Va entrar a la botiga i es va quedar astorat en veure-hi la Sylvie Palot.

No hi havia dubte que era ella. Tenia trenta-un anys, va calcular, però semblava una mica més gran, sens dubte per tots els mals tràngols que havia passat. Era més prima que abans i ja no estava a la plenitud de l’adolescència. Començava a tenir arrugues fines al voltant de la boca, en aquella barra de baix forta, tan seva, però els ulls eren del mateix to blavís. Portava un vestit de lli tot blau, i s’endevinava que el seu cos sòlid encara era ferm i prim.

Per un moment es va sentir transportat, com per un encanteri màgic, a aquella època, catorze anys enrere: el mercat de peix on li havia parlat la primera vegada, la llibreria a tocar de la catedral, l’església il·legal al pavelló de caça i ell mateix més jove, no tan murri, que no tenia res i ho volia tot.

La Sylvie estava sola a la botiga. Estava dreta davant d’una taula, sumant una columna de números en un llibre major, i al primer moment no va alçar els ulls.

Ell la va estudiar. D’alguna manera havia sobreviscut a la mort del seu pare i a la confiscació del negoci. Havia adoptat un nom fals i havia muntat una empresa pròpia, que havia prosperat. A en Pierre el desconcertava que Déu permetés que a tants protestants blasfems els anessin bé els negocis i el comerç. Utilitzaven els beneficis per pagar els pastors, per construir sales de reunió i comprar llibres prohibits. De vegades costava molt entendre els designis de Déu.

I ara ella tenia un admirador que era un enemic, i a qui en Pierre odiava.

—Hola, Sylvie —va dir al cap d’un moment.

Malgrat que havia emprat un to afable, ella va fer un xiscle de por. Li devia haver reconegut la veu, fins i tot després de tants anys.

A ell li va agradar veure-li aquella expressió de terror.

—Què has vingut a fer aquí? —va preguntar ella amb veu tremolosa.

—Pura casualitat. Ha estat una sorpresa deliciosa, per a mi.

—No em fas por —va dir ella, però ell sabia que era mentida, i el satisfeia veure-ho—. Què em pots fer? Ja em vas destrossar la vida.

—Ho podria tornar a fer.

—No, no pots. Ara hi ha la Pau de Saint-Germain.

—Però vendre llibres prohibits encara va contra la llei.

—No venem llibres.

En Pierre va fer una ullada per tota la botiga. No hi havia llibres impresos a la venda, en aparença; només llibres majors en blanc, com aquell en què escrivia ella, i uns quaderns més petits, anomenats livres de raison. Potser se li havia apagat el zel evangèlic quan havia vist com cremaven el seu pare a la foguera: allò era el que sempre havia volgut l’Església. Però de vegades les execucions tenien l’efecte contrari, creaven màrtirs que eren font d’inspiració. Potser la Sylvie havia dedicat la seva vida a continuar la missió del seu pare. Potser tenia un magatzem de llibres heretges en un altre lloc. Podia fer que la seguissin nit i dia per esbrinar-ho; però malauradament ara ella estaria alerta, i prendria més precaucions.

—Abans m’estimaves —va dir ell, canviant de línia d’atac.

—Que Déu m’hagi perdonat. —Ella s’havia quedat blanca.

—Au, vinga, que t’agradava fer-me petons.

—Una mel enverinada.

En Pierre va fer un pas endavant, amb posat amenaçador. En realitat no li volia fer un petó, mai no n’hi havia volgut fer cap. Era molt més emocionant espantar-la.

—Ara me’n faries un, ho sé.

—T’arrencaria aquest coi de nas d’una mossegada.

Va intuir que l’hi deia de veritat, però va continuar la broma.

—Tot el que saps de l’amor, t’ho vaig ensenyar jo.

—El que em vas ensenyar és que es pot ser cristià i, alhora, un mentider fastigós.

—Tots som pecadors. És per això que necessitem la gràcia de Déu.

—Alguns pecadors són pitjors que uns altres, i n’hi ha que van a l’infern.

—Li fas petons, al teu admirador anglès?

Això la va espantar de debò, va observar amb gran satisfacció en Pierre. Era evident que a la Sylvie no se li havia acudit que ell pogués saber alguna cosa de sir Ned.

—No sé de qui em parles —li va mentir.

—I tant que ho saps!

Fent un esforç, ella va recuperar la serenitat.

—I estàs satisfet amb la recompensa, Pierre? —Va fer un gest assenyalant-li la jaqueta—. Ara tens roba bona i t’he vist muntant a cavall al costat del duc de Guisa. Ja tens el que volies. Ha valgut la pena, tot el mal que vas haver de fer?

Ell no va poder resistir la temptació de fatxendejar:

—Tinc diners i més poder dels que havia somiat mai.

—Això no és el que desitjaves de debò. Has oblidat fins a quin punt et conec. —De cop i volta, en Pierre es va posar neguitós—. L’únic que volies era ser un d’ells —va continuar ella, implacablement—, volies formar part de la família de Guisa, que t’havia rebutjat de petit.

—I ja en formo part.

—No, no ets un d’ells. Tots coneixen els teus orígens autèntics, no?

A en Pierre el va començar a envair una sensació de pànic.

—Sóc el conseller de més confiança del duc!

—Però no ets cosí seu. Ells veuen la roba elegant que dus, però se’n recorden, que ets fill il·legítim d’un fill il·legítim, i es riuen de les teves pretensions, oi que sí?

—Qui t’ha explicat aquestes mentides?

—La marquesa de Nimes ho sap tot, de tu. Ella és de la teva regió. T’has tornat a casar, oi? —Ell va fer una ganyota. S’ho estava imaginant, la Sylvie, o realment ho sabia?—. Infeliçment, potser? —va continuar. En Pierre ja no podia amagar els sentiments, i ella els hi veié reflectits a la cara amb tota nitidesa—. Però no amb una dona de la noblesa. Amb algú d’origen humil, i per això l’odies.

La Sylvie tenia raó. Si ell algun dia arribava a oblidar com s’havia guanyat el dret a emprar el cognom De Guisa, tenia una dona detestable i un fillastre irritant que li recordaven el preu que n’havia pagat. Fou incapaç de contenir la ganyota de ressentiment que li torçà la cara.

A ella no li va passar per alt.

—Pobra dona —es va compadir.

En Pierre hauria d’haver saltat a l’altra banda de la taula i tirar-la a terra, i avisar els guàrdies perquè entressin i l’estomaquessin; però no s’hi va veure amb cor. En lloc de veure’s empès per la ràbia, es va sentir impotent, dubtava de si mateix. Ella tenia raó, el coneixia massa. La Sylvie li havia fet mal i ara l’únic que volia era escapolir-se d’allà i anar a llepar-se les ferides.

Quan es va girar per anar-se’n, la Isabelle va entrar de la rebotiga, i el va reconèixer a l’instant. Es va quedar tan esglaiada que va recular un pas, amb una expressió de temor i fàstic alhora, com si hagués vist un gos rabiós. Però amb una rapidesa sorprenent, l’ensurt es va transformar en fúria.

—Malparit! —va cridar—. Tu vas matar el meu Giles. Li vas destrossar la vida a la meva filla. —La seva veu pujà de to fins que va esdevenir un xiscle, gairebé com si li hagués agafat un accés de demència, i en Pierre va recular cap a la porta, allunyant-se’n—. Si tingués un ganivet t’arrencaria les teves tripes pudents —va cridar—. Fastigós! Bastard de prostituta! T’escanyaré, cadàver repugnant i pestilent!

En Pierre va sortir cames ajudeu-me i va tancar la porta darrere seu amb un cop ben fort.