II

La revenja dels Fitzgerald va continuar l’endemà.

Era un dia calorós, però al braç de migdia del creuer de la catedral de Kingsbridge, a la tarda, hi feia fresca. Tots els ciutadans més destacats hi havien anat per assistir al tribunal de l’Església. Es jutjaven els protestants detinguts a l’estable de la vídua Pollard per heretgia. Poca gent se salvava de la crema, això tothom ho sabia. La qüestió era com de sever seria el càstig.

En Philbert Cobley afrontava els càrrecs més greus. Quan en Ned va arribar a la catedral, el detingut encara no hi era, però sí la seva dona, que plorava de manera desconsolada. La bonica Ruth Cobley tenia els ulls vermells, i la cara rodona d’en Dan era inusitadament fúnebre. La germana d’en Philbert i el germà de la senyora Cobley intentaven donar-los forces.

El bisbe Julius presidia l’acte. Aquest era el seu tribunal. Era acusador i jutge a la vegada, i no hi havia jurat. Al seu costat seia el canonge Stephen Lincoln, un jove sequaç que li allargava documents i prenia notes. Al costat de l’Stephen hi havia el degà de Kingsbridge, Luke Richards. Els degans eren independents dels bisbes i no sempre obeïen les seves ordres: aquell dia, en Luke era l’única esperança d’obtenir clemència.

Un rere l’altre, els protestants van anar confessant els seus pecats i retractant-se de les seves idees. Si ho feien d’aquesta manera evitaven el càstig físic. Els imposaven multes, que la majoria pagaven immediatament al bisbe.

En Dan Cobley era el seu segon líder, segons en Julius, i va rebre una sentència addicional, més humiliant: hauria de desfilar pels carrers de Kingsbridge vestit només amb una camisa de dormir, portant un crucifix i recitant el parenostre en llatí.

Però en Philbert n’era el cap, i tothom esperava sentir quina sentència li cauria.

De sobte, tota l’atenció de la gent es va desviar cap a la nau central de l’església.

Seguint la direcció en què miraven, en Ned va veure que venia l’Osmund Carter, amb el seu casc de pell i les botes lligades fins als genolls. L’acompanyava un altre membre de la guàrdia, entre els dos carregaven una cadira de fusta amb una mena d’embalum a sobre. Mirant-lo més de prop, en Ned va veure que l’embalum era en Philbert Cobley.

En Philbert era un home robust, de planta imponent malgrat la seva baixa estatura. Si més no, ho havia estat. Ara les cames li penjaven desllorigades de la cadira i els braços li ballaven sense vigor als costats. Grunyia de dolor constantment, amb els ulls tancats. En Ned sentí els crits de la senyora Cobley en veure’l.

Els guardians van plantar la cadira davant del bisbe Julius i es van esperar al darrere.

Els braços de la cadira evitaven que en Philbert caigués pels costats, però no es podia mantenir dret, i el cos va començar a relliscar.

La família va córrer al seu costat. En Dan el va agafar per sota els braços i el va incorporar: en Philbert cridava, agònic. La Ruth empenyia els malucs del seu pare per mantenir-lo assegut.

—Oh, Phil —gemegava la senyora Cobley—. Phil, què t’han fet?

En Ned s’adonà del que havia passat: a en Philbert l’havien torturat al poltre. Li havien subjectat els canells a dos posts, després li havien lligat els turmells amb cordes que s’anaven enroscant al voltant d’una roda d’engranatge. A mesura que feien girar els engranatges, la roda tibava la corda i el cos de la víctima s’estirava de manera agonitzant. Aquest mètode de tortura s’havia ideat perquè els sacerdots tenien prohibit vessar sang.

Era evident que en Philbert havia oposat resistència i que, malgrat el dolor, s’havia negat a retractar-se de les seves creences; per tant, la tortura havia prosseguit fins que les articulacions de les espatlles i els malucs s’havien dislocat del tot. En aquells moments era un tolit indefens.

—En Philbert Cobley ha reconegut que induïa innocents de cervell estret a cometre heretgia —va dir el bisbe Julius.

En Canon Lincoln va brandar un document.

—Aquí tinc la seva confessió signada.

En Dan Cobley s’atansà a la taula dels jutges.

—Ensenyeu-me-la.

En Lincoln va dubtar i va mirar en Julius. El tribunal no tenia cap obligació davant del fill de l’acusat. Però segurament en Julius no volia aixecar més protestes de la ciutadania. El bisbe va arronsar les espatlles i en Lincoln donà els documents a en Dan.

—Aquesta no és la signatura del meu pare —va dir en mirar a l’última pàgina. I la mostrà als homes que tenia al costat—. Tots coneixeu la lletra del meu pare. I aquesta no és seva.

Un bon grapat assentiren.

—Com volíeu que signés sense una mica d’ajuda? —va dir en Julius, de mala gana.

—O sigui que el vau estirar fins que… —Tenia un nus a la gola, les llàgrimes li lliscaven galtes avall, però es va sobreposar per poder continuar—. El vau estirar fins que no va ser capaç d’escriure… i així i tot encara ens voleu fer creure que ell ho ha signat?

—Què vol dir que us vol fer creure? Que potser acuseu el bisbe de dir mentides?

—Jo només dic que el meu pare no ha admès mai haver comès heretgia.

—I com ho podeu saber…

—Ell no es considerava un heretge, i si hagués dit el contrari només hauria estat sota tortura.

—Les pregàries el van persuadir de l’error que havia comès.

En Dan assenyalà amb dramatisme el lamentable estat del seu pare.

—És així com acaba un home quan el bisbe de Kingsbridge prega per ell?

—El tribunal no escoltarà més insolències!

En Ned Willard va intervenir.

—On és el poltre?

Els tres sacerdots se’l van mirar en silenci.

—A en Philbert l’han sotmès al poltre, això està clar, però on? —va dir en Ned—. Aquí, a la catedral? Al palau episcopal? A sota la casa dels jutjats? On teniu el poltre? Crec que els ciutadans de Kingsbridge tenen tot el dret de saber-ho. La tortura a Anglaterra es considera un delicte si no l’ha autoritzada abans el Consell Privat de la reina. Qui ha donat permís perquè es torturés a Kingsbridge?

—No hi ha cap poltre a Kingsbridge —va dir l’Stephen Lincoln després d’una llarga pausa.

En Ned ho va assimilar, però no es va donar per vençut.

—És a dir que a en Philbert l’han torturat en un altre lloc. I us penseu que amb això ja n’hi ha prou? —Assenyalà amb un dit el bisbe Julius—. Tant hi fa si l’han torturat a Egipte; si sou vós qui l’hi vau enviar, vós sou el torturador.

—Calleu!

En Ned va decidir que ell ja hi havia dit la seva. Es va girar i es va enretirar a un costat.

En aquell moment es va aixecar el degà Luke. Era un home alt, d’espatlles encorbades, de quaranta anys i temperament serè, els cabells blancs i esclarissats.

—Excel·lentíssim senyor bisbe, us insto a ser compassiu —va dir—. Està clar que en Philbert és un heretge i un mentider, però també és cristià i, a la seva manera, per bé que desencaminada, busca el culte a Déu. A cap home l’haurien d’executar per això. —I va seure.

Va esclatar una remor col·lectiva d’aprovació entre els ciutadans assistents. La majoria eren catòlics, però havien estat protestants sota el regnat dels anteriors monarques, i cap d’ells no se sentia del tot segur.

El bisbe Julius va fulminar el degà amb una mirada de menyspreu, però no va respondre a la seva petició.

—En Philbert Cobley és culpable no només d’heretgia, sinó d’escampar-la. Com és habitual en aquests casos, se’l sentencia a romandre excomunicat i a cremar a la foguera. L’execució, la faran efectiva les autoritats seculars demà a l’alba.

Hi havia diferents mètodes d’execució. La noblesa solia beneficiar-se dels més ràpids: decapitar-los era un instant si el botxí tenia bones mans, i només durava un minut si era maldestre i havia de clavar diversos cops de destral abans de tallar definitivament el coll. Als traïdors, els penjaven i els esbudellaven de viu en viu; després els esquarteraven amb una destral. A qualsevol que robés a l’Església l’espellaven, escorxant-li la pell amb un ganivet ben esmolat mentre encara era viu: un expert podia llevar-li la pell d’una peça. Als heretges, els calaven foc mentre eren vius.

A la gent de Kingsbridge no els venia de nou, però malgrat tot van rebre la sentència amb un silenci d’horror. Encara no havien cremat mai a ningú a Kingsbridge. En Ned va pensar que s’acabava de creuar una línia esgarrifosa, i va tenir la sensació que els seus veïns tenien la mateixa impressió.

De sobte se sentí la veu d’en Philbert, sorprenentment forta: devia haver reservat l’energia que li quedava per a aquell moment.

—Gràcies a Nostre Senyor, la meva agonia pràcticament ja s’ha acabat, Julius. Però la teva tot just acaba de començar, maleït blasfem. —Es va sentir un esglai davant d’aquell insult, i en Julius es va aixecar d’un bot, bullint d’indignació; però a un home condemnat, tradicionalment, se’l deixava parlar—. Aviat aniràs a l’infern, que és d’on véns tu, Julius, i la teva tortura no s’acabarà mai dels mais. I que Déu castigui la teva ànima eternament.

Les malediccions d’un home moribund eren molt poderoses, i encara que en Julius menyspreés aquelles supersticions, igualment tremolava de ràbia i de por.

—Emporteu-vos-el! —va cridar—. I vull tothom fora de l’església. El tribunal tanca les portes! —Es va girar i se’n va anar fet una fera per la porta de migjorn.

En Ned i la seva mare se’n van tornar cap a casa en un silenci fúnebre. Els Fitzgerald n’havien sortit vencedors. Havien mort l’home que els havia enganyat, havien robat la fortuna dels Willard i havien impedit que la seva filla es casés amb en Ned. Era una derrota absoluta.

La Janet Fife els serví un sopar insuls de pernil fred. L’Alice va prendre uns quants gots de xerès.

—Aniràs a Hatfield? —va preguntar a en Ned mentre la Janet retirava els plats de taula.

—No ho tinc del tot decidit. La Margery encara no s’ha casat.

—Però encara que en Bart caigués mort demà, tampoc no t’hi deixarien casar.

—La setmana passada en va fer setze. D’aquí a cinc anys, podrà casar-se amb qui ella vulgui.

—Però no et pots quedar quiet com un vaixell a port durant tant de temps. No deixis que això t’esguerri la vida.

L’Alice tenia raó, i ell ho sabia.

En Ned se’n va anar al llit d’hora i es va estirar amb els ulls oberts. L’esgarrifós procés d’aquell dia encara l’havia empès més a anar-se’n a Hatfield, però tot i així encara li costava fer-se’n a la idea. Seria com deixar córrer les esperances.

Va aconseguir aclucar l’ull de matinada, i el va despertar el brogit del carrer. Va mirar per la finestra de l’habitació i va veure homes a la plaça del mercat. Els seus moviments, els il·luminaven mitja dotzena de torxes en flames. Carretejaven branques seques per a l’execució. El xèrif Matthewson era allà, un homenot armat amb espasa, supervisant els preparatius. Un sacerdot podia condemnar un home a mort, però no podia executar la sentència per si sol.

En Ned es va posar un abric sobre la camisa de dormir i va sortir al carrer. L’aire del matí estava impregnat de fum de llenya.

La família Cobley també hi era, i la majoria dels altres protestants van arribar aviat. La concentració de gent va créixer per minuts. A la primera llum del dia, quan semblava que les flames de les torxes es descolorien, hi havia pel cap baix un miler de persones congregades a la plaça, davant de la catedral. Els homes de la guàrdia obligaven els espectadors a mantenir la distància.

El públic era bulliciós, però es va fer un silenci absolut quan l’Osmund Carter va aparèixer pel camí del costat del consistori, amb un altre vigilant, carregant un cop més en Philbert a força de braços en una cadira de fusta. Van haver d’obrir-se pas entre la multitud, que els el cedien amb reticència, com si els volguessin frenar l’avanç de la cadira però els faltés coratge per fer-ho.

Les dones de la família Cobley udolaven desconsoladament mentre lligaven de cos dret l’home indefens a l’estaca de fusta. Encara li fallaven les cames, tolides, i l’Osmund li va haver d’estrènyer ben fort les cordes perquè no s’esmunyís.

Els vigilants apilaven llenya al voltant d’en Cobley mentre el bisbe Julius entonava una pregària en llatí.

L’Osmund va agafar una de les torxes que havien servit per il·luminar les feines nocturnes. Es va aturar davant d’en Philbert i va llançar una mirada al xèrif Matthewson, que va aixecar una mà per indicar-li que s’esperés. Tot seguit en Matthewson va mirar en Julius.

En aquell espai de temps, la senyora Cobley va esclatar a cridar, i la família la va haver de retenir a la força.

Aleshores, el bisbe Julius assentí, en Matthewson va abaixar el braç i l’Osmund va deixar la torxa a la pila de llenya que voltava les cames d’en Philbert.

La fusta seca va agafar ràpidament i les flames s’hi van rabejar, amb uns espetecs infernals. En Philbert cridava sense forces per la calor. El fum que aixecava la llenya asfixiava els vigilants de més a prop, que van haver de recular.

De seguida es va sentir una altra olor, familiar i alhora repulsiva, la pudor de carn socarrimada. En Philbert xisclava de dolor. I entre els xiscles cridava a viva veu:

—Porteu-me amb vós, Jesús! Porteu-me amb vós, Senyor! Ara mateix, Senyor meu, ara!

Però Jesús encara va trigar una estona a emportar-se’l.

En Ned havia sentit a dir que els jutges compassius de vegades permetien que la família pengés una bosseta de pólvora al voltant del coll del condemnat perquè tingués un final ràpid. Però, evidentment, en Julius no havia tingut aquest detall. La meitat inferior del cos d’en Philbert cremava mentre ell encara era viu. Els udols que llançava en l’agonia es van fer insuportables, semblaven més els esgüells d’un animal aterrit que un so humà.

Finalment, en Philbert va callar. Qui sap si el cor el va abandonar o va ser el fum, que el va asfixiar; o potser la calor li va bullir el cervell. El foc continuava cremant i el cos inert d’en Philbert es va convertir en una deixalla ennegrida. La fortor era desagradable, però com a mínim els gemecs s’havien silenciat. En Ned va agrair a Déu que per fi s’hagués acabat tot.