Allò va ser una amputació. Mai més no podria recuperar la part de mi que havia desaparegut amb la mort de la Sylvie. Ara coneixia la sensació que té un home que intenta caminar després d’haver perdut una cama. No em trauria mai de sobre l’efecte que hi hauria d’haver alguna cosa allà, al lloc on sempre havia estat el membre perdut. Hi havia un forat a la meva vida, una gran cavitat oberta que no es podria omplir mai més.

Tanmateix, els morts viuen a la nostra imaginació. Crec que aquest és el sentit autèntic dels fantasmes. La Sylvie havia desaparegut d’aquesta terra, però jo per dins la veia cada dia. I també la sentia. Ella m’avisava d’un company de qui no m’havia de refiar, es burlava de mi quan admirava les formes d’una noia, reia amb mi d’un conseller pedant i plorava per un infant que estava malalt.

Amb el temps, la tempesta de dolor i ràbia va afluixar, i es va emparar de mi una resignació serena i trista. La Margery va tornar a la meva vida igual que un vell amic que torna d’ultramar. Aquell estiu va venir a Londres i es va instal·lar a la casa dels Shiring, a l’Strand, al centre de la ciutat, i al cap de poc ens vèiem cada dia. Vaig conèixer el significat de la paraula «agredolç», el gust agre de la pèrdua i la mel de l’esperança d’una fruita prometedora. Anàvem a veure obres de teatre, muntàvem a cavall als camps de Westminster, passejàvem amb barca pel riu i anàvem a Richmond a fer pícnics. I fèiem l’amor… De vegades al matí, de vegades a la tarda, de vegades a la nit, i, de tant en tant, matí, tarda i nit.

Al principi, en Walsingham sospitava d’ella, però la Margery el va desarmar amb una combinació de coqueteig i intel·lecte que ell va trobar irresistible.

A la tardor, el fantasma de la Sylvie em va dir que em casés amb la Margery.

«És clar que no em sap greu —em va dir—. Vaig tenir el teu amor mentre era viva. Ara el pot tenir la Margery. Tot el que vull és mirar avall des del cel i veure’t feliç».

Ens vam casar a la catedral de Kingsbridge per Nadal, gairebé un any després que morís la Sylvie. Va ser una cerimònia sòbria. Els casaments normalment són entre persones joves que enceten la vida; en canvi, el nostre semblava més aviat un final. En Walsingham i jo havíem salvat la reina Elisabet i havíem lluitat per l’ideal de la llibertat religiosa; amb en Barney i els mariners anglesos, havíem derrotat l’armada espanyola, i la Margery i jo per fi estàvem junts. Tenia la sensació que tots els fils de les nostres vides s’havien ajuntat.

Però m’equivocava. Encara no s’havia acabat; no del tot.