II

A Shoreditch, just al defora de la paret oriental que emmurallava la ciutat de Londres, entre un escorxador i un estany on els cavalls s’abeuraven, s’alçava un edifici anomenat The Theatre.

Quan el van construir, ningú no havia vist una estructura semblant. Hi havia un pati de llambordes tancat per un octàgon de diversos pisos de galeries de fusta, protegides per una teulada. D’un dels vuit costats, en sortia una plataforma —en deien «escenari»—, que entrava cap al pati. The Theatre s’havia bastit expressament per representar-hi obres, i era molt més adequat que els patis i les sales dels hostals, on se solien fer actuacions d’aquella mena.

En Rollo Fitzgerald hi va anar una tarda de tardor del 1583. Seguia en Francis Throckmorton. Necessitava forjar un vincle més en la cadena de comunicació entre el duc de Guisa i la reina dels escocesos.

La seva germana, la Margery, no sabia que ell era a Anglaterra. S’ho estimava més així. Ella no havia de sospitar en cap moment del que tramava. La Margery continuava introduint sacerdots del Seminari Anglès al país, però no suportava la idea dels cristians lluitant entre ells. Si s’assabentava que en Rollo estava fomentant una insurrecció, hi hauria enrenou. Ella creia tan ferventment en la no-violència que fins i tot podia revelar el complot.

De moment, però, tot anava sobre rodes. No es podia creure que el pla s’estigués executant sense obstacles. Devia ser la voluntat de Déu.

Tal com havia previst l’Alison, la bugadera Peg Bradford havia estat fàcil de convèncer. Ella hauria passat d’amagat cartes a la bugaderia pel sol fet de complaure la reina Maria, i el suborn que en Rollo li havia donat gairebé era de més a més. No sabia en absolut que les seves accions la podien portar a la forca. En Rollo havia sentit una fiblada de culpabilitat per empènyer una noia ingènua i de bona fe a ser una traïdora.

A l’altra punta de la cadena, en Pierre Aumande de Guisa ho havia disposat tot perquè les cartes adreçades a Maria es rebessin a l’ambaixada francesa de Londres.

A en Rollo ara només li faltava algú que agafés les cartes de Londres i les lliurés a la Peg, a Sheffield, i la seva aposta era en Throckmorton.

L’entrada a The Theatre costava un penic. En Throckmorton va pagar un penic més per entrar a la galeria coberta i un tercer penic per llogar un tamboret. En Rollo el va seguir fins a dins i es va quedar darrere seu, de peu dret, buscant el moment de parlar-li sense cridar l’atenció ni alçar la veu.

En Throckmorton venia d’una família benestant que tenia una consigna: «La virtut és l’única noblesa». El seu pare havia prosperat durant el regnat de la difunta Maria Tudor, però havia caigut en desgràcia sota el d’Elisabet Tudor, exactament com el pare d’en Rollo. I el pare d’en Throckmorton s’havia avingut àvidament a donar refugi a un dels sacerdots secrets d’en Rollo.

En Throckmorton anava vestit amb roba cara, amb una gorgera blanca exagerada. Encara no tenia trenta anys, però entre les entrades dels cabells, que li formaven una punxa al mig del front, el nas esmolat i la barba com una fletxa, semblava més aviat un ocell. Després d’estudiar a Oxford, en Throckmorton havia viatjat a França i s’havia posat en contacte amb anglesos catòlics a l’exili; era així com en Rollo havia descobert les seves inclinacions. Però en realitat mai no s’havien conegut personalment, i en Rollo no tenia gens clar que pogués persuadir-lo perquè arrisqués la vida per la causa.

L’obra es deia Ralph Roister Doister, que també era el nom del protagonista, un fanfarró que deia una cosa i després en feia una altra. L’entremaliat Matthew Merrygreek aprofitava la seva fatxenderia per embolicar-lo en situacions absurdes que aixecaven les rialles de tot el públic. En Rollo recordà el comediògraf d’origen africà Terenci, que escrivia en llatí al segle II abans de Crist. Tots els estudiants s’havien de llegir les obres de Terenci. S’ho estava passant tan bé que per uns minuts gairebé es va oblidar de la seva missió.

Aleshores van anunciar la mitja part de la funció i en Rollo va baixar dels núvols.

Va seguir en Throckmorton fins a fora i es va quedar darrere seu, fent cua per comprar un got de vi. En Rollo s’hi va apropar amb cautela i li digué:

—Déu vos guard, fill meu.

En Throckmorton se’l va mirar espantat.

En Rollo no portava les vestidures sacerdotals, però discretament es va ficar la mà pel coll de la camisa i va agafar la creu d’or que portava sota la roba per ensenyar-la un segon a en Throckmorton; després se la va tornar a amagar perquè ningú no l’hi veiés. La creu l’identificava com a catòlic: els protestants creien que portar-ne una era supersticiós.

—Qui sou? —li etzibà en Throckmorton.

—Em dic Jean Langlais.

A en Rollo li havia passat pel cap fer servir uns altres noms falsos per confondre més el seu rastre. Però el nom de Jean Langlais havia començat a adquirir una aura. Representava una poderosa figura carregada de misteri, un ésser fantasmagòric que es movia sigil·losament entre Anglaterra i França, treballant en secret per a la causa catòlica. Havia esdevingut un punt a favor.

—I què voleu?

—Déu t’ha encomanat una obra.

La cara d’en Throckmorton mostrava emoció i por mentre intentava imaginar-se què significava tot allò.

—Quina mena d’obra?

—Has d’anar a l’ambaixada francesa després del capvespre, abillat amb una capa i amb la caputxa posada, i demanar que et donin les cartes de monsieur De Guisa. Porta aquestes cartes a Sheffield i dóna-les a una bugadera que es diu Peg Bradford. T’hauràs d’esperar fins que la Peg et doni també un plec de cartes, que tu portaràs a l’ambaixada. Això és tot.

En Throckmorton assentí lentament amb el cap.

—A Sheffield és on tenen empresonada Maria Estuard —va dir finalment—, la reina dels escocesos.

—Sí.

Hi va haver una llarga pausa.

—Em podrien penjar per això.

—Aleshores aniries al cel una mica abans.

—I per què no ho feu vós mateix?

—Perquè tu no ets l’únic escollit de Déu per fer aquesta obra. A Anglaterra hi ha milers de joves com tu amb ganes de canvi. A mi em toca dir-los què poden fer en la lluita per restablir la veritable fe. Jo també tinc moltes possibilitats d’anar-me’n al cel més d’hora que tard.

Van arribar al capdavant de la fila i van comprar les begudes. En Rollo va endur-se en Throckmorton a part de la gent. Es van quedar a la riba de l’estany, amb la mirada posada en l’aigua negra.

—M’ho haig de rumiar —li va dir en Throckmorton.

—No, no pots. —Allò era l’últim que volia en Rollo. Necessitava que en Throckmorton es comprometés—. El Papa ha excomunicat l’Elisabet, la falsa reina, i ha prohibit als anglesos que l’obeeixin. És el teu deure sagrat ajudar la veritable reina d’Anglaterra a recuperar el tron. Això ja ho saps, oi?

En Throckmorton va fer un glop de vi.

—Sí, ja ho sé —va dir.

—Aleshores donem-nos la mà i digue’m que faràs la teva part.

En Throckmorton va dubtar una llarga estona. Aleshores va mirar fixament en Rollo i li digué:

—La faré.

I van fer una encaixada.