III

L’Alison McKay gaudia de la vida. Des que Maria Estuard havia esdevingut la muller de Francesc, i no merament la seva promesa, el seu estatus havia pujat, i en conseqüència el de l’Alison també. Tenien més criats, més vestits, més diners. La gent s’inclinava més estona davant Maria i li feia reverències més llargues. Ara formava part de la reialesa de França, sense cap dubte. A Maria li encantava, i a l’Alison també. I en el futur tot continuaria sent així, perquè algun dia Maria seria reina de França.

Avui eren a la cambra més luxosa del palau de Tournelles, davant de la finestra més gran, on la sogra de Maria, la reina Caterina, tenia la seva cort. Caterina portava una voluminosa creació de roba d’or i plata que devia haver costat una fortuna. La tarda ja s’acabava, però feia calor i la finestra estava oberta per deixar passar una brisa lleugera, que era molt benvinguda.

Va entrar el rei, que feia una forta olor de suor calenta. Tothom menys Caterina es va aixecar. El rei Enric semblava content. Tenia la mateixa edat que la seva esposa, quaranta anys, era a la flor de la vida: era fort, ben plantat i ple d’energia. Li agradava molt justar, i avui estava guanyant. Fins i tot havia fet caure el Caratallada, el duc de Guisa, el seu gran general.

—Només una altra vegada —va dir a Caterina.

—Es fa tard —va protestar ella, parlant en francès amb el seu marcat accent florentí, que mai no havia perdut—. I estàs cansat. Per què no reposes?

—Però si és per tu que lluito! —va dir ell.

Aquella galanteria no va fer gaire bon efecte. Caterina va apartar la vista i Maria va arrufar les celles. Tothom havia vist que Enric portava a la llança cintes blanques i negres, els colors de Diana de Poitiers. Havia seduït Enric quan encara no feia un any que era casat, i Caterina havia passat els darrers vint-i-cinc anys fent veure que no ho sabia. Diana era molt més gran —li faltaven poques setmanes per fer seixanta anys— i ara Enric tenia altres amants, però continuava sent el seu gran amor. Caterina s’hi havia acostumat, però ell encara la podia ferir sense adonar-se’n.

Enric va marxar per tornar-se a posar l’armadura i es va tornar a sentir la remor de converses de les dames. Caterina va fer un gest per cridar l’Alison. La reina sempre tractava bé l’Alison perquè havia estat una bona amiga del malaltís Francesc. Ara Caterina es va girar mig d’esquena a la resta del grup per donar a entendre que la conversa d’elles dues era privada, i va dir en veu baixa:

—Ja han passat catorze mesos.

L’Alison sabia de què parlava. Era el temps que feia que Francesc i Maria estaven casats.

—I ella no està embarassada —va dir l’Alison.

—Hi ha alguna cosa que no rutlla? Tu ho sabries.

—Ella diu que no.

—Però tu no te la creus.

—Jo no sé què creure.

—Quan em vaig casar, al principi em va costar quedar-me embarassada —va explicar la Caterina.

—De debò?

L’Alison es va quedar molt sorpresa. Caterina havia donat deu fills a Enric.

La reina assentí amb el cap.

—Estava desolada… sobretot després que el meu marit fos seduït per Madame. —Així era com tothom anomenava Diana—. L’adorava i encara l’adoro. Però ella va conquerir el seu cor. Jo em pensava que el podria recuperar amb una criatura. Ell encara em venia a veure al meu llit… Ella l’hi ordenava; ho vaig saber després. —L’Alison es va encongir: allò feia mal de sentir—. Però jo no concebia cap fill.

—I què vau fer?

—Tenia quinze anys, la meva família era a centenars de quilòmetres d’aquí. Estava desesperada. —Va abaixar la veu—. Els vaig espiar.

A l’Alison, aquella confessió tan íntima la va sobtar i li féu una certa vergonya, però Caterina tenia ganes d’explicar la història. El comentari que Enric havia fet sense pensar, «és per tu que lluito», havia posat la reina d’un humor molt estrany.

—Em pensava que potser feia alguna cosa malament amb l’Enric i volia veure si Madame tenia algun mètode diferent —va continuar Caterina—. Solien anar-se’n al llit a la tarda. Les meves donzelles van trobar un lloc des d’on els podia observar.

Quina imatge més desconcertant: la reina mirant per alguna mena de forat com el rei se n’anava al llit amb la seva enamorada, va pensar l’Alison.

—Per a mi va ser molt dur mirar-los, perquè era evident que ell l’adorava. I no vaig aprendre res. Van jugar a uns quants jocs dels quals no sabia res, però al capdavall va follar amb ella igual com follava amb mi. L’única diferència era que amb ella gaudia molt més.

Caterina parlava amb veu seca i amarga. No mostrava cap emoció, però l’Alison tenia ganes de plorar. A Caterina se li devia trencar el cor, va pensar. Volia fer preguntes, però li feia por destorbar aquell estat d’ànim que la portava a fer confidències.

—Vaig provar tota mena de remeis, alguns profundament fastigosos: cataplasmes de fems a la vagina i coses d’aquestes. Res no va funcionar. Aleshores vaig conèixer el doctor Fernel i vaig descobrir què m’impedia quedar-me en estat.

L’Alison estava fascinada.

—I què era?

—La cigala del rei és curta i gruixuda; adorable, però no llarga. No la introduïa prou endins i no m’havia arribat a trencar mai la virginitat; per tant, el semen no arribava a dalt de tot. El doctor va trencar la membrana amb un instrument especial i al cap d’un mes ja estava embarassada d’en Francesc. Pronto.

Es van sentir grans aplaudiments de la gentada de fora, com si haguessin estat escoltant la història i s’alegressin del final feliç. L’Alison va suposar que el rei es devia haver enfilat al cavall per a la justa següent. Caterina va posar una mà al genoll de l’Alison, com si volgués retenir-la un moment més.

—El doctor Fernel és mort, però el seu fill és igual de bo —va dir—. Digues a la Maria que el vagi a veure.

L’Alison es va preguntar com era que la reina no donava personalment aquest missatge a Maria.

—La Maria és orgullosa —va dir Caterina com si li hagués llegit el pensament—. Si tingués la impressió que penso que potser és estèril, es podria ofendre. Aquesta mena de consells són més ben rebuts si vénen d’una amiga que no d’una sogra.

—Ja ho entenc.

—Fes-me aquest favor.

Era una cortesia de la reina demanar allò que podia ordenar.

—És clar —va dir l’Alison.

Caterina es va alçar i va anar cap a la finestra. La resta de dames de la cambra es van ajuntar al seu voltant i van mirar a fora.

Al mig del carrer, dues tanques marcaven una pista llarga i estreta. En un extrem hi havia el cavall del rei, anomenat Ensopit; a l’altre, la muntura de Gabriel, comte de Montgomery. Una barrera recorria el centre de la pista per evitar que els dos cavalls topessin.

El rei parlava amb Montgomery al mig del camp. Les paraules no es podien sentir des de la finestra del palau, però semblava que discutien. El torneig gairebé s’havia acabat i alguns espectadors començaven a marxar, però l’Alison va deduir que el rei, bel·licós, volia justar una última vegada. Aleshores va alçar la veu i tothom va sentir que deia:

—És una ordre!

Montgomery es va inclinar en senyal d’obediència i es va posar el casc. El rei va fer el mateix i els dos homes van tornar als extrems de la pista. Enric es va abaixar la visera.

—Tanca-la bé, chérie —va sentir l’Alison que murmurava Caterina, i el rei va girar el pestell que evitava que la visera sortís volant.

Enric estava impacient i no va esperar la trompeta, sinó que va esperonar el cavall i va carregar. En Montgomery va fer el mateix.

Els cavalls eren destrers, criats per a la guerra i tremendament forts, i les peülles feien un soroll com un tità picant a terra amb pals de timbal gegants. L’Alison va notar que el pols se li accelerava d’excitació i de por. Els dos genets agafaven velocitat. Els espectadors cridaven com bojos mentre els cavalls de batalla s’acostaven amb un gran estrèpit, amb les cintes voleiant. El rei i el comte van apuntar les llances de fusta cap a l’altra banda de la tanca central. Aquelles armes no tenien la punta esmolada: l’objectiu no era ferir l’oponent, sinó simplement fer-lo caure de la sella. Igualment, l’Alison s’alegrava que només els homes practiquessin aquell esport. Ella s’hauria mort de por.

A l’últim moment els dos homes van agafar-se fort amb les cames al cavall i es van inclinar cap endavant. Van topar amb un soroll terrible. La llança d’en Montgomery va colpejar el cap del rei. Es va trencar l’elm. La visera del rei va sortir volant i l’Alison de cop va entendre que l’impacte havia trencat el pestell que la subjectava. La llança es va partir pel mig.

L’impuls formidable dels cavalls va empènyer els dos homes cap endavant i al cap d’una fracció de segon l’extrem trencat de la llança d’en Montgomery colpejà de nou la cara del rei. Va trontollar a la sella, com si estigués perdent el coneixement. Caterina va fer un xiscle de por.

L’Alison va veure el duc Caratallada, que saltava la tanca i corria cap al rei. Uns quants nobles més van fer el mateix. Van calmar el cavall i van aixecar el rei de la sella, amb un gran esforç a causa del pes de l’armadura, i el van baixar a terra.