IV

L’Albert i la seva família van fugir d’Anvers aquella mateixa nit.

L’Ebrima només era un del grapat de gent que sabia que se n’anaven a Amsterdam. Era una ciutat més petita, però situada més al nord-est i, per tant, més lluny del centre del poder hispànic, situat a Brussel·les, raó per la qual estava prosperant i creixia ràpidament.

L’Ebrima i en Carlos van comprar la producció de ferro a l’Albert i l’hi van pagar amb or, i ell es va endur el pagament dins d’unes alforges ben tancades i penjades en un poni robust.

En Matthus, perdudament enamorat, volia anar-se’n amb ells. L’Ebrima, que recordava, ni que fos vagament, la força de l’amor adolescent, l’hi hauria deixat anar, però l’Albert va dir que la Drike era massa jove per casar-se i que s’havien d’esperar un any. Llavors en Matthus podria anar a Amsterdam a proposar-l’hi, si encara ho volia. En Matthus, convençut del tot, va jurar que sí, i la seva mare va dir: «Ja ho veurem».

En Titelmans no va fer més soroll. No hi hagueren més confrontacions, ni més detencions. Potser havia comprès que als catòlics d’Anvers no els agradava el seu extremisme. O potser tan sols esperava el moment oportú.

L’Ebrima hauria volgut que els protestants tampoc no fessin soroll, però pel que semblava ara es mostraven més confiats, per no dir arrogants. Reclamaven tolerància i el dret a retre culte com volguessin, però amb això no estaven mai contents, pensava ell amb exasperació. Consideraven que els seus rivals no només estaven equivocats, sinó que eren perversos. Les pràctiques catòliques —la manera com els europeus havien retut culte durant centenars d’anys— eren una blasfèmia, deien, i s’havien d’abolir. No practicaven la tolerància que predicaven.

L’Ebrima estava preocupat perquè semblava que als governants espanyols i als seus aliats del clergat se’ls escapava l’autoritat de les mans. Sota la superfície de la vida quotidiana a la ciutat, hi bullien l’odi i la violència. Com tots els empresaris, ell només volia pau i estabilitat per poder tirar endavant el seu negoci.

I això és el que feia, justament el vint d’agost, quan van rebrotar els aldarulls: negociar amb un comprador de materials de ferro i suar una mica amb la calor de l’estiu.

Va sentir enrenou al carrer: corredisses, una trencadissa de vidres i uns crits forts d’homes exaltats. Es va afanyar a sortir per veure què passava, i en Carlos i en Matthus el van seguir. Un parell de centenars de joves, entre ells un grapat de noies, anaven amb presses pel carrer. Portaven escales, politges i cordes, i també eines més tosques, com malls amb mànecs de fusta, barres de ferro i trossos de cadena.

—Què feu? —els cridà l’Ebrima, però ningú no li va respondre.

El vidre trencat que havia sentit l’Ebrima era d’una finestra del pare Huus, que vivia al mateix carrer que els ferrers, però aparentment allò havia estat un caprici passatger, ja que la gentalla es dirigia al centre de la ciutat i, pel que es veia, amb un propòsit clar.

—Què dimonis pensen fer? —va dir en Carlos.

L’Ebrima s’ho imaginava, però esperava equivocar-se.

Els tres homes van seguir la turba cap a la plaça del mercat, on havien rescatat la Drike. Un cop allà, els joves es van apinyar al centre i un va demanar la benedicció de Déu en neerlandès brabançó. Entre els protestants, tothom podia resar, no solament els capellans, i podien fer-ho en la seva pròpia llengua en comptes de llatí. L’Ebrima temia que aquella jovenalla no haguessin anat a la plaça del mercat perquè allà s’alçava la catedral, i el seu temor fou encertat. En acabar l’oració, tots es van girar com un sol home, sens dubte seguint un pla establert, i es dirigiren cap a la catedral.

Un arc gòtic en forma ogival coronava l’entrada al temple. Al timpà s’hi veia un gravat de Déu al cel, i els ordres concèntrics de l’arc eren plens d’àngels i sants. En Carlos, que era al costat de l’Ebrima, va ofegar un crit d’esglai quan el grup va començar a escometre contra els gravats amb els malls i les armes improvisades. Mentre trencaven les figures tallades a la pedra, recitaven citacions bíbliques a crits, de tal manera que les paraules de les escriptures sonaven com renecs.

—Pareu! Hi haurà represàlies! —els va cridar en Carlos.

Ningú no en va fer cabal.

L’Ebrima veia que en Matthus bullia d’ànsia per afegir-s’hi. Quan el noi va fer un pas endavant, el va subjectar pel braç amb la força d’un ferrer.

—Què hi diria, la teva mare? —li va etzibar—. Ella ve a resar aquí! Atura’t i pensa-hi.

—Fan la feina de Déu! —li cridà en Matthus.

Els revoltats es van trobar les grans portes de la catedral tancades: els capellans els havien vist venir. L’Ebrima es va quedar més tranquil: si més no, els estralls que podien causar eren limitats. Potser ara es calmarien. Va afluixar la mà sobre el braç d’en Matthus.

Però el grup va arrencar a córrer cap al costat nord de la catedral, cercant una altra entrada. Els qui s’ho miraven els van seguir. L’Ebrima va quedar aclaparat en veure que havien trobat una porta lateral oberta: amb la por, els capellans s’havien descuidat de barrar-la. La turba entrà al temple per allà, i en Matthus hi va anar al darrere.

Quan l’Ebrima va poder entrar-hi, els protestants corrien en totes direccions, cridant triomfalment, envestint qualsevol imatge tallada o pintada. Semblaven ebris, però no de vi. Estaven posseïts per una fúria destructiva. Tant en Carlos com l’Ebrima els demanaven a crits que paressin, i altres ciutadans de certa edat es van afegir a la seva crida, però va ser debades.

Hi havia uns quants capellans al presbiteri. L’Ebrima en va veure un grup fugint pel porxo meridional. Un va fer el contrari: s’adreçà als intrusos amb les mans enlaire, amb la intenció d’aturar-los. El va reconèixer, era el pare Huus.

—Sou fills de Déu —deia sense parar mentre s’encaminava de dret cap als atacants—. Pareu i parlem.

Un xicot alt i gros el va atacar i el tirà a terra; d’altres li van passar corrent per sobre.

Arrencaren valuosos tapissos i draperies i en van fer una pila al mig del creuer, on unes noies que cridaven els van calar foc amb espelmes enceses que havien agafat d’un altar. Van destrossar estàtues de fusta, van estripar llibres antics i van esquinçar riques vestimentes, i ho van llançar tot a les flames.

L’Ebrima estava esborronat, i no solament per la destrucció, sinó també per les conseqüències inevitables que tindria. No es podia permetre que passés una cosa així. Allò era la provocació més ultratjant possible contra el rei Felip i també contra el papa Pius V, els dos homes més poderosos d’Europa en aquell moment. Cauria un càstig sobre Anvers. Potser trigaria molt a arribar, atès que els engranatges de la política internacional giraven a poc a poc, però quan s’esdevingués, seria terrible.

Alguns dels brètols s’ho prenien encara més a la valenta. Era evident que ho havien planejat: es van aplegar al voltant de l’altar major, amb l’objectiu d’apoderar-se de l’enorme escultura. Van disposar ràpidament escales i politges de la manera que devien haver convingut prèviament. En Carlos estava horroritzat.

—Volen malmetre el Crist crucificat! —va exclamar.

Se’ls va quedar mirant astorat mentre lligaven l’estàtua de Jesucrist amb cordes i li clavaven cops de destral a les cames per debilitar l’estructura. Cridaven sense parar sobre idolatria, però fins i tot per al pagà Ebrima no hi havia dubte que eren els protestants, els qui estaven perpetrant aquella blasfèmia. Van muntar les corrioles concentrats i amb determinació, i van tesar les cordes fins que al final el Crist moribund es va inclinar endavant, es va doblegar pels genolls i per fi fou arrencat del seu lloc i llançat a terra, de bocaterrosa. No satisfets amb això, els protestants van escometre el monument caigut amb els malls i li van destrossar els braços i el cap amb una alegria que semblava satànica.

Els dos lladres tallats en fusta, crucificats a banda i banda d’on Jesús estava clavat a la creu, ara semblava que contemplessin amb tristor el seu cos destrossat.

Uns quants van treure una gerra del vi de la comunió i un calze d’or, i es felicitaren els uns als altres tot bevent.

Un crit que venia del costat de migdia va fer girar l’Ebrima i en Carlos. L’africà va tenir un ensurt en veure un petit grup que s’havia reunit a la capella de sant Urbà. Tenien els ulls posats en la pintura del miracle de Canà.

—No! —bramà en Carlos, però ningú no el va sentir.

Van córrer cap a l’altra banda de l’església, però, abans d’arribar-hi, un dels xicots havia alçat una daga i havia esquinçat la tela d’una banda a l’altra. En Carlos se li va abraonar al damunt, el va tombar a terra i la daga va sortir volant, però els altres el van reduir, tant a ell com a l’Ebrima; els van subjectar fort, mentre ells forcejaven, impotents.

El noi a qui en Carlos havia envestit es va aixecar, aparentment il·lès. Va recollir el ganivet i va estripar la tela una vegada i una altra, destruint les imatges de Jesús i els seus deixebles i les representacions d’en Carlos, la seva família i els amics, que eren entre els convidats de noces del quadre.

Una noia va portar una espelma i la va atansar a la tela estripada. El llenç pintat primer va començar a cremar i fumejar sense fer flama, però al final va sorgir una flameta, que es va estendre de seguida, i aviat tot el quadre va quedar envaït per les flames.

L’Ebrima va deixar de resistir-se. Va mirar en Carlos, que havia tancat els ulls. Els brètols els van deixar estar i se’n van anar a fer malbé alguna altra cosa.

Alliberat, en Carlos es deixà caure de genolls a terra i arrencà a plorar.