II

Dues setmanes justes més tard, l’Alison tenia la certesa que la reina estava a punt de cometre l’error més gran de la seva vida.

Eren a l’abadia de Dundrennan, a la costa meridional d’Escòcia, en un costat del fiord de Solway, que feia frontera amb Anglaterra. Dundrennan havia estat el monestir més gran del regne. Els monestirs s’havien secularitzat, però hi havia una església gòtica magnífica i una extensa ala amb còmodes cel·les per als monjos. Maria i l’Alison estaven assegudes soles al luxós conjunt d’estances de l’abat, contemplant el futur amb un aire afligit.

Tot li havia sortit malament, a la reina Maria… una altra vegada.

El seu exèrcit s’havia enfrontat amb les forces del seu germanastre, Jaume Estuard, en un poble anomenat Langside, a prop de Glasgow. La reina havia cavalcat amb els seus homes, mostrant tant de valor que l’havien hagut de dissuadir d’encapçalar la càrrega. Malgrat tot, havia estat derrotada, i ara no podia sinó fugir novament. Havia cavalcat cap al sud a través de bruguerars inhòspits, assotats pel vent, i cremant ponts darrere seu per alentir la marxa dels qui l’encalçaven. Un vespre infaust, l’Alison va tallar la preciosa cabellera de color castany rogenc de la reina perquè no la poguessin reconèixer tan fàcilment, i ara portava una senzilla perruca grisa. Semblava que fos el toc final en la seva dissort.

Ella se’n volia anar a Anglaterra, però l’Alison mirava de treure-l’hi del cap.

—Encara tens milers de partidaris —va dir l’Alison, alegrement—. La majoria dels escocesos són catòlics. Només els arribistes i els comerciants són protestants.

—Una exageració, però en part és veritat —va dir Maria.

—Els pots reagrupar, reunir un exèrcit més gran i tornar-ho a intentar.

Maria va brandar el cap.

—A Langside ja tenia un exèrcit més gran. Pel que es veu, no puc guanyar una guerra civil sense ajuda exterior.

—Doncs tornem a França. Allà hi tens terres i diners.

—A França sóc una exreina. Em veig massa jove, per a aquest paper.

L’Alison va pensar que, de fet, era una exreina a tot arreu, però s’ho va guardar.

—Els teus parents francesos són la família més poderosa de tot el país. Potser ells podrien reunir un exèrcit que et donés suport, si els ho demanes personalment.

—Si vaig a França ara, no tornaré mai a Escòcia. Ho sé.

—Així ja estàs decidida…

—Aniré a Anglaterra.

Ja havien tingut aquesta discussió uns quants cops, i Maria Estuard arribava cada vegada a la mateixa conclusió.

—L’Elisabet és protestant, sí —va continuar dient—, però creu que un monarca que ha estat ungit amb els olis sagrats, tal com em van ungir a mi als nou mesos, governa per dret diví. No pot ratificar un usurpador com el meu germà Jaume, perquè llavors ella mateixa correria un gran risc que li usurpessin el tron.

L’Alison no estava segura de si era precària o no, la situació de la reina Elisabet. Havia regnat durant deu anys sense cap oposició seriosa. Però potser tots els monarques se sentien vulnerables.

—L’Elisabet m’ha d’ajudar a recuperar el tron —va prosseguir Maria.

—Això no ho creu ningú més.

Era veritat. Tots els nobles que havien lluitat a Langside i que l’havien acompanyat mentre fugia cap al sud s’oposaven a aquest pla.

Però ella decidiria per si mateixa, com sempre.

—Jo tinc raó —va dir—. I ells estan equivocats.

«La Maria sempre ha estat obstinada», va pensar l’Alison, però allò gairebé era un suïcidi.

—És hora d’anar-nos-en —digué la reina, posant-se dreta.

Van sortir. En George i en Willie s’esperaven a davant de l’església amb una colla de nobles que volien acomiadar-se i el petit grup de servents que acompanyaria la reina. Es van enfilar als cavalls i van prendre un camí herbós, seguint un torrent que baixava clapotejant alegrement pels camps de l’abadia, cap al mar. El camí travessava un bosc d’un verd primaveral esquitxat de flors silvestres, i un tros enllà la vegetació era substituïda per argelagues de bosc, cobertes de flors d’un groc daurat intens. Les flors de primavera portaven esperança, però l’Alison no en tenia gens.

Van arribar a una àmplia platja de còdols on el torrent s’abocava al mar.

En un tosc embarcador de fusta, les esperava una barca de pesca.

Al moll, Maria es va aturar, es va girar i va parlar directament a l’Alison en veu baixa.

—No tens cap obligació de venir —li va dir.

Era veritat, l’Alison se n’hauria pogut anar. Els enemics de Maria Estuard l’haurien deixat tranquil·la, veient que no representava cap perill. Pensarien que una simple dama d’honor no podia organitzar una contrarevolució, i era tal qual. L’Alison tenia un oncle hospitalari a Stirling, que l’hauria acollida. Es podria tornar a casar: era prou jove, sens dubte.

Però la perspectiva de la llibertat lluny de la seva amiga li semblava l’escenari més trist de tots els possibles. Havia passat tota la vida servint-la. Fins i tot durant les llargues setmanes i mesos a Loch Leven, no volia sinó estar amb ella. Era presonera, però no dins d’uns murs de pedra, sinó d’aquest amor.

—Així què? —va preguntar Maria—. Véns?

—És clar que sí.

Van pujar a la barca.

—Encara podríem anar a França —va insistir l’Alison, desesperada.

—Has passat per alt un factor —va dir Maria somrient—. El Papa i tots els monarques d’Europa pensen que l’Elisabet és filla il·legítima. Per tant, en cap moment no ha tingut dret a ocupar el tron d’Anglaterra. —Va fer una pausa, tot mirant per damunt dels trenta quilòmetres d’aigua que les separaven de l’altra banda de l’estuari. Seguint-li la mirada, l’Alison va distingir els suaus turons verds d’Anglaterra, desdibuixats a causa de la boirina—. I si l’Elisabet no és reina d’Anglaterra —va continuar Maria—, ho sóc jo.